El 1486, Joan Roca, senyor de Bellreguard (la Safor), va vendre el lloc al duc de Gandia, Pere Lluís de Borja, fill del cardenal Roderic de Borja, el futur papa Alexandre VI, i és en aquesta escriptura quan apareix per primera vegada el nom de Bellreguard substituint el de l’alqueria de Sotaia. En la transacció, hi va intervindre, com a procurador del duc de Gandia, l’escriptor i mestre en teologia Joan Roís de Corella. Posteriorment, el 1488, Joan de Borja, nou duc de Gandia, hereu del seu germà, va prendre possessió del lloc.
Així, doncs, el 2026 farà 540 anys de l’adquisició del senyoriu per la casa ducal gandienca, de la qual va formar part fins al segle XIX, i per tal de commemorar l’aniversari l’Ajuntament ha encarregat als historiadors Vicent Baydal, Frederic Aparisi i Ferran Esquilache, del Grup Harca, un treball de recerca amb l’objectiu d’aprofundir en els orígens del municipi, l’evolució del senyoriu durant l’edat mitjana i el treball de la terra per part de la comunitat musulmana que hi vivia fins a l’expulsió el 1609, ja que «Bellreguard va ser un centre fonamental del cultiu de la canyamel al segle XV», assenyala Esquilache.
Commemoració del 540é aniversari
La commemoració del 540é aniversari de la incorporació del senyoriu de Bellreguard al ducat de Gandia, girarà al voltant de la publicació d’un llibre que pretén testimoniar aquest moment concret. «I ho farà des de diverses perspectives -explica Aparisi-: la senyoria, la relació de senyors i vassalls, la mateixa comunitat i la transformació del paisatge amb la introducció del conreu de la canyamel».
D’aquesta manera, el 2026, al voltant del llibre, fruit de la recerca històrica del Grup Harca, l’Ajuntament de Bellreguard organitzarà una sèrie d’esdeveniments, com ara la presentació del volum i xerrades divulgatives per a donar a conéixer aquest moment concret de la història del municipi. La investigació «és important per a entendre la nostra història i les societats que ens han precedit», indica Esquilache. En aquesta línia, subratlla Baydal que «la recerca històrica sempre ens explica a nosaltres mateixos».
A més, «cal valorar no només el paper dels dirigents, sinó també de les persones que amb el seu esforç, el seu treball, van construir la realitat i la memòria del que som hui en dia», conclou Aparisi.
