Les eleccions valencianes del 28 maig van deixar clara una cosa: que la dreta es va imposar perquè va ser més capaç de mobilitzar el seu electorat que l’esquerra. I la major part de les enquestes actuals sobre les eleccions generals espanyoles, que pronostiquen una nova victòria de la dreta i de la ultradreta, també evidencien que l’esquerra només podrà guanyar el 23 de juliol si és capaç de mobilitzar els seus electors.
Conscients que el missatge d’evitar el mal menor no és l’argument més estimulant per anar a votar, cal ser conscients, també, del que PP i Vox estan fent al nostre país i en els diversos municipis i als territoris autonòmics on han signat un pacte de govern, siga o no amb la ultradreta dins l’executiu. A dins del domini lingüístic, ambdues formacions no han deixat escapar l’oportunitat de deixar clar, tant al País Valencià com a les Illes Balears, que governaran contra la llengua del país a còpia de promoure la supremacia estricta del castellà.
Al País Valencià, després del tràgic succés d’Antella (Ribera Alta), on un home va matar la seua parella davant el fill compartit entre els dos per després llevar-se la vida, Vox s’ha negat a fotografiar-se amb una pancarta de condemna contra la violència de gènere, violència negada per la mateixa ultradreta. Alhora, els desafiaments de Vox als col·lectius que representen la diversitat sexual, constant des de la seua arribada a diversos governs, no mostra només el caràcter provocador d’aquesta formació, sinó també el seu propòsit de governar explícitament en contra de les minories.
També es pot parlar del paper que Vox vol jugar amb la cultura del país: el nomenament d’un torero com a conseller defineix a la perfecció quins són els plans de la ultradreta. Plans que, com el nomenament de Vicente Barrera, seran cínicament permesos i aplaudits pel PP.
No cal dir que un govern PP-Vox també a l’Estat espanyol multiplicaria la capacitat que ambdues formacions tenen per a atemptar contra els drets de les minories i dels col·lectius vulnerables. L’alternativa, si més no al País Valencià, no és la més il·lusionant possible, atès que el protagonisme que ha pres Yolanda Díaz dins de la candidatura integrada també per Compromís no només era prescindible, sinó que també és desproporcionada.
Es fa difícil pensar que una candidatura dirigida des de Madrid prioritzarà qüestions primordials de l’agenda valenciana, per més que els seus candidats les hagen situat com a eixos centrals de la campanya electoral. Parlem de qüestions com ara el finançament just, la reciprocitat entre els mitjans públics de comunicació, la culminació del corredor mediterrani, la construcció de la xarxa viària intercomarcal, la recuperació del Dret Civil valencià, la unitat i la igualtat lingüística o la millora dels serveis públics, que cal situar al centre de les reivindicacions valencianes i que encara no han sigut satisfetes pels qui han governat durant els últims cinc anys, tant al País Valencià com a Madrid.
Però per descomptat que, amb PP-Vox a la Moncloa, les prioritats i les lluites no se centraran en el compliment d’aquestes reivindicacions històriques, sinó que el valencianisme passarà a actuar des de la lògica de la resistència i de la contenció. Si la ultradreta i la dreta governen a l’Estat espanyol aquesta resposta serà obligada, però evitar que governen servirà per a construir un escenari molt menys tràgic, molt més pròsper i molt més respectable amb allò que el valencianisme ha de protegir i ha de situar al centre de la seua política.
Tot i que l’escenari no és il·lusionant, la mobilització electoral per al 23-J és obligatòria perquè el panorama no esdevinga encara més tràgic i perillós. Tal com es va evidenciar el 28-M i tal com deixen clar les enquestes, només la mobilització de l’esquerra i dels sectors democràtics de la societat podran evitar el desenllaç electoral que la major part dels estudis pronostiquen. I tant l’esquerra com la resta dels sectors democràtics, que són majoria, estan obligats a evitar-ho.
