Més enllà de les consideracions ambientals i socials, si ens fixem únicament i exclusivament en l’economia, cada volta costa més defensar que l’ampliació del Port de València siga un bon negoci. El moviment de contenidors que es fan actualment al port és de 4,7 milions, molt per sota dels 8 milions que els informes que donaven suport a l’ampliació calculaven per al 2023, i fins i tot per sota dels 7,5 milions de contenidors que l’actual port té de capacitat.
I les tendències del comerç marítim internacional apunten al fet que encara es reduiran més. En només una setmana, tres de les principals navilieres mundials han anunciat que deixaran d’operar a València –a més d’altres ports europeus– per la competència dels ports nord-africans i per l’entrada en vigor d’una nova taxa de la UE contra les emissions de CO2 en el transport marítim.
Podem discutir si aquesta taxa és útil o justa, però la realitat és que comprometre una despesa de diners públics de més de mil milions d’euros –la xifra, amb l’encariment dels materials de construcció pot ser encara més alta– per ampliar una infraestructura innecessària no pareix, a dia de hui, una decisió racional. Probablement aquests diners estarien molt millor gastats –per posar un exemple– en la xarxa de Rodalia que cau a trossos. I molt menys per afavorir els interessos exclusius d’una empresa particular, MSC, a qui se li regalarà una terminal a costa d’hipotecar els pressupostos públics valencians i, qui sap, si el mateix port.
Aquesta opinió no soles és compartida per bona part del teixit associatiu i veïnal de València, sinó que fins i tot altres navilieres que operen al port de València els assumeixen com a propis.
A hores d’ara, els defensors de l’ampliació haurien de preocupar-se de respondre a aquests arguments i deixar de repetir absurditats com que tot és una conspiració per afavorir el port de Barcelona
