– L’Euroregió de l’Arc Mediterrani (Euram) està en quarta posició en número de persones ocupades al sector agroalimentari. Com es valora des de la Unió de Llauradors el pes del sector en el conjunt de l’economia i els reptes actuals que presenta?
– És una dada més de la importància del sector agroalimentari en l’economia de l’Arc Mediterrani, més enllà de la seua rellevància social i medi ambiental. Des de la Unió de Llauradors som conscients que l’agroindústria és una de les activitats que ha suportat més la crisi econòmica els últims anys i que, fins i tot, ha servit de matalàs a la pèrdua d’ocupació d’altres activitats econòmiques, com ara la indústria tradicional, el taulell, etc. L’agroalimentària ha estat capaç de diversificar el seu producte, adaptant-lo a la demanda i també cercant l’eixida a la producció a través de nous mercats.
Tot açò, malgrat que som conscients que aquesta resistència ha estat fonamentada parcialment en la pressió a la part més dèbil de la cadena agroalimentària –els productors– que no s’han vist beneficiats dels guanys de la resta de la cadena. I una prova d’això és la publicació d’una llei que intenta donar transparència a la cadena agroalimentària, tot i que no ho està aconseguit.
Estem davant d’un sector fonamental, que al País Valencià alguns períodes de l’any supera el valor de les exportacions d’empreses com la Ford. Són arguments potents per tenir la força d’exigir un major finançament i suport. I una estructura clau és la del Corredor Mediterrani com a eix vertebrador de l’Euroregió i de connexió natural amb el nostre principal mercat: la resta de països de la Unió Europea.
– Quines polítiques agroalimentàries estan pendents a Europa i quins són els reptes per al sector des del punto de vista comunitari?
– La Política Agrícola Comuna no estableix un model, simplement marca les grans línies del sector agrari productor. En conseqüència, la Unió Europea ha d’establir el model que vol. Per a nosaltres, açò passa per complir la preferència comunitària que està en vigor però que no és real. Cal potenciar el sector agrari europeu front a les importacions de països tercers que no compleixen les exigències de la Unió Europea a la producció interior. Si no es marquen estes polítiques, està en perill la sobirania alimentària dels ciutadans de la UE.
En un model agroalimentari europeu apostem clarament per polítiques que incentivin, impulsin i estableixin una producció sostenible i, per tant, es fomenti l’agricultura ecològica, pel seu benefici en l’alimentació però també en el respecte i conservació del medi ambient.
I cal apuntar que les polítiques agroalimentàries que no volem són les que s’establirien en cas de signar-se l’Acord Transatlàntic per al Comerç i la Inversió (el conegut com TTIP) entre la Unió Europea i els Estats Units. No és un model agroalimentari ni europeu ni nord-americà, sinó simplement és el model de les grans multinacionals d’ambdós blocs econòmics per incrementar els seus beneficis. I per augmentar el compte de resultats pretenen passar, fins i tot, per damunt de la sobirania dels ciutadans a través dels tribunals d’arbitratge.
Font: Observatori de l’Euram de l’Institut Ignasi Villalonga.
