Aquest dijous compleix 40 anys la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), aprovada el 23 de novembre a la ciutat d’Alacant. La Diputació d’aquesta demarcació va acollir el ple en què es va aprovar la norma, que va comptar amb el vot favorable dels diputats socialistes i comunistes i l’abstenció d’Aliança Popular. Va ser considerada una llei de consens i fins ara s’ha mantingut com a tal, en tant que des d’aleshores no se n’ha tocat res, malgrat els diversos canvis que hi ha hagut a les lleis d’Educació i de Cultura valencianes.
Quaranta anys després, la LUEV ha transitat pel nostre país amb llums i ombres. Com a mèrit hi ha el fet d’haver aprovat aquesta llei sense cap vot en contra tenint en compte el context d’un país que tot just eixia –tot i que mai no ha eixit del tot– de la Batalla de València i d’haver-la mantingut sense canvis. Cal recordar, a més, que la LUEV és la primera llei valenciana per a defensar i fomentar la llengua del país, i que poc de temps abans de la seua aprovació, amb un context clarament advers, era poc més que utòpica.
En canvi, hi ha hagut mancances en la LUEV que, paradoxalment, no procedeixen tant de la mateixa llei com de les lleis, en general. Els encarregats de preservar l’ordenament jurídic no han protegit la llengua, en els termes que marca la llei, amb la fermesa necessària en casos com aquest. Les llengües minoritzades són un patrimoni a defensar amb tots els elements possibles, però els jutges no les han vist així i han actuat en conseqüència. El resultat és que no són poques les administracions locals, comarcals, provincials o valencianes que emeten burocràcia, informes i comunicacions exclusivament en castellà. O que no són pocs els polítics –i no només de dretes, recordem-ho– que no fan cas de la LUEV i promouen el valencià per donar-li la visibilitat necessària. I que davant governs clarament hostils com el que actualment integra el Consell, sumat a la inhibició judicial, la LUEV és poc més que paper mullat.
D’altra banda, no es pot oblidar que si la LUEV s’ha vist insuficient ha sigut per la candidesa d’una esquerra que no sempre ha fet servir els tribunals tant com la dreta i que no ha aprofitat les lleis presents per a actuar amb contundència. La LUEV deixa clara l’obligació de moltes administracions a fer servir el valencià, però moltes administracions s’han sentit lliures a l’hora de no utilitzar-lo. Hi ha qui parla de l’obsolescència de la LUEV quaranta anys després de la seua aprovació. I és cert que aquesta llei requereix de moltes actualitzacions. Però el seu principal problema és el mateix que el de fa quaranta anys: la impunitat dels qui la incompleixen i l’autoodi que els convida a actuar contra la llei.
Calen moltes eines per a treballar contra aquest fenomen, i una és començar per fer complir la LUEV, amb tots els ets i els uts, a cadascuna de les administracions sotmeses a aquesta llei. Fins que la LUEV no es veja respectada en tots els sentits, qualsevol intent d’avançar serà fútil. I el valencianisme necessita avançar tant com puga i en tots els àmbits possibles. Cal no desaprofitar aquesta oportunitat que regala la LUEV per a caminar en la bona direcció.
I cal, també, aprofitar aquesta efemèride per a valorar la feina indispensable que des d’entitats, partits, des de l’activisme, des de l’ensenyament, des d’alguns treballadors de l’administració amb responsabilitat lingüística i des de les indústries culturals, especialment des de la música en valencià, s’ha fet per a conduir el valencià cap a una normalització que, si bé no és plena ni està a prop de ser-ho, és molt més real que no fa quaranta anys gràcies a iniciatives particulars i col·lectives plantejades en aquesta direcció. Ni la LUEV ni cap altra llei tindria cap eficàcia si no fora per aquesta empenta tan decisiva al llarg de la història del país.
