Les patronals d’Alacant han convocat per a aquest dijous dia 3 de novembre una manifestació per a protestar contra el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat, que un any més perjudiquen –i molt– la demarcació del sud del país, que inclou ciutats tan importants com Elx, Benidorm, Oriola, Alcoi, Dénia o l’esmentada Alacant. Per explicar-ho amb una dada: Alacant, cinquena demarcació més destacada de l’Estat segons el criteri poblacional i de generació de PIB, és la més maltractada amb diferència. La mitjana de diners invertits per habitant en el conjunt estatal és de 284 euros. Els habitants de la demarcació d’Alacant només en rebran 85, tot i que fent cas del criteri poblacional n’haurien de percebre 198.
Aquesta situació no és nova. Els Pressupostos del Govern Rajoy també van relegar Alacant a l’última posició del rànquing estatal en més d’una ocasió. Aquesta demarcació només s’ha vist «beneficiada» quan al conjunt de l’Estat era possible un pressupost expansiu, en el moment en què encara n’hi havia la capacitat. Dit d’una altra manera, Alacant mai no s’ha vist excepcionalment beneficiada pels PGE.
Per què ocorre això? Per bé que alguns han volgut dotar la província d’Alacant d’un sentit polític transcendental i fins i tot essencialista, el cert és que poca gent a la demarcació comparteix aquesta visió. Només els qui exerceixen el poder a la ciutat d’Alacant miren d’imposar aquest criteri, però sense èxit; i potser el Baix Segura és l’única comarca que se’n sent identificada. Històricament, tant amb el PP com amb el PSOE, la Diputació ha comptat, exclusivament, amb presidents de la ciutat d’Alacant o de la comarca de l’Alacantí. Només hi ha una excepció, César Sánchez (2015-2019), antic alcalde de Calp (Marina Alta) amb el PP i actual diputat al Congrés, qui també combrega amb aquesta visió que ha servit, fonamentalment, per a confrontar amb la veïna demarcació de València.
La manca d’èxit de la concepció «provincialista» arreu de la demarcació ha tingut com a conseqüència una lògica i previsible desvertebració. La província d’Alacant no ha tingut mai un partit que la represente, perquè les realitats i les mentalitats d’Alacant i de Dénia, d’Alcoi i d’Oriola, de Villena i Benidorm, són ben distintes. La manca de representants propis en aquesta demarcació, i l’èxit impossible d’una opció electoral com aquesta, ha desembocat en el fet que, legislatura rere legislatura, només els partits d’àmbit estatal han aconseguit representació per Alacant tant al Congrés com al Senat. No cal dir que els diputats i els senadors d’aquests partits centralistes, per més que ara posen el crit en el cel per aquests últims Pressupostos, han sigut els qui més han contribuït al càstig inversor d’Alacant. Són ells els qui ho han fet possible, prioritzant la disciplina de partit al sentit territorial de la seua funció.
És per això que sobta que el PP, per exemple, vulga liderar aquesta protesta a través d’entitats de caire empresarial amb què estan ben connectades. L’exemple més clar és el de la Cambra de Comerç, que va ser presidida pel mateix Carlos Mazón abans que aquest fora escollit president de la Diputació i que és una agència de col·locació d’antics zaplanistes, com el mateix Mazón, entre els quals hi ha l’exconsellera Gema Amor, la filla de l’exregidor Juan Zaragoza o el mateix Carlos Baño, president de la Cambra i marit de l’esmentada Amor. No és casualitat que Baño s’haja fet la fotografia de la convocatòria del dia 3 al costat de César Sánchez, que va governar la Diputació amb el PP tot just quan Rajoy, des de la Moncloa, va fer els pitjors pressupostos de la història –fins aquell moment– per a la província d’Alacant. En aquell moment, la cambra, presidida per Mazón, no va organitzar cap concentració.
Però l’oportunisme d’uns no pot amagar, tampoc, una realitat compartida. I és que Alacant, independentment de qui governe a l’Estat espanyol, és una demarcació constantment castigada a cada Pressupost General de l’Estat. El PP i el PSOE ho han fet possible, i és hora de dir prou. Per això, és d’agrair el sentit de conjunt expressat i demostrat per la patronal CEV, que tot i reconèixer que la demarcació de València no ix del tot mal parada del disseny dels PGE, la patronal valenciana es veu obligada a manifestar-se perquè «allò que perjudica els alacantins perjudica tots els valencians», ha dit Salvador Navarro. És per això que a la concentració d’aquest dijous davant la delegació del Govern espanyol a Alacant no només hi anirà la Cambra, sinó molts altres agents, de la mateixa manera que a la concentració del dia 18, convocada per la plataforma Per Un Finançament Just, que aglutina partits, sindicats i patronals, s’espera que hi vagen persones alienes, també, a les entitats convocants.
És aquesta visió de conjunt l’única manera possible de reivindicar Alacant i de fer que les protestes no adquirisquen, si és que així alguns ho volen, un to descaradament preelectoral, sinó que es transformen en una reivindicació transversal que és necessària perquè Alacant en particular i els valencians en conjunt disposen de les eines que ells mateixos generen. Perquè ara es parla de la inversió ridícula contemplada per a Alacant en aquests PGE, però hi ha també l’infrafinançament, i tantes altres batalles que els valencians només podran guanyar si les afronten amb convicció i honestedat, sense partits ni calendaris electorals que els condicionen i sense concepcions territorials caduques limitades a les demarcacions provincials, tal com malauradament s’ha fet –i es continua fent– tradicionalment. I sempre amb una mentalitat transversal de país i amb una convicció que el que hi ha al davant és un espoli, contra el qual cal lluitar amb aquesta consciència.
