Al llarg dels mesos de setembre i octubre, més d’una trentena de municipis valencians celebraran els Sopars Estellés. Una iniciativa que va nàixer fa quinze anys a partir d’una proposta de l’escriptor Josep Lozano en la Trobada d’escriptors de la Ribera, celebrada a Castelló de la Ribera, i que s’ha estés i consolidat de forma, podríem dir, sorprenent.
Però per què diem “sorprenent”? Doncs perquè els valencians i valencianes sovint tendim a caure en el pessimisme. Les agressions lingüístiques constants, les lleis i normes dels govern de PP i Vox contra el valencià, la cultura i la identitat, el retrocés en l’ús social de la llengua, els consums culturals… són coses que tot sovint ens fan pensar que remem a contracorrent i que la guerra per la nostra supervivència com a poble i país està perduda.
Per això, iniciatives com els Sopars Estellés ajuden a dibuixar un mapa alternatiu del País, i és una de las tantes “batalles” guanyades des de la dignitat del valencianisme. Un País que, com recorda sovint el periodista David Segarra, una volta i una altra rebrota de les seues arrels i renaix de les seues cendres en una història que és de repressió i negació, sí. Però també de reconstrucció i afirmació. De fet, que 300 anys després del Decret de Nova Planta, el valencià estiga tan viu com està -i per açò s’hi esforcen tant a perseguir-lo- ja és per si mateix, més que un miracle, una prova vivent de la capacitat de resistència i cabuderia dels valencians.
Que una proposta sorgida des de la base que de seguida va fer seua la gent dels pobles i els barris, sense cap tipus de suport institucional ni cap instrucció d’una directiva com són els Sopars Estellés, siga capaç d’anar agarrant tanta força és també una prova d’aquesta voluntat de ser i seguir sent, i d’existir com la resta de pobles d’Europa sense estat propi.
No són només aquests sopars. És el resultat de la consulta trampa a l’educació, -on les comunitats educatives, de nou des de baix i a contracorrent, van aconseguir una important i inapel·lable victòria i imposar una contundent derrota al Govern de Mazón i Rovira-, les massives Trobades d’Escola o la silenciosa persistència lingüística de tanta i tanta gent en el seu dia a dia.
Són exemples d’una cartografia de l’esperança del país d’Estellés davant la grisor i l’odi de la immensa majoria dels governs autonòmics, provincials i municipals de PP i Vox al País Valencià. Endavant doncs amb els Sopars Estellés, la llengua i la cultura. Com diu el poeta:
“Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.”
