Aquest diumenge se celebren eleccions a Galícia. Segons les enquestes, aquestes seran les eleccions més disputades en molts anys i les primeres en què el BNG, la formació nacionalista gallega, podria traure un resultat suficientment positiu com per accedir a la presidència de la Xunta amb el suport del PSdG, el PSOE gallec. Tot dependrà si el PP obté o no majoria absoluta, tal com acostuma a fer en aquest territori. La majoria de les enquestes vaticinen aquest escenari, però hi ha un marge per a l’alternativa, en tant que tots els sondejos preveuen un resultat ajustat.
Les enquestes també coincideixen en el fet que, si hi ha alternativa, aquesta estarà liderada pel BNG. El seu paper com a principal partit de l’oposició aquests anys ha estat formidable, i ha aconseguit constituir-se en el partit capaç de disputar l’hegemonia al PP. No és poca cosa en un territori com Galícia, i menys encara si es tenen en compte els precedents de la dècada passada.
Cal recordar que no van ser pocs els qui van donar per mort el BNG amb la irrupció d’Anova, l’escissió liderada pel dirigent històric Xosé Manuel Beiras, qui es va aliar amb els partits sorgits del 15-M i també amb Yolanda Díaz, en aquell moment dirigent d’Esquerra Unida a Galícia i encara desconeguda dins del panorama polític estatal. El BNG va saber no caure en la temptació de deixar-se enredar per la «nova política» que, amb el pas del temps, ha demostrat ser la més vella de totes.
Aquesta coherència ha servit perquè el BNG, després d’una travessia en el desert defensant el nacionalisme d’esquerres mentre l’esquerra espanyola i els seus aliats perifèrics els titllaven d’anacrònics i d’antiquats, puga renàixer i erigir-se com una alternativa combinant un discurs social amb una defensa clara i sense embuts del seu país. Sense por a ser anomenats nacionalistes, perquè ho són.
La llàstima va ser que altres forces territorials sí que van abraçar-se a Podem i a altres espais que, amb el pas del temps, han demostrat que no tenen la defensa dels territoris castigats per l’Estat com una de les seues prioritats. Encara més: aquesta qüestió els agafa ben lluny. Desgraciadament, dirigents actuals de Compromís i de Més, l’antic Bloc Nacionalista Valencià, no han sigut capaços de donar suport al BNG en aquestes eleccions, tot i la sintonia històrica evident entre els dos espais polítics. Una prova més que Compromís oblida molt sovint els seus interessos territorials amb la por de no veure’s assenyalats per aquells que sempre els assenyalaran, siga quina siga la posició que defensen verbalment.
Cal dir, en tot cas, que no es pot equiparar la situació política, tant històrica com actual, de Galícia i del País Valencià. Només cal comparar el PP gallec, molt més sensible a la llengua i a la cultura pròpies, amb el PP valencià, declaradament enemic de la identitat del país. I en aquest sentit, és evident que si el nacionalisme gallec sempre ha tingut camp per córrer i créixer, el valencià ha viscut un context encara més advers. Però això no vol dir que la coherència i la defensa dels interessos propis no siguen la millor fórmula per a generar confiança política a llarg termini i poder recollir-ne els fruits quan el temps deixa cada espai al seu lloc.
Hui, el lloc del BNG és el de trobar-se en condicions de disputar la Xunta de Galícia al PP amb un missatge coherent en termes socials i nacionals. En canvi, el de Podem és una visible agonia que culminarà, possiblement, en la irrellevància. El de Sumar és defensar Espanya per damunt dels interessos dels partits territorials que van enfortir la candidatura de Yolanda Díaz el 23 de juliol. I el de Compromís resta a l’espera d’una refundació que no serà, ni de bon tros, senzilla després d’anys de creixement a base d’encerts, sí, però també amb indefinicions i de complicitats difícils de justificar.
