Billie Holiday va morir el 17 de juliol del 1959, emmanillada a un llit del Metropolitan Hospital Center de Nova York, després d’haver estat arrestada per possessió de drogues. Com va acabar així una dona que hauria pogut tindre-ho tot? La resposta la trobem en la cançó “Strange Fruit”. Un tema inclòs en el repertori de totes les seues actuacions. Un dels imprescindibles.
He de confessar que abans de conèixer la història que hi ha darrere d'”Strange Fruit”, pensava que el desgraciat final de Billie Holiday havia sigut una conseqüència del consum descontrolat de drogues i alcohol provocat per una vida dura i complicada: l’abandó patern, la violació que va patir als deu anys, el fet de viure en un bordell i tindre com a única via de supervivència els robatoris i la prostitució… El que se sol contar. Ara no. Ara considere que la destrucció física i psicològica de Billie Holiday està vinculada directament amb “Strange Fruit”, la primera cançó protesta de la història, i l’FBI.
“Strange Fruit”
Lady Day va interpretar la peça per primera vegada el 1939 al club Cafe Society de Nova York. Tenia vint-i-quatre anys i ja era una celebritat del jazz. Aquella nit, així que Billie Holiday va cantar les últimes paraules de la cançó, els llums del club, amb capacitat per a dues-centes persones, es van apagar. Uns segons després, es van tornar a encendre, però la cantant havia desaparegut de l’escenari. Estava vomitant al lavabo del local. Cantar “Strange Fruit” l’afectava molt.
La lletra diu exactament: “Dels arbres del sud, hi penja una estranya fruita. Sang a les fulles, i sang a les arrels. Cossos negres es balancegen amb la brisa del sud. Estranya fruita penja dels àlbers… Una collita estranya i amarga”. Aquells fruits estranys eren els cossos de dos joves negres, després d’haver estat torturats i penjats pel Ku Klux Klan. El linxament d’aquests adolescents va originar un dels grans himnes contra el racisme, desafiant l’FBI, que va fer tot el que va poder per silenciar-la.
FBI, anys trenta del segle passat, clubs nocturns, assetjament a una cantant de jazz famosa… Evidentment, no estaven acostumats al fet que una dona negra mostrara en un escenari les vergonyes del racisme. No oblidem que, Holiday, va ser una de les primeres estrelles afroamericanes de la cançó i va triomfar en un món de blancs. Ara bé, com es va transformar “Strange Fruit” en un himne antiracista?
El linxament
Tot va començar l’estiu del 1930 a Marion, a Indiana, quan el xèrif Jacob Campbell i un grapat dels seus homes van detindre tres adolescents afroamericans als quals acusaven d’haver violat una noia blanca, després de ferir mortalment la seua parella. Els habitants de la ciutat van envoltar la comissaria del poble i, en el moment que el xèrif va lligar la camisa ensangonada del nuvi a la reixa d’una finestra, en acabat d’anunciar que havia mort, tots els presents van començar a exigir que els suposats culpables foren penjants immediatament, sense judici.
Dos dels joves acusats van ser torturats abans de penjar-los i el tercer es va salvar per la miraculosa aparició de l’adolescent violada, que va començar a cridar que ells no havien sigut. Malgrat que estava en estat de xoc, ho tenia tan clar com el color de la pell dels veritables culpables. Segurament, era incapaç de posar-los cara als seus agressors, però sí que podia afirmar que no eren afroamericans.
Com era d’esperar, el linxament no va tindre conseqüències. Segons una enquesta del 1939, als estats del sud, sis de cada deu blancs estaven a favor del linxament. Els fragments d’ossos de les víctimes, les restes de roba o un tros de corda de la soga, eren souvenirs molt buscats. Les fotografies dels assassinats, que mostraven els veïns del poble posant amb els trofeus, somrient a la càmera, també eixien a la venda.
Aquella nit del 1930, a Marion, el fotògraf es deia Lawrence Beitler. Set anys després, les macabres imatges del linxament van arribar a les mans d’Abel Meeropol, un mestre jueu que vivia al Bronx, a Nova York. Un sindicalista actiu, membre del Partit Comunista, poeta i músic apassionat, que, amb el pseudònim de Lewis Allan, va transformar la ràbia que sentia en el poema “Strange Fruit”. Una peça que denuncia el costum de penjar dels arbres afroamericans sospitosos d’haver comés crims contra blancs.
Un crit contra l’odi, la degradació i la violència racista, que després es va convertir en la cançó que va complicar l’existència a Billie Holiday. No imaginava que aquella cançó seria la seua perdició. Les autoritats consideraven que la lletra escandalitzava, revolucionava, mobilitzava les masses i incitava els disturbis simplement per denunciar el que passava.
“Strange Fruit” es va convertir en el punt culminant de les aparicions de l’artista. Billie Holiday sempre posava la cançó al final del programa. Llavors, s’apagaven els llum i es mantenia encès el focus que la il·luminava. Només a ella. I Billie cantava. Cantava una peça final apassionant, impactant i commovedora, després de la qual no hi podia haver més cançons, ja que transmetia una imatge molt dura i difícil de digerir per part de la societat estatunidenca: la dels cadàvers de ciutadans negres ajusticiats, penjats dels arbres.
Lady Day i la lluita contra el racisme
Billie Holiday es va saltar les normes. Abans d’ella, cap artista s’havia atrevit a abordar aquest tema de manera tan directa. S’acceptava que una persona afroamericana tinguera èxit en el món de la música, però, a canvi, havia d’estar agraïda tota la vida per aquest privilegi. Encara que els seus germans moriren penjats pel Ku Klux Klan o apallissats per la policia.
Era l’època de les lleis “Jim Crow”, unes lleis estatals i locals, promulgades entre 1877 i 1964, principalment als antics estats esclavistes del sud, que apostaven per la segregació racial. A les escoles, als banys públics, als hospitals, als restaurants, als autobusos o als trens, hi havia espais separats pel color de la pell. També se’ls negava el dret a votar. Les lleis “Jim Crown” marcaven els afroamericans com a ciutadans de segona classe.
No era fàcil plantar cara, però Lady Day no va callar. Va decidir que tenia una veu única per a cantar i denunciar, i ho va fer. Aquesta va ser la seua contribució a la lluita contra el racisme. A més, tenia un motiu personal molt dolorós. El 1937, dos anys abans d’estrenar la cançó “Strange Fruit”, son pare havia mort perquè tots els hospitals de la zona es van negar a admetre un afroamericà. El mateix any, Bessie Smith, l’Emperadriu del blues, també havia mort dessagnada després de patir un accident de cotxe i haver-li negat l’assistència mèdica en tres hospitals pel mateix motiu.
Billie Holiday, poc abans de faltar, va dir: “Encara em pose trista quan cante aquesta cançó. Em recorda massa com va morir el meu pare. Però havia de continuar cantant-la, perquè la gent m’ho demanava i perquè, vint anys després de la mort del meu pare, el que el va matar continua succeint al sud”. Holiday tenia raó. Segons les estadístiques oficials, entre el 1882 i el 1968, es van registrar 4.000 linxaments als Estats Units, la majoria al sud.
Els EUA contra Billie Holiday
Cada vegada que Billie Holiday pujava a un escenari i recordava aquell linxament, desafiava l’ordre establert, i l’FBI va fer tot el possible perquè callara. Una pel·lícula del 2021, dirigida per Lee Daniels i protagonitzada per Andra Day, que va rebre el Globus d’or i una nominació a l’Òscar pel seu paper, mostra com el govern estatunidenc, amb el Departament Federal de Narcòtics al capdavant, va perseguir Billie Holiday per possessió i consum de drogues amb l’objectiu d’apartar-la d’escena per cantar “Strange Fruit”.
Eren els anys 40 i 50 del segle passat i l’FBI, que era dirigit pel temut John Hoover, va ser utilitzat per a perseguir dissidents polítics o activistes. Hoover era el responsable d’enxampar activistes polítics durant el maccarthisme, les protestes contra la guerra del Vietnam o els moviments a favor dels drets civils. En aquella època es va començar a vincular els afroamericans amb les drogues i la delinqüència.
Billie Holiday estava en el millor moment de la seua carrera. Feia gires, actuava amb Louis Armstrong i era l’estrella del Cafe Society de Manhattan, però les misèries viscudes durant la infància i les relacions amb mànagers i parelles tòxiques alimentaven en ella un sentiment d’orgull immens. El policia federal Harry Anslinge va ser l’encarregat d’assetjar la cantant i va aprofitar els seus problemes amb les drogues per agafar-la i tancar-la a la presó huit mesos per possessió.
Aquest departament de l’FBI va demostrar un interés molt especial per Billie. Un interés que, evidentment, anava més enllà del consum de drogues. Ella no era l’única. Moltes altres estrelles també en consumien, però no cantaven “Strange Fruit”. Ara bé, per a tancar-la havien de tindre proves. I per a aconseguir-ho, va entrar en acció un dels personatges més tèrbols de la història: Jimmy Fletcher.
Jimmy Fletcher: “My Man”
Jimmy Fletcher, un inspector afroamericà que aspirava a aconseguir un ascens en el departament de narcòtics, va ser l’encarregat d’encalçar Holiday. El policia federal Harry Anslinger va decidir infiltrar un inspector de l’FBI “negre” en el món dels músics de jazz, que es va convertir en l’amant i el delator de la cantant. Harry odiava contractar agents negres, però sabia que Jimmy era la persona adequada per a infiltrar-se a Harlem, en el cercle de Billie, sense alçar sospites. A més, Fletcher sempre duia grans quantitats de drogues per a guanyar-se la confiança de les persones a les quals planejava arrestar. Va ser el responsable d’obtindre les proves definitives per a incriminar Billie Holiday i arruïnar-li la vida. La va enganyar. Diuen que després se’n va penedir, però tant hi fa. El mal ja estava fet.
El final de Lady Day
Billie Holiday va ser perseguida per ser una defensora dels drets civils i el govern dels EUA va aprofitar el seu taló d’Aquil·les, l’addicció a les drogues, per a tancar-la a la presó i prohibir-li actuar als clubs de Nova York durant anys.
Holiday va morir el 17 de juliol del 1959, emmanillada a un llit del Metropolitan Hospital Center de Nova York, després de ser arrestada per possessió de drogues. Al soterrar, hi van acudir 3.000 persones, al seu compte corrent només hi havia un dòlar. Va morir als quaranta-quatre anys, completament arruïnada, a causa d’una cirrosi sota arrest policial. Harry Anslinger va ser condecorat pel president Kennedy en reconeixement dels serveis prestats al país.
Però Anslinger no va guanyar. La llegenda de Lady Day va créixer. “Strange Fruit” es va convertir en un crit de guerra contra el racisme i la xenofòbia, que ha travessat generacions. De fet, l’any 1999, la revista Time la va declarar una de les millors cançons del segle XX.
Billie Holiday era una dona tossuda, indomable, dura, resistent i rebel, que també es va atrevir a declarar obertament la seua bisexualitat. Vivia en una lluita constant. De fet, quan li preguntaven per què els grans del jazz morien joves, sempre responia: “Perquè vivim cent dies en un dia”.
