En primer lloc, mostrem la nostra solidaritat i condol amb els familiars dels afectats. L’incendi devastador del barri de Campanar (València) ha deixat morts, ferits i persones que ho han perdut tot. Alhora, no es pot deixar de dir que aquest drama és el símptoma d’un fracàs social bastant poc percebut. Malgrat que la crisi immobiliària va generar una crisi econòmica i social sense precedents en la història recent, no són pocs els qui semblen haver-se oblidat –si és que alguna manera els han reconegut– dels errors que van conduir la societat valenciana a convertir-se en el referent d’allò que mai no s’hauria d’haver fet.
L’incendi ocorregut dijous a Campanar, de fet, és el resultat de tot allò. Barri rural i obrer, com quasi tots els que envoltaven el cap i casal, va ser buidat al servei del poder immobiliari per construir residències a tort i dret a còpia d’expulsar prèviament les persones que hi vivien i que van haver de suportar la inseguretat i les conseqüències de la més calculada inhibició institucional.
L’especulació immobiliària, generadora de tantes riqueses immediates i de tants drames posteriors, es va beneficiar d’aquella situació creada a mida en connivència amb el poder polític i financer per a, de retruc, fer pensar les persones que no hi havia topall a l’hora d’aspirar a la màxima abundància possible. Les hipoteques que mai no es van poder pagar, els conseqüents desnonaments i el descens, en definitiva, a la vida terrenal per abandonar la ficció creada van marcar tota una generació que a poc a poc ha anat canviant de paradigma amb el risc constant de tornar a una situació similar. Perquè el capitalisme neoliberal actual, en aquest sentit, és depredadorament ambiciós, i per tant manca de qualsevol bri d’humanitat.
Fruit d’aquella insaciabilitat desenfrenada va ser la construcció d’edificis amb materials més econòmics, però excessivament perillosos, que serien prohibits posteriorment. Els que van ser aixecats, en canvi, persisteixen a l’espera de possibles drames de conseqüències incalculables. Es prendran mesures en aquest sentit?
L’única part positiva, si és que n’hi ha alguna, d’aquest autèntic drama és que la solidaritat no ha esperat per a entrar en escena. Per primera vegada València ha suspès la Crida fallera i molts altres actes fallers del cap i casal i d’altres municipis del País Valencià, així com també part dels actes de la Magdalena de Castelló de la Plana també s’han ajornat, altres activitats festives i el futbol, que s’ha paralitzat amb altres esports com ara l’handbol, el voleibol o la pilota valenciana. Tothom és conscient que el que ha ocorregut podria haver-se produït a la seua llar, a la dels seus amics, a la dels seus familiars o a la de qualsevol conciutadà.
Perquè el drama de Campanar és un drama col·lectiu, de tothom, que ens fa cruament conscients del perill que travessem cada dia i ens ha de fer conscients, sobretot, dels excessos que no es poden tornar a repetir, per més que el capitalisme neoliberal ens sotmeta a temptacions constants.
I cal, sobretot, que no torne a pasar: que s’investiguen totes les responsabilitats privades, i si existeixen, també publiques. Que la investigació judicial arribe al final i amb totes les conseqüències sense demores i que els poders públics exigisquen els canvis de façanes de materials semblants si es troben en altres edificis. Que l’actualitat immediata no ens faça oblidar el que va ocórrer i que els poders públics no actuen, si es dona el cas, com van actuar amb l’accident de Metro de València el 2006, quan van inhibir de manera descarada totes les responsabilitats possibles per a vergonya de tothom mentre els mitjans públics valencians miraven cap a un altre costat.
