La finestra fa un colp sec contra el marc i interromp la conversa. L’entrevistat s’alça, mira de reüll el carrer i improvisa una solució amb cinta d’embalar perquè el vent no torne a imposar el seu ritme. La imatge és anecdòtica, domèstica, però serveix de metàfora: quan una identitat institucional canvia de color, el soroll també entra per la finestra. I després cal decidir si es repara de veres o si s’apedaça.
Víctor Palau és editor i director de Gràffica, un mitjà de comunicació especialitzat en disseny amb seu a València i que té més de 300.000 usuaris únics a tot el món i 40 exemplars de revista en paper en els seus anys de vida. Palau repassa amb calma el que, sobre el paper, podria semblar un “ajust gràfic” del logotip de la Generalitat, però que ell interpreta com un procés car, lent i ple de convivències incòmodes. “Substituir cada un dels suports que n’hi ha ara mateix és una cosa mastodòntica o inclús impensable”, afirma, mentre enumera el territori real on viu una marca pública: plaques, rètols, hospitals, escoles, universitats, webs, formularis, vehicles, faristols, campanyes i una quantitat de detalls que passen desapercebuts fins que algú els toca.
Un canvi que el Consell justifica com a “adaptació” i que fixa un blau concret
La Generalitat ha explicat el pas cap al denominat “blau senyera” com una reforma del manual d’identitat corporativa per “adaptar-se a les noves estructures de Govern” i “actualitzar-lo en la direcció que es considera idònia als nous canvis organitzatius”. El text concreta que el color incorporat és el Pantone 293C i que haurà de “prevaldre” en el logotip, així com en suports i aplicacions. Aquesta justificació oficial contrasta amb la pregunta que Palau posa damunt la taula: “Què s’obté realment d’un canvi cromàtic quan la institució ja era perfectament identificable?”
“De 10-15 milions a 30 o 40”: quantificar el que no es veu
Palau explica que Gràffica va intentar fer números i que la primera estimació interna se situava “entre uns 10-15 milions d’euros”, però que la magnitud podria créixer amb facilitat. “Anar a una quantitat entre 10, 20, 30, 40 milions d’euros no és res absolutament estrany ni destarifat”, assegura.
L’article de Gràffica sobre el cost d’aquest gir cromàtic planteja, en la mateixa línia, que el canvi “podria situar-se en desenes de milions d’euros” repartits en anys, perquè no tot se substitueix alhora i perquè molts suports només canvien quan es renoven per reforma, ampliació o desgast. El gruix, apunta el text, es concentraria en espais simbòlics i molt visibles —grans edificis administratius, seus de conselleries, hospitals de referència, museus, universitats públiques i elements directament vinculats a Presidència— mentre que altres elements podrien romandre intactes durant anys.
Palau coincideix amb aquesta “lògica escalonada” i la descriu amb una frase que sintetitza l’estratègia: “Ells han fet una altra jugada de manual” perquè mantenen colors previs per tal que el sistema aguante la transició sense substituir-ho tot de colp.
La clau del manual: el roig i el negre com a coixí de transició
El debat no és només quin blau s’incorpora, sinó què es manté. El relat de Gràffica subratlla que continua com a color corporatiu i que el negre, tradicionalment útil com a versió monocroma, es consolida com un estabilitzador que permet no reemplaçar una part enorme de la senyalística existent. Aquesta “convivència de tres colors oficials” redueix la pressa de substituir-ho tot, però deixa una conseqüència visual: un paisatge heterogeni i fragmentat durant anys, possiblement dècades.
Palau ho tradueix al llenguatge de la confiança institucional i alerta. “Si la ‘veu’ gràfica canvia massa en funció del cicle polític, la gent pot acabar dubtant del que veu i del que se li demana. Si la ‘veu’ d’una institució va canviant en funció de com bufa l’aire, arribarà el moment que la gent comença a no creure els missatges”, avisa.
Precedents que expliquen per què el cost no és el disseny, sinó el desplegament
L’article aportava referents útils per dimensionar el fenomen. La BBC va fer una despesa de 7 milions de lliures per una actualització d’identitat, principalment en entorns digitals i audiovisuals, mentre que la substitució física s’integra en cicles ordinaris de renovació; i, en l’àmbit privat, Mapfre va anunciar una inversió d’uns 70 milions d’euros per desplegar la marca en milers d’oficines en desenes de països. La transformació de Cepsa en Moeve s’ha associat a xifres estimades entorn dels 130 milions per adaptar una xarxa extensa d’estacions i suports.
El text també cita guies metodològiques de grans consultores de marca que situen el desplegament d’una redefinició de marca a gran escala en una banda del 0,5% a l’1% del volum anual (amb la idea central que el gran cost no és “el logotip”, sinó la implantació territorial: rètols, edificis, vehicles i adaptació operativa). Palau, a l’entrevista, utilitza eixa mateixa regla orientativa per defensar que les xifres de desenes de milions no són cap exageració en un sistema amb quaranta anys d’acumulació de suports.
El detall que sembla menor i que acaba sent el centre del relat
El director de Gràffica posa un exemple revelador. El rètol històric d’un hospital com La Fe de tipologia antiga, continua presidint l’edifici sense que això genere cap “anomalia” en el funcionament, perquè identifica igualment la institució. Eixa persistència explica per què els canvis d’identitat institucional rarament es completen del tot: conviuen capes de temps, no perquè falte planificació, sinó perquè el cost i la logística fan inviable una substitució total.
Palau ha vist eixa convivència en directe. “Vinc d’un hospital i he vist com en els mateixos llençols n’hi ha dos símbols de dues èpoques diferents”, comenta, i remarca que, quan la diferència és subtil, només un ull molt expert detecta què ha canviat en redefinicions com les de la BBC.
Risc polític i risc simbòlic: el precedent
El dissenyador de Nules planteja dos escenaris si el canvi no té un consens ampli. El primer és que un futur govern intente revertir el cicle de substitucions i sumar un nou cost; el segon és més estructural, perquè normalitzar que la identitat visual s’adapte a interessos partidistes convertirà els símbols comuns en un material reconfigurable segons qui governe.
Palau ho formula amb una preocupació professional i cívica a la vegada: “No hauríem pensar que no passa res, que un color no va a cap lloc”, diu, perquè el color pot ser el primer pas d’una cadena de canvis que erosionen el valor simbòlic compartit si no hi ha criteri estable ni explicació sòlida.
La finestra, el vent i el blau
La finestra torna a tremolar, però ara ja no colpeja: la cinta aguanta. La conversa també queda lligada amb el suport que el Pantone 293C ha de “primar” per adaptar-se a noves estructures i usos. Palau contesta que el problema real no és només “quant costa”, sinó què es guanya i quin precedent queda. Una implantació “fragmentada”, un paisatge de roig, negre i blau durant anys, i una institució que arrisca coherència per una decisió executiva.
La revista especialitzada ha fet una anàlisi encara més profunda. El Partit Popular aplica aquesta estratègia no només al País Valencià, sinó, arreu de l’estat espanyol. Segons un estudi d’aquest mitjà especialitzat, en els últims anys s’ha assimilat el color corporatiu blau del PP a ajuntaments de ciutats i poblacions mitjanes. Un conjunt de decisions que per separat semblen casos particulars, però que quan s’allunya la mirada i s’observa amb agulla d’expert, en aquest cas la de Palau, es veu un patró.
“N’hi ha molts que de sobte han passat a ser blaus sense una explicació molt clara”, apunta. Posa exemples d’ajuntaments i administracions que “han vingut al blau”, com Marbella, Màlaga, Madrid, ara València i Santander, fins al punt que interpreta que “pareix que hi ha una consignada clara de canviar de color blau sempre que es puga o sempre que n’hi haja una bona excusa per fer-ho”.
La finestra no s’ha reparat de veritat, però ha deixat de fer soroll. I això és, justament, el que descriuen tant el manual com l’experiència comparada: el canvi no arriba de colp, sinó a poc a poc, fins que el blau acabe imposant-se —o fins que un altre govern, un altra ratxa de vent, torne a obrir-la.
