Entrevista a Àrtur Martínez, cantant de La Fúmiga, arran de l’anunci de la gira de comiat “Tot s’acaba”. La conversa es va fer l’endemà de l’anunci, a la seu de Pro21 Cultural, la seua promotora musical. Repassem el sentit d’un comiat planificat des de 2022, el paper del grup en el debat social al País Valencià i com han viscut el ‘fenomen’ uns “xiquets d’Alzira” que mai no es van sentir estrella.
“Tot s’acaba” és el títol del final-final? Què voleu dir exactament amb aquest lema?
Àrtur Martínez. “Tot s’acaba” és el títol dels dos concerts de comiat i alhora una idea que repetíem molt: els finals bonics existeixen i també cal saber celebrar-los. En el nostre cas, no és un final improvisat: el vam posar a l’horitzó fa temps i hem treballat perquè l’última corda i l’última cançó siguen precioses. Com quan obris un llibre sabent que acabarà, però això no fa menys intens el viatge: al contrari, et convida a gaudir-lo més.
Vau preveure el final des de fa anys. Quan i per què decidiu que el 2026 seria l’últim any?
À.M. La decisió es cuina entre 2022 i 2023, mentre escrivíem “Principis i finals”. Necessitàvem un horitzó, una “data límit” que ens ajudara a viure cada pas amb consciència. Sempre hem sentit que la nostra història amb la música era passatgera, però volíem que fora la més intensa. I per això, en lloc d’allargar per rutina, hem preferit acomiadar-nos com volem, amb intenció i cura.
La gira d’enguany ha sigut gairebé una ‘marató’. Què buscàveu amb aquest ritme?
À.M. Volíem acomiadar-nos de molts llocs sabent que potser no hi tornaríem. Hem tocat com si cada nit fora l’última: cos i ànima a cada poble, menut o gran. De fet, hem pressionat per continuar anant a festes de pobles molt menuts que feien un esforç enorme per portar-nos; era la nostra manera de tornar-los l’estima: fent allò que sabem fer. I sí, internament ho vivíem comptant enrere, amb humor: 99, 98, 97…
Heu anat deixant pistes del comiat (“La penúltima i mo n’anem”, el “vos necessitarem més que mai” d’Alzira…). Era deliberat?
À.M. Totalment. Per a qui seguia de prop la banda, allò ja tenia poc d’ocult. Anunciar-ho abans de tocar a Alzira, al nostre poble, volia dir valorar l’origen i la gènesi del grup. El concert del 8 d’octubre allí serà especialment dur: ens hem promés no reprimir res. Si en una cançó em trenque, que la cante el públic. Això també és La Fúmiga.
Sovint us presenteu com “els xiquets d’Alzira”. Què hi ha darrere d’aquesta imatge?
À.M. Som literalment això: uns xiquets que viuen això amb il·lusió de nit de Nadal i que intenten llevar transcendència a tot. Veníem d’una xaranga normaleta, ens hem trobat fent concerts davant de 75.000 persones i, en acabant, estàvem jugant a la botelleta. El que ha passat amb La Fúmiga és, per a mi, l’èxit de la gent més normal i terrenal. I me’l vull guardar bé, amb totes les càmeres del món, perquè algun dia puguem contar-ho sense que semble “batalla d’avi”.
En clau escènica i emocional, com us imagineu “l’últim acord”?
À.M. Ho he somiat moltes vegades: l’últim acord, un aplaudiment, el que siga… i fondre’m en una abraçada amb els meus —la banda i l’equip tècnic—, els qui han fet possible gires de 80 concerts mentre tots treballàvem en una altra cosa. Que siga una abraçada natural i sincera, d’aquelles de “i ara, què? Quin record més bèstia”. Eixe és el moment que més he projectat.
Hi haurà documental del comiat?
À.M. No. No ens dona el pressupost i preferim dedicar-ho tot —temps, energies i diners— a fer un concert final que al nostre món “no s’haja vist mai”, sense res a envejar a una gira internacional però amb la nostra essència: estar molt a prop del públic. No hem vingut a enriquir-nos; el que quede al compte va al final.
Heu reivindicat sovint des de l’escenari. Com gestioneu tindre un públic tan transversal?
À.M. Mai hem tancat l’accés a la música a ningú que respecte uns mínims tan bàsics com la Declaració de Drets Humans. El nostre missatge parla del País Valencià on voldríem viure i això demana processos, temps i escolta. Jo, de fet, dic molt menys del que m’agradaria, per responsabilitat. Ara bé, des del 29 d’octubre de 2024, amb la gestió de la DANA, hem fet discursos durs i explicitíssims: tenim gent al voltant que ho ha perdut tot —fins i tot familiars— i continuem esperant responsabilitats i disculpes de qui no va estar on havia d’estar ni va avisar el seu poble. Açò no s’oblida i, si ens porta problemes institucionals, els assumim.
En una banda d’onze homes, quin impacte ha tingut el feminisme en la vostra manera de ser i estar?
À.M. Nosaltres no havíem de donar cap lliçó: això els correspon a elles. Però hem escoltat molt —des de les feministes més mediàtiques fins a les de la plaça del nostre poble— i això ens ha fet millors persones. Com a colla d’amics de tota la vida, mostrar emocions no ens eixia natural… i La Fúmiga ens ha posat pedres per a construir els homes que volem ser. La gran victòria seria que això fora normal.
Què canviaríeu de la indústria musical?
À.M. Menys egos i més suport mutu en una escena menuda i en la nostra llengua. No infantilitzar el públic. I entendre que l’alegria aliena és una cosa per celebrar: costa, però és un treball pendent dins la indústria. Nosaltres sempre hem procurat ser “fans” dels projectes dels companys, siguen del rap, el punk, el pop o l’urbà.
Què en queda de “Llavors” i de la idea de país que canteu?
À.M. “Llavors” ens trenca perquè parla d’allò que somiem i no sempre aconseguim: un País Valencià orgullós, que abraça i dona la benvinguda. Encara som ingenus i utòpics, però eixa por de: “A veure si en aquesta taula no caic bé” ens l’hauríem de llevar: o defensem el que som amb dents i ungles, o ja sabem quina és la intenció de qui ho vol carregar. El poble no es mereix una altra gestió negligent com la del metro o la dana.
Vos quedeu amb la imatge d’un grup gran… que mai va deixar la faena de dia.
À.M. Eixe ha sigut el nostre altre privilegi. No dependre de la música ens ha permés no prendre decisions per diners. I també ens ha fet possibles gires llarguíssimes sense perdre el “terra a terra” que som. Quan dic que som “els xiquets d’Alzira”, parle d’això.
I el futur: hi ha alguna porta oberta a una tornada?
À.M. Si hi haguera un mínim dubte de tornar en 3, 4 o 5 anys, no parlaríem com parlem. Les vides canviaran i no sabem fer “5 concerts a l’any”. D’ací a molts anys, un sol dia especial, un retrobament bonic… això sí que m’il·lusionaria. Però ara mateix no hi ha cap intenció de tornar.
On vos pot veure encara qui no vos ha vist?
À.M. Tenim Sant Jordi (Barcelona) el 17 d’octubre; el concert del 9 d’Octubre (Encara queden entrades); Gandia (Fira i Festes), Cabanes, Festivern… i més cites que aniran caient fins a Cap d’Any. Després, a preparar el gran comiat del 2026. Que vinga tothom.
