Al Capone: el gàngster despietat que estimava l’òpera i el jazz (1)
En certa manera, sorprèn descobrir que Al Capone sentia passió per l’òpera, adorava Enrico Caruso i li agradava i patrocinava el jazz. Ara bé, desconcerta més encara conèixer la seua faceta de músic i compositor. Una activitat que Scarface va desenvolupar a la presó d’Alcatraz, el presidi més famós i més inexpugnable de la història dels EUA.
Per a la primera generació de mafiosos emigrats d’Itàlia, escoltar Enrico Caruso suposava tornar a trepitjar els carrers de Nàpols i dels pobles de Sicília. No hi ha pel·lícula sobre la Cosa Nostra en què no sone una òpera, especialment les que va popularitzar el gran tenor. Una especialment ben triada és l’ària “Vesti la Giubba”, de l’òpera Pagliacci (Pallassos), del compositor napolità Leoncavallo, estrenada el 1892, que diu: “Riu, pallasso! Riu, malgrat el dolor…” Una ària molt emotiva que apareix en una de les escenes més famoses de la pel·lícula Els intocables d’Eliot Ness, estrenada el 1987, del director Brian De Palma.
L’escena
Capone, interpretat per Robert De Niro, assisteix a l’estrena de Pagliacci a l’Opera House de Chicago i, quan l’actor que fa de Caruso canta “Vesti la Giubba”, un dels seus homes li diu a cau d’orella que han assassinat un dels membres de l’equip de Ness, el policia retirat interpretat per Sean Connery. Una seqüència memorable.
Aleshores, Scarface, que està eixugant-se les llàgrimes amb el mocador, emocionat per l’ària, no pot evitar somriure. Perquè Al Capone podia riure i plorar al mateix temps, com el pallasso de l’òpera de Leoncavallo. Era un sentimental. Un home “extremadament sensible” que, després d’ordenar la mort de més cinc-centes persones, va acabar a Alcatraz, l’antiga presó de la badia de San Francisco, anomenada la Roca.
El gàngster de tots els gàngsters va cometre moltes barbaritats, però el govern federal dels Estats Units només va poder enxampar-lo per evasió d’impostos. Sempre tenia la coartada perfecta, a més d’una legió de policies, jutges i polítics corruptes que l’emparaven. Després de ser perseguit, de manera implacable, per l’agent de l’agència de Prohibició Elliot Ness i els seus agents “Els intocables”, amb la col·laboració de Frank Wilson, l’agent de l’IRS que va seguir el rastre dels rebuts dels ingressos de Capone amb el joc il·legal, la prova que necessitaven per a detindre’l.
El 1931, quan tenia trenta anys, va ser arrestat, condemnat a deu anys de presó i enviat a la penitenciaria d’Atlanta; però el 1934, quan van veure que Capone continuava supervisant els seus negocis des de la presó, van decidir traslladar-lo a Alcatraz.
Curiositats d’Alcatraz
Després d’un regnat de set anys, Al Capone, el mafiós més famós i llegendari de la història, va ingressar a l’inexpugnable penal de l’illa d’Alcatraz.
Dècades més tard, el 1963, el govern dels Estats Units va decidir tancar la mítica presó que, en l’actualitat, ha esdevingut un reclam turístic més. Ara bé, als arxius, s’hi conserven unes curioses fotografies en les quals apareix Al Capone armat amb un banjo. Diuen que, abans d’entrar-hi, tocava la mandolina i, com que en aquesta nova etapa de la vida disposava de molt de temps, es va dedicar a treballar noves sonoritats amb altres instruments i a formar una banda de músics, la Rock Islanders and Machine Gun Kelly.
Un nom molt descriptiu. Els Rock Islanders era una banda de mafiosos, Machine Gun Kelly era el bateria, un reconegut gàngster que es va guanyar una terrible fama durant la “Llei seca” i que va participar en la “matança de sant Valentí”. Scarface liderava una nova banda. En aquest cas, una banda de músics assassins, ja que a Alcatraz no hi havia molt on triar.
La música suavitzava la duresa de la presó. De fet, molts presidiaris es tornaven bojos. Tanmateix, la banda de músics no va ser prou i, finalment, la terrible i perillosa rutina d’Alcatraz també li va passar factura a Capone. A la Roca era molt vulnerable. La “Llei seca” ja no existia i havia perdut poder, contactes i protectors. Tot el seu món havia desaparegut. Els dies de vi i roses, l’època daurada dels gàngsters havia passat. A més, molts presos tenien comptes pendents amb Scarface i s’ho van cobrar donant-li pallisses i alguna punyalada. Per a preservar la seua integritat física, la direcció del penal, el va excusar d’eixir al pati i d’anar al menjador. Al Capone estava molt desanimat.
Per aquest motiu, la seua dona, sabedora que els regals als presos d’Alcatraz estaven prohibits i que només es permetien instruments, li va enviar un banjo. D’aquesta manera, quan tots eixien al pati o al menjador, es quedava sol a la cel·la i practicava. Hi ha testimonis de reclusos que, anys després, van comentar que el gàngster tocava cançons, parlava sol i feia i desfeia el llit contínuament.
Una actitud erràtica i obsessiva que mostrava signes dels problemes mentals derivats de la sífilis, la malaltia venèria que el va obligar a passar l’última part de la seua condemna a l’hospital del penal. No obstant això, abans que la simptomatologia es complicara, Capone no es va conformar a tocar el banjo en la banda de la presó, a més, presumia de compondre cançons.
Els dissabtes, xarrava durant hores amb un tal Vincent Casey que pretenia convertir-se en capellà jesuïta i que va incloure visites espirituals als presoners d’Alcatraz en la seua formació. L’aspirant a jesuïta deia que el gàngster era un home molt humil, educat i cortés. Capone i Casey van mantindre una relació molt estreta durant dos anys. Una amistat tan especial que, el dia de Nadal, Casey va rebre un regal inesperat d’Alphonse Capone: una partitura titulada “Madonna Mia”.
Ara bé, les activitats delictives formen part de l’ADN dels mafiosos i Capone no podia seguir les normes com un mortal comú. Tampoc quan componia. Tenia al·lèrgia a tot el que mostrara una pàtina de legalitat, i va afegir el plagi a la seua extensa llista de delictes.
Evidentment, Vincent Casey, es va creure que “Madonna Mia” era una cançó composta pel seu amic mafiós, i així la presentava als seus coneguts. Va ser molts anys després, arran de la gravació d’un documental sobre Capone i el jazz, quan es va descobrir que Alphonse havia transferit a una clau més fàcil una cançó ja existent, de principis de la dècada del 1930, escrita per Abner Silver i Al Sherman. Per tant, el capo del crim organitzat havia “refet” la cançó.
“Madonna Mia” no va ser l’única cançó que va “adaptar”. El 2018, el cantant Jack White va comprar en una subhasta per uns vint mil dòlars una de les partitures del gàngster escrites a Alcatraz amb la idea de gravar-la. Un dia, mentre White treballava a l’estudi de gravació, va entrar una dona i va preguntar per què tocava la seua banda l’obra Humoresque, d’Antonín Dvořák. Aquella dona anònima va reconèixer la música de Dvorak, no la lletra, i després d’investigar es va determinar que Capone tampoc l’havia escrita. Era un text de l’any 1932 i l’autor era un tal Howard Johnson.
Alphonse Capone no podia cometre cap “legalitat”, perquè suposava anar contra natura. Música de Dvořák i lletra de Howard Johnson. No hi havia res d’Al Capone en la partitura musical subhastada, res. Només la signatura. Malgrat tot, Jack White la va versionar i la va publicar en l’àlbum Boarding House Reaching.
El mafiós només va modificar el compàs. És a dir, es va limitar a copiar-la en un compàs diferent, simplificant així la melodia. Pel que fa a la lletra de Johnson, d’un romanticisme molt ensucrat, revela, una vegada més, que Scarface era un criminal, sí, però de llàgrima fàcil. Un assassí amb ànima de poeta que Alcatraz va destrossar. L’home que defensava que «s’arriba més lluny amb un somriure i una pistola que només amb un somriure» es va convertir en la “víctima” més llegendària de la Roca.
Finalment, Capone va eixir del penal el 26 de novembre del 1939, després de complir huit anys de condemna per bona conducta i perquè estava molt malalt. Tenia quaranta anys, però semblava que en tenia vint més, el seu estat de salut era deplorable. La demència senil que patia, causada per una sífilis sense tractar, estava molt avançada. Alphonse Gabriel encara va viure huit anys més, reclòs a la casa de Miami Beach, a Florida, una de les poques propietats que conservava. Es veu que, abans de ser empresonat, hi va amagar una gran fortuna, però la bogeria va esborrar del seu cap el lloc del cau. Sense diners, sense amics i sense desitjos de viure, Scarface, l’home que va regnar a Chicago, va morir de pneumònia quatre dies després de complir quaranta-huit anys.
