Dani Miquel porta tota una vida recopilant cançons populars. L’enyorat rondallaire i contacontes, Llorens Giménez, el va batejar com el cantacançons, però ell és, davant de tot i abans que res, dolçainer. Va formar part de Rodamons Teatre i dels grups folk, Sonadors de la Guaita i Aljub. Tot va començar L’any 1979 quan, amb 12 anys, son pare li va regalar una dolçaina. Dani va ser el número tres en traure’s el títol al Conservatori Municipal de València José Iturbi. Ell considera que la xirimita és l’arrel de la nostra cultura musical. Mentre actuava amb aquestes formacions s’adonava que les cançons que formen part de la història popular valenciana, com El tio Pep se’n va a Muro o ElMicalet de la seu no eren massa conegudes per la xicalla. Va ser aleshores quan va anar enllestint les idees que li brollaven per a fer música familiar. Era l’època en què va col·laborar en la primera ràdio pública valenciana, Ràdio 9, al meu programa, El jardí de les delícies, on els dissabtes i diumenges despertava a l’audiència escampant per les ones aquelles cançonetes populars. Des d’aleshores ençà, ha publicat nou discos en solitari, gairebé tots ells són llibres-cd editats per Andana amb il·lustracions molt acurades i un criteri pedagògic que el fa rodar amunt i avall de les nostres comarques recorrent les escoles, teatres i places. La seua valuosa tasca va ser reconeguda el 2021 amb la Medalla al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana. Acaba de publicar Volem, el seu disc més personal fet de composicions originals, que li ha valgut el Premi de la Música Ovidi Montllor a Millor Disc per a Públic Familiar i que presentarà al Teatre Principal de València el proper 11 de desembre.
Volem, primera persona del plural del present d’indicatiu, és un verb polisèmic que ens remet a voler i a volar. Dani es mostra molt content perquè aquest disc l’ha fet amerat de l’experiència viscuda durant dècades. «És el resultat d’anar de poble en poble, d’escola en escola cantant i contant, i escoltant, mirant a la cara a cada xiquet i cada xiqueta i preguntar-nos què volem per omplir-nos de felicitat i alegria?»
Aquest treball és el més «Danimiquelià», podríem dir, perquè les lletres i les músiques, de gairebé tots els temes, són composicions originals de l’artista basades en el que ell observa que necessita la xicalla. Un ramell de tretze cançons, de les quals en destaquem algunes: Volem jugar, «Tots els xiquets i xiquetes volen jugar i sempre dic que el joguet més bonic que tenen és un pare o una mare. És el que més els fa falta per a jugar i el que més aprecien»; Volem saber-ho tot, «A mi els infants em plantegen preguntes curioses, per exemple com es fa la llet en les mamelles?, o una xiqueta que em deia l’altre dia, per què li diuen corredor si no podem córrer?» (rialles);Volem volar«està dedicada als mestres que fan volar a l’alumnat»; La sopa de pedres, «és un conte popular musicat que narra com un home estrany que porta un plat al cap li diu a la xicalla del poble que ell sap fer una sopa de pedres. Els xiquets encuriosits es queden amb ell a vore com la fa. L’home primer diu que necessita aigua, després foc, després un os, i així, a poc a poc, va engatusant els xiquets que li porten de les seues cases tot el que necessita i, al remat, fa una gran sopa per a tot el veïnat. Un relat que contava el gran Llorenç Giménez i jo li la dedique»; Volem la pau, «a finals de gener es celebra el dia de la pau a les escoles i les mestres em demanen que componga una cançó. Quan la vaig fer va començar tot just la invasió de Rússia a Ucraïna. És una cançó inspirada en una escola de Xirivella que té, entre l’alumnat, xiquets i xiquetes procedents de trenta-quatre països. Allí vaig gravar en diferents idiomes, Volem la pau»; Obri els ulls, «o com deia ma mare, escampa la cella, és a dir, estigues atent al que passa al teu voltant. Una lletra molt senzilla on al final cantem un simple, però emocionant, lalala». Al disc destaca una cançó de la Trinca, Ningú no compren ningú, «un tema que abans que a les escoles s’aprenguera el valencià els mestres la cantaven. La lletra diu… I estimar-se de debò i trobar-se viu encara i cantar sense cap por…»
Tot i que Dani és una persona estimadíssima que ha rebut diversos i importants guardons, va viure amb molta emoció el reconeixement del Col·lectiu Ovidi Montllor, nascut des de la base l’any 2005 en temps molt difícils per a la música vehiculada en valencià. Es sentia tan feliç que va assistir a l’acte de lliurament acompanyat de la seua família: Júlia, Biel, Oriol i son pare, Ferran Miquel, que eixe dia complia 87 anys. El seu discurs d’agraïment el va rematar amb la recreació d’un aforisme fusterià: «Amics i amigues, o reguem amb la nostra cultura els infants o este país se’ns en va de les mans». De fet, el disc inclou el tema, L’homenot Joan Fuster, sobre la vida de l’intel·lectual de Sueca.
Vaig visitar Dani Miquel a sa casa situada en mig d’un bonic bosc, conegut com La muntanyeta, a l’Alcúdia, (Ribera del Xúquer). Em van convidar a tastar unes guaibes que algú els va regalar. Mai n’havia menjat i estan ben dolces. En l’habitatge, sobri i diàfan, destaca un mapa del món penjat de la paret al bell mig del menjador. A la cambra del seu fill Oriol hi ha un teclat. Ambdós interpreten junts, un a la dolçaina i l’altre al piano, Que tinguem sort, de Lluís Llach. Viuen sense televisió, en plena natura, envoltats per l’ambient musical de les aus que hi aniden i que l’altre fill de Dani, Biel, estima, observa i estudia com a bon ornitòleg que sembla que serà en el futur. Precisament la coberta del nou llibre-disc del cantacançons són dos coloms d’una serigrafia de l’artista plàstic reconegut internacionalment, Manuel Boix. «Per fi tinc al grandíssim amic Manolo. Sempre li vaig al darrere i això que som veïns, jo al poble em gite a 50 metres d’on ell viu»diu Dani celebrant que l’autor de la coberta de ‘La Pelitrúmpeli’ d’Al Tall i altres discos de la mítica formació, haja posat el seu talent al servei del disc, Volem. I no és l’únic, perquè una de les singularitats que dona valor a aquest treball són les il·lustracions creades expressament per a cadascuna de les cançons. Ricard Peris, respondable i fundador d’Andana destaca aquesta important aportació artística.«En l’elenc hi ha noms reconeguts amb guardons reeixits com Paco Giménez, Premi Nacional d’Il·lustració; Cristina Duran, Premi Nacional de Còmic; noms amb recorregut com César Barceló o Aitana Carrasco i altres artistes que no han tractat tant el món de la il·lustracio infantil, però han estat fent un gran treball. Coneixen Dani Miquel i les seues cançons i han posat la seua creativitat per a configurar un llibre-disc que va més enllà de la música. La música, hui en dia, es consumeix en plataformes digitals, però volíem també que el llibre fora un objecte preuat que provoque el gust de llegir-lo, mirar-lo i compartit-lo en família com una experiència total», Subratlla Ricard qui, entenent l’edició com un art, fa que les il·lustracions siguen un segell clarament identificatiu d’Andana. Dani Miquel sempre que ha fet un treball musical ha volgut fer-ne també un de pedagògic. «M’agrada molt posar les lletres amb les seues curiositats i afegir preguntes perquè els més menuts les plantegen a casa o a l’escola i les desenvolupen.» Dani conta que quan va començar a publicar Les Musiqueries es va haver de fer editor perquè ningú l’ajudava, però va descobrir Andana que estava naixent i varen juntar-se i créixer junts. «La nostra és una relació des de les beceroles. Hem col·laborat en tots els seus llibres-discs i hem anat creixent paral·lelament. Compartim camí junts i hem aconseguit consolidar-nos en els dos camps, en el panorama musical i en l’editorial valencià. Es una sort tindre un company de viatge com Dani Miquel», afirma Ricard Peris. Eixa percepció de bon company la té també la banda dels Mamemimomúsics: Vicent Millo, Josep Alcover, Rafa Solves, Josep Maravilla, Anna Franco, Xavi Alaman i Alvar Carpi. Aquest últim expressa el seu amor incondicional a Dani a qui va conéixer en 2009 en un aplec de Llíria. En gener de 2012 va fer el seu primer concert amb ell interpretant nadales a Torrent. Àlvar ha participat en les gravacions de Més Musiqueries, De Vinaròs a Oriola el País vola, Per molts anys, A Nadal un pas de pardal, De por i Desfem, dos treballs que van rebre el Premi a Millor Disc de Música Familiar Carles Santos. «Amb Dani la vida és un no parar de concerts i de fer cançons. Des del primer moment embolcalla i involucra els musics. Tots els Mamemimomúsics aportem el nostre granet de sorra.»
Quantes places de pobles, teatres, auditoris, escoles haurà recorregut aquest cantacançons? «Amb la dolçaina tocava en processons cercaviles i festes. Amb Sonadors de la Guaita actuava en festivals de musica folk, i amb Rodamons Teatre en fires medievals. Ara, com a cantacançons vaig a totes les comarques i treballe molt a les escoles. L’altre dia vaig anar a Benafigos i un xiquet va exclamar, ‘Mira Dani Miquel!’ i vaig pensar, aquest xiquet com em coneix a mi?».
Hauríem de fer el mapa de Dani Miquel per tal de comprovar en quins pobles no ha estat encara. De moment hi ha una cita esperant a l’agenda prenadalenca al Teatre Principal de València el dia 11 de desembre on tot apunta que els assistents volaran ben alt.
