La imminència del judici pel cas Erial, que afecta principalment l’expresident de la Generalitat Valenciana (1995-2002) Eduardo Zaplana, situen el també exministre de Treball en primera línia política 22 anys després que abandonara la Presidència valenciana per fer el salt a la política estatal, sempre com a militant del PP.
Que Zaplana haja sigut el gran protagonista de l’actualitat política valenciana durant tants anys no és positiu, però potser sí que ho és el fet que ara ho siga gràcies a estar assegut davant del jutge. Sobretot, i fonamentalment, perquè Zaplana en si mateix explica i representa tot allò que no ha de ser la política.
El periodista Quico Arabí, present en l’última edició del pòdcast en directe de «La Nostra Veu», emès des de Ràdio Klara, definia Zaplana aquesta mateixa setmana com «un polític amb ànima d’empresari i, després, com un empresari polític». Aquesta «ànima» no massa correcta, l’ha conduït a la situació en què està actualment, amb la Fiscalia demanant 19 anys de presó contra ell.
Més enllà dels presumptes delictes que pot haver comès, la trajectòria política de Zaplana no s’explica només per les possibles il·legalitats. Zaplana és la imatge d’una manera de fer política bastant poc assimilada a l’ètica. Només cal recordar que va esdevenir alcalde de Benidorm gràcies al vot d’una trànsfuga del PSOE per posteriorment assegurar-se la manutenció al si de l’Ajuntament i ser coneguda a la ciutat de la Marina Baixa com la bien pagà.
Posteriorment, Zaplana va liderar política econòmica basada exclusivament en el benefici procedent de la rajola i en la instauració d’un model que més tard esclataria i que no es va voler corregir prèviament, malgrat els advertiments dels qui sabien que aquella dinàmica depredadora, d’abusos urbanístics i que tant va afectar no només l’economia, sinó també el paisatge, el medi ambient i altres elements que han de ser primordials en una societat, acabaria girant-se en contra de tot un país amb la crisi del 2008.
Zaplana, al seu torn, va ser el mateix president que va poder inaugurar Terra Mítica després d’un incendi bastant sospitós de l’espai en què es va construir el parc temàtic per a col·locar posteriorment el seu cunyat, Justo Valverde –que més tard seria condemnat–, com a director general d’aquella infraestructura que, per cert, no va generar cap retorn econòmic a la societat valenciana, sinó tot el contrari.
Hi ha molts altres casos que expliquen la seua trajectòria i que reflecteixen allò que el País Valencià no pot tornar a repetir mai més. Però malauradament Carlos Mazón, un dels seus fills predilectes en política, presideix en aquests moments la Generalitat Valenciana. L’ombra zaplanista és tan llarga que fins i tot el diari Levante-EMV ha acomiadat el periodista d’investigació Quico Arabí, qui més ha seguit la pista de Zaplana aquests anys i qui més detalladament ha explicat la seua praxi. La relació entre el seu comiat i la influència zaplanista no està documentalment acreditada, però Arabí no en té dubtes. I coneixent el context i les pràctiques habituals, ningú no en pot tindre.
