Des que Vox es va incorporar als governs de diferents institucions després de les darreres eleccions municipals i autonòmiques, hem assistit a un elevat nombre de cancel·lacions, censures, exclusions i prohibicions de publicacions, concerts, obres teatrals, actes, etc., a conseqüència de l’aplicació de la política cultural de la formació d’extrema dreta, tal com es pot veure en l’Observatori Valencià de la Censura engegat per Diari La Veu amb l’objectiu de mostrar els casos que s’han produït des d’aleshores.
De fet, el líder del partit d’ultradreta, Santiago Abascal, va dir en el míting de cloenda de la campanya de les eleccions espanyoles de l’estiu passat: «Fem el que volen aquells que ens han donat la confiança, i el primer és canviar les polítiques culturals de l’esquerra. Així és que sàpien que hem arribat ací, sí, per a cancel·lar els seus programes culturals; els hem cancel·lat i els cancel·larem». Amb aquestes directrius polítiques, Vox pretén polaritzar l’àmbit politicoideològic mitjançant la llengua «espanyola», el patrimoni tradicional, la família o els bous.
Una situació que han analitzat els investigadors del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, Joaquim Rius i Juan Pecourt, i de la Universitat Antonio de Nebrija, Juan Arturo Rubio, en un estudi que compara els models culturals del PP i Vox, publicat a la revista International Journal of Cultural Policy, amb el suport de la Maison des Sciences de l’Homme et de la Société de Tolouse (CNRS-Universitat de Toulouse).
L’article conclou que Vox dona més importància que el PP a la política cultural, prioritza valors tradicionals (tauromàquia), opta per l’enfrontament cultural (anticatalanisme) com l’extrema dreta als Estats Units, i desatén la cultura contemporània i els creadors.
Populisme a la inversa
Segons els tres investigadors, a més, la proposta cultural de Vox «també conté elements nous com ara la inversió d’un discurs venjatiu sobre les minories, fent que els socialment dominats pareguen dominants», un relat de l’extremisme de dreta que consisteix en el populisme a la inversa, en què els dominants socials es presenten com a dominats per reclamar el seu domini simbòlic.
Aquest punt, continuen Rius, Pecourt i Rubio, «atorga a Vox un llenguatge i una imatge suposadament transgressores, quan la realitat és que la seua política cultural és una reacció al progrés del feminisme, la reivindicació dels drets de les minories o l’ecologisme en el context d’una crisi del model fordista i l’emergència d’uns valors postmaterialistes».
A més d’una radicalització en les tendències autoritàries culturals precedents a la dreta espanyola, Vox introdueix temàtiques de l’alt-right (la suposada cultura de la cancel·lació) així com elements identitaris que representen valors tradicionals i que no qüestionen la cultura dominant, alguns amb una acceptació social no majoritària, com ara la tauromàquia.
Atacar les minories nacionals
Els investigadors expliquen que «l’objectiu principal és la debilitació dels drets de les minories nacionals i la seua autonomia educativa i cultural, i la promoció del nacionalisme espanyol dominant a tot el territori estatal sense excepcions, especialment en territoris com Catalunya que han convertit la seua singularitat cultural en símbol d’identitat nacional».
D’acord amb el plantejament anterior, en el cas valencià, on Vox gestiona la Conselleria de Cultura, Rius, Pecourt i Rubio destaquen com el partit d’ultradreta intenta invertir el discurs de la minoria valencianista que imposa, a parer seu, les tesis catalanistes, de manera que un debat superat per la majoria, torna a aparéixer atiat per legitimar el nacionalisme espanyol imperant.
Guerra cultural
Segons l’estudi, en les dues comunitats autònomes en què Vox és responsable de la cultura, Castella i Lleó i el País Valencià, «ha dirigit els seus esforços a reivindicar la tauromàquia mitjançant un fort debat social i a atacar les minories nacionals, és a dir, a convertir la política cultural en un instrument de guerra cultural».
En aquest sentit, remarquen els investigadors, a diferència d’altres formacions d’extrema dreta europees, amb una retòrica antimusulmana històrica, «el discurs de Vox no se centra especialment en l’odi a la cultura dels immigrants o contra la multiculturalitat, sinó en la debilitació dels drets de les minories nacionals i la seua autonomia educativa i cultural, i la promoció del nacionalisme espanyol dominant a tot el territori estatal sense excepcions».
De fet,
