Parlem amb Miki Esparbé del seu paper, de les característiques de la pel·lícula així com del seu recent treball cinematogràfic i televisiu en què ha sovintejat un ampli ventall de personatges d’època lligats a la nostra història recent. Miki Esparbé és un actor molt sol·licitat que està encadenant projectes sense parar tant en cinema com en sèries televisives i, també, teatre, tal com podem comprovar ara al Teatre Nacional de Catalunya amb Los nuestros, de Lucía Carballal.
Què et va atreure d’aquest personatge de funcionari franquista de la duana espanyola-francesa?
Primer de tot, un moment històric i una història, perdona la redundància, que no coneixia. Crec que tampoc s’ha fet molt cine sobre aquesta postguerra immediata, tan immediata. I alhora desconeixia la història que l’any 1943 un grup de gent en un poblet fronterer van decidir confrontar les imposicions nacionals per salvar tanta gent com poguessin. No coneixia la història i em va semblar molt poderosa poder-la explicar. És d’aquests regalets que et fa la professió i, a més, pots contribuir a nodrir una miqueta més el teixit històric, cultural, del país.
Com ha estat la caracterització d’aquest personatge d’època de l’Espanya franquista?
Mira, jo sempre dic que l’època no te la creus si no van de bracet fotografia, vestuari i art. I en aquest cas teníem tant la Mercè Paloma com l’Andreu Adam, director de fotografia, que han fet un treball excepcional. La Mercè Paloma, sense anar més lluny, va ser també la que va fer el vestuari de ‘Pa negre’ (2010, Agustí Villaronga). Teníem la primera línia de poder de caracteritzar, si més no, la capa de fora. I després per la capa de dins és evident que vam parlar moltíssim amb la directora, la Judit. Vam parlar molt de quins eren els motors que podien moure aquests personatges que havien perdut la guerra, que en el seu moment van desertar. Igual que moltes altres famílies van fer, sobretot per fugir i protegir els fills, la parella, la vida, al cap i a la fi. I intentar buscar quines eren les motivacions que podien fer que, tot i haver decidit desertar, se la tornessin a jugar per intentar ajudar a com més gent, millor.
Això és una mica el substrat de la pel·lícula, no? La història dels vençuts de la Guerra Civil que han d’intentar sobreviure en el context de la foscor del franquisme?
Sí, totalment. Cec que fins i tot hi ha, molt tapada, però hi ha, una certa redempció en aquesta ajuda. Un cop han estat vençuts, han hagut de veure molta gent estimada que ha perdut, han hagut de veure com han aniquilat els seus valors, els seus principis. Doncs, de cop i volta, veuen que tenen l’oportunitat de fer el bé, altra vegada, de poder ser conseqüents amb allò que pensen i allò que senten. Crec que, d’alguna manera, amb major o menor mesura, es redimeixen.
Al capdavall, és una pel·lícula que parla de la consciència personal d’aquests perdedors que intenten trobar la manera de mantenir la seva dignitat tot i la derrota?
Tal qual. Cent per cent. No puc estar més d‘acord.
Darrerament, has protagonitzat diversos personatges històrics o d’època. Has fet d’oficial del bàndol nacional a Malnazidos (2020) i de Quico Sabaté a Un hombre de acción, ambdues pel·lícules dirigides per Javier Ruiz Caldera. I ara mateix coincideixen en pantalla gran i petita el teu personatge a Frontera i la teva caracterització del Rei Joan Carles a la minisèrie Anatomía de un instante a Movistar Plus+, oi?
Doncs sí, s’ha donat així. La veritat és que, abans ho comentàvem en l’entrevista, em sembla molt interessant tenir l’oportunitat de poder explicar moments històrics amb aquest pes, aquest poder històric que tenen. És un dels aspectes que més em motiva a l’hora de dedicar-nos al que ens dediquem, a títol personal, eh. Sobretot, jo crec que formo part d’una generació que en el pla d’estudis resultava difícil arribar a la Transició i, sobretot, que es passava molt de puntetes sobre la Guerra Civil. També tenir l’oportunitat, en tan poc temps, d’estrenar dos projectes que encadenen un període que crec que les generacions més joves potser desconeixien més. Necessari davant el risc i l’amenaça de la desinformació i els falsos rumors que s’acostumen a colar per part de l’extrema dreta, sobretot en les generacions més joves, amb aquestes enquestes del CIS que ho demostren, i que crec que és molt perillós. I poder contribuir a fer dos projectes que a la gent més jove potser els convida a investigar més sobre aquests dos períodes. I veure que, en realitat, el franquisme va ser un període de molta por, de molta censura, de molta tragèdia, de molta repressió. Doncs crec que d’alguna manera és la meva forma d’aportar el meu granet de sorra a aquest moment tan delicat que estem passant, pensant sobretot en les generacions més joves.
Aquesta pel·lícula té un vessant polític on el motiu de la solidaritat envers els jueus perseguits ens connecta també en el moment present amb altres desplaçats, no?
Totalment. A la pel·lícula crec que hi ha una part, com més esperançadora, un cant a l’empatia, un cant a la solidaritat. I, per altra banda, malauradament, és una pel·lícula que dialoga amb el present. I no oblidem que s’ha construït moltíssims quilòmetres de fronteres noves amb un nivell de sofisticació més elevat que en aquella època, amb un nivell de mortalitat molt elevat, amb moltíssima gent que està intentant avui escapar de conflictes, de la fam, de la pobresa. I crec que estem en un risc molt alt de deshumanització, que ja es porta encadenant des de segles. Però en aquest moment és molt fonamental posa el focus aquí per aquest risc de veure moltes vegades els conflictes a través dels nostres dispositius mòbils, veient permanentment el què està passant al món en 4K. Doncs perquè correm el risc de desconnectar-nos una mica i de no pensar que, al final, són persones escapant de les tragèdies i que l’única manera de confrontar-ho és actuar com fan els personatges de la pel·lícula.
És la teva primera participació en una pel·lícula de la directora Judith Colell. Com ha estat treballar amb ella?“
Molt bé, molt bé. La Judith és tal com raja. La Judith és una directora hiperentusiasta, confia molt en el seu equip, crec que és molt bona, també, a l’hora de generar equips de rodatge, equips humans, en què tothom té una qualitat brutal dins d’aquest projecte. Et dona molta llibertat creativa. I alhora tenia molt clar, per exemple, que la pel·lícula s’havia d’explicar d’una manera molt concreta. És una pel·lícula que posa molt en valor el punt de vista femení sobre un període que normalment està explicat des de la testosterona i des del punt de vista masculí. Hi ha parts dels conflictes que s’explica des del punt de vista d’elles, i això em sembla que si no hagués estat una directora dona doncs hauria estat difícil que això passés. És una directora amb la qual m’agradaria repetir.
A la pel·lícula, estàs casat amb Maria Rodríguez Soto, curiosament la teva parella a l’obra de teatre ‘L’illa deserta’ de Marc Artigau. Com ha estat doncs aquest retrobament?
Imagina’t. Amb la Maria, és curiós, hem fet el triplet. Perquè hem fet ‘L’illa deserta’, que ha estat una temporada sencera a La Villarroel, vam fer moltes, moltes funcions, hem compartit moltes hores junts. I després vam rodar justament ‘Frontera’ al Pallars i ara venim del Pallars de rodar una sèrie, ‘Matar a un oso’ per Movistar Plus+. Hem fet la sèrie, l’obra de teatre i la pel·lícula on hem treballat plegats. Per mi la Maria és una garantia, amb aquells ulls, en els quals et pots emmirallar, per poder treballar. És increïble, una campanya de deu, la veritat.
Estàs treballant moltíssim en tots els fronts, no pares, oi?
Estic treballant molt, afortunadament. I em sento hiperprivilegiat. També és veritat que nosaltres sabem quan rodem, però no sabem quan s’estrena. Ara ha anat tot de cop. I esperem que això no es tradueixi en molts mesos de silenci sinó de poder encadenar projectes com més millor. I, com et dic, ara s’han donat els tres projectes alhora: teatre, sèrie i pel·lícula. Però no sempre va així.
Si poguessis triar, amb què et quedaries, teatre, cinema o sèries per televisió?
Això és com si has de triar entre el pare i la mare. És complicat. Són llenguatges diferents, però. Això a vegades no queda molt clar des de fora. Però són llenguatges diferents i crec que no podria viure sense l’un o l’altre. A la que passes molta estona rodant trobes a faltar el teatre, a la que passes molta estona al teatre trobes a faltar rodar. És complicat.
Has tornat a treballar al cinema català després de l’incontestable èxit d’enguany de Wolfgang de Javier Ruiz Caldera. Però a Frontera, com a tret destacable, tenim l’al·licient de sentir el català de la zona, no?
És una de les riqueses de la pel·lícula, per mi, la riquesa lingüística. No només es parla català de l’època, amb personatges que provenen de Barcelona, sinó que a més hi ha personatges que parlen pallarès, i pallarès de l’època. Cosa que em sembla una aposta brutal. Que, alhora, denota la riquesa lingüística del nostre territori. I, a més a més, és una pel·lícula on es parla català, pallarès, francès, alemany i castellà. Crec que és una oportunitat d’or per veure-la en versió original, gaudir-la i entendre quina era la realitat de l’època en el territori.
