Allò que es percep en la quotidianitat es constata a nivell acadèmic. La castellanització del País Valencià és una realitat que ha sigut imparable durant les últimes dècades i no l’han pogut revertir, ni tan sols contenir, els dos governs botànics (2015-2023) teòricament favorables a la normalització lingüística, que van fer una política lingüística conjuntural de respecte sense cap canvi estructural favorable al valencià que ara fora un mur fort de contenció.
Ahir dimecres la Universitat Miguel Hernández i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua presentaven una enquesta en què descrivien com és aquesta situació al Baix Vinalopó, on les dades de l’ús de la llengua entre el jovent són «preocupants» i la pèrdua de transmissió del valencià entre les famílies és evident i s’agreuja a cada generació.
El Baix Vinalopó és la comarca que integra les ciutats d’Elx, Santa Pola i Crevillent, que acumulen conjuntament més de 300.000 habitants en tres localitats tradicionalment valencianoparlants i que sempre han sigut identificades com a localitats en què l’estima per la llengua pròpia és molt més evident que la que hi ha en altres ciutats teòricament més díscoles en aquest sentit, com ara la d’Alacant, adjacent a Elx.
Aquest és un error en què el valencianisme ha caigut històricament i encara hi continua caient. Des d’El Tempir d’Elx, l’entitat que lluita per la normalització lingüística al sud, ja han advertit en diverses ocasions que el País Valencià està ple de territoris en els quals, com els de la zona meridional, el castellà ha esdevingut predominant de manera aparentment irremeiable. La castellanització no només afecta el sud, tal com ara ha demostrat l’estudi citat, sinó que és molt visible sobretot a les zones més poblades, especialment les costaneres, però també les que se situen en els àmbits metropolitans d’Alacant o de l’Horta de València, per posar dos exemples.
És per això que, davant aquesta realitat, hi ha l’obligació d’entendre aquest problema com allò que és: un problema que afecta tot el país, no només la part meridional, i que per tant cal unir forces per a fer front a una tendència descaradament afavorida pel govern valencià actual en mans de la dreta i l’extrema dreta i contra la qual, els governs anteriors del Botànic, per malaptesa, per incompetència o per impossibilitat, tampoc no van saber fer front.
És la societat civil, organitzada i conscient, l’únic agent capaç de posar remei a aquesta situació si actua amb mentalitat de lobby i en clau unitària, exercint de facto dels drets lingüístics com a valencianoparlants, i exigint com a grup de pressió davant dels poders públics estatal, autonòmic, provincial i municipal el compliment de la legalitat i oficialitat del valencià com a llengua pròpia del país i del sistema educatiu sense cap altra censura ni discriminació per raó de llengua, reclamant la dedicació de recursos econòmics suficients per la normalització del valencià i adoptant mesures per a l’ús de la llengua en tots els sectors socioeconòmics i en els mitjans de comunicació. I, a més a més, fent-ho de manera coordinada amb tota la comunitat catalanoparlant. Tot un repte.
