-La novel·la Nascuts del Fang és, en certa manera, autobiogràfica?
-Només en part. Jo sempre he tingut la marjal, l’arròs i l’aiguamoll al costat de casa. Però jo ja he caminat per l’asfalt. No he caminat descalç. Una de les coses que molestaven als visitants civilitzats de l’Albufera és que els qui hi vivien feien la vida descalços. Treballaven descalços. I vaig trobar la manera de descriure-ho: se’ls feia la planta del peu una cona, com una sola natural. Com la cona del pernil o del formatge
Jo ja soc un desertor, en segona generació, de la terra. I en dues generacions s’acaba una cultura. És una cosa que lamente. El que he fet ha sigut anar a buscar el que sabia. Vaig sentir un dia el professor de matemàtiques de l’últim institut en què vaig treballar abans de jubilar-me parlar de com pescava a les sèquies i li vaig dir: «Ramon, tu i jo tindrem una llarga conversa sobre l’Albufera». I aquell, que és quasi tan xarrador com jo, amb un personatge m’ha donat el llibre, perquè ell va nàixer a un quilòmetre de l’Albufera. Aleshores tota la marjal estava habitada. Sona molt romàntic, però les condicions de vida eren terribles. El 1962, quan ell tenia 13 o 14 anys, arriba una certa modernitat i els xiquets més espavilats de l’escola tenen la possibilitat real de fer el Batxiller. A partir d’aquell moment va viure entre dos mons. Jo el vaig conèixer com a professor de matemàtiques, però ell havia nascut allà i s’ho sabia tot. És més: tots els animals que vivien allà crec que els havia tastat. Eren persones amb molt pocs recursos i en aquell moment cada sèquia era un ecosistema: anguiles, llices, petxinots –que n’hi ha de dues classes–, l’àguila marina o àguila pescadora –un pardalot de respecte–, l’arpellot –una àguila més resumida que també havia tastat… Aquest home és una autèntica enciclopèdia.
-Alguns, com Salvador Vendrell, han reflexionat, a partir del seu llibre, sobre el que queda d’aquella Albufera, i es pregunten fins a quin punt tota l’evolució patida generarà un ecosistema tan habitable com es pretenia.
-De moment, el que és la marjal, els aiguamolls de vora l’Albufera, se salven relativament. No deixa de ser extraordinari que al costat d’una ciutat com València, o com Torrent, hi haja un espai salvatge en unes circumstàncies encara bastant presentables a prop d’una ciutat tan gran. Això no és fàcil de trobar. El Delta de l’Ebre no té una València al costat i es conserva millor, clar. Però és curiós que el peix va malament. Les depuradores semblen fetes de cartró, i no depuren. I el peix va malament. I si la lliça va malament, l’anguila encara més. Perquè l’anguila no accepta bromes: si l’aigua no està al cent per cent… Als aljubs de la Marina, i això ho vaig descobrir amb Joan Borja, pescaven una anguila i la deixaven caure. N’era la titular per dues raons: si l’anguila es movia, i aquesta era la teoria d’Altea, «aigua corrent no mata la gent». I això és veritat: si l’aigua està en moviment, si no hi ha contaminació, se salva. Però també hi ha l’altre indicador, que m’ho contaren allà per Dénia, i és que si l’anguila està bé de salut vol dir que aquella aigua és perfecta per a beure. Per tant, a l’Albufera l’anguila ha desaparegut pràcticament.
L’anguila, fins a primeries dels anys huitanta, anava omplint els vivers, les caixes de tela metàl·lica pels costats i per dalt i pel fons de fusta. Els italians són uns grans devoradors d’anguiles. Venia un camió cisterna –imagineu totes les anguiles que hi caben–, carregava i cap a Itàlia. És curiós que els valencians mengem anguila si vivim a prop de l’Albufera, però a vint quilòmetres no n’hi ha afició. A Itàlia sí, i es paga bé. Era una font d’ingressos importants per als pescadors del Palmar, per als pescadors d’aigua dolça.
Curiosament, d’altra banda, els ocells estan millor que mai. Si passeges pels voltants de l’Albufera veus camps d’arròs que semblen formiguers. Últimament el que més ha progressat és el picatort, un ocell absolutament impressionant, amb colors foscos i un bec llarguíssim, corbat, com si fora un sabre. Amb Ramonet, només amb el protagonista, podria haver fet el llibre. Però vaig voler documentar-me, i una de les coses que em van contar és que l’agró, l’ocell més gran de l’Albufera, com que el peix va mancant i no n’hi ha prou –bàsicament s’alimentava de la cria de la lliça i de la tenca–, s’ha fet devorador d’ous i de pollets de nius. I això la gent ho conta amb un cert ressentiment. Sap greu. Estèticament és terrible. Quan veuen que l’agró ataca un niu i el paret i la mareta fan per defensar-lo… Ell contava que havia vist la destrucció d’un niu de camallongues, un ocell preciós, amb unes cametes primetes i, a dalt, el cos és blanc amb les ales negres. I té un bec prou llarg, perquè menja aprofundint-lo en el fang… El món de l’Albufera és impressionant, hi ha tot un ecosistema salvatge i no cal fer massa aventura per trobar-te animalots que els parlaries de vostè, perquè fan respecte.
-Altres autors antics, com Vicent Blasco Ibáñez, van descriure amb les seues novel·les paisatges com els de l’Albufera o l’Horta amb un to de denúncia. Nascuts del fang parla del passat, i no és una denúncia. Transmet una mica de nostàlgica.
-El llibre parla d’un passat bastant recent, perquè és un passat recordat. És un passat que encara, molta gent de la meua edat o d’una mica més, el recorden perfectament. L’Albufera, avui, si es mira té un gran aspecte. De fet, el cultiu que presenta el millor aspecte és l’arròs: està tot cultivat. Sembla que és difícil de construir allà enmig del fangar, deu ser que per això es conserva. I sembla que viuen prou de la subvenció. El que passa és que aleshores era un espai habitat i patit, i ara és un espai transitat perquè està tot mecanitzat. Tot. Abans, cada tres o quatre brins d’arròs s’havien de ficar amb els dits dins del fang! Quants milions de ficades de llit dins del fang! Pobra gent! Treballaven com a bèsties.
D’altra banda, a mi Blasco Ibáñez em sembla molt bé. Se’m va aparèixer en somnis. Poca broma! A Dante Alighieri se li apareix Dant i tothom identifica La divina comèdia, i a mi se’m va aparèixer Blasco i em va animar a escriure sobre l’Albufera. Volia que fundàrem un gènere literari, perquè ell només en va fer una, i em va dir que a partir de dues novel·les es pot parlar de «gènere literari». Jo pensava que dues n’eren poques, però ell em va dir que en matemàtiques dos punts defineixen una recta i que en literatura dues novel·les defineixen un gènere literari. Ell en sap més que jo, és professional, i li vaig fer cas. Però no diré què opine de Cañas y barro, perquè jo li estic agraït. Em definisc, bàsicament, com un xic ple de bona voluntat, i per tant no explicaré què opine de Cañas y barro.
-Home, explique-ho…
-Segur? Bé, ell va haver d’explicar un món que en aquell moment era monolingüe en valencià, i ho va fer en castellà. Això és difícil, perquè els diàlegs no se’ls creia ningú. A les barques de l’Albufera les diu llaüts. Per a una vegada que utilitza una paraula en valencià i va i en diu llaüt! Sort que no li va dir bandúrria! La veritat és que allò es va fer amb una documentació mínima. I jo em vaig documentar. Per exemple sobre la fotja, un ocell fàcil de veure, que és negre, té un coll més llarg que el d’un ànec i el bec blanc. Però el que és curiós és que el bec li naix des del front, entremig dels ulls, i és un bec pescador. Blasco Ibáñez no sabia com es deia fotja en castellà, i algú li va dir que era folícula. Això és entrar plenament en el gènere de l’humor. A més, la fotja té una història: és molt cabuda. Hi ha una alga a l’Albufera que és l’asprella, que ve d’aspre, és perillosa, perquè aleshores, quan es podia nadar a l’Albufera perquè l’aigua estava tan neta que era transparent, si algú tenia la mala sort d’embolicar-se en una asprella podia ofegar-se, perquè allò era com una espècie de xarxa que retenia un cos. Tornant a les fotges, aquestes tenen una carn bastant cotitzada que jo no he tastat mai, i quan se sentien ferides eren un animal molt valent, resistent, i fins i tot eren capaços d’agafar-se a una asprella i suïcidar-se, abans de rendir-se al caçador. Si tenia encara prou vigor, bussejava, s’agarrava a una asprella i deia: «tu m’has matat, però tu no em tastaràs». I sempre he pensat que jo vull ser com les fotges quan siga fadrí.
-Un desenllaç inesperat. Més enllà de la natura, a la novel·la també para molta atenció a les relacions socials que s’establien a l’Albufera.
-A mi Carmelina Sánchez Cutillas m’agradava molt i considere que Matèria de Bretanya és un llibre molt ben parit. Preciós. Ella, al llibre, descriu una classe social que és la seua, la dels senyorets, una classe en què abunden molt les senyoretes, que eren les importants. Aquella classe social no es distingia pel seu dinamisme, per dir-ho així. Algunes característiques quasi semblen feudals, hi ha moltes reminiscències del món antic. És una classe pràcticament desapareguda, perquè els que hui tenen la terra ja no són el mateix. Aquest procés de decadència m’interessava. Hi ha un altre escriptor, Enric Valor, que també era un senyoret, el que passa és que era un senyoret atípic. La gent devia dir «mira, el senyoret se’ns ha fet comunista», perquè es va fer modern, practicava tots els ismes del seu temps… era bastant atípic dins de la classe dels senyorets.
Aquesta classe m’interessa molt, perquè ma mare de fadrina va estar en una de les cases potents de Sueca. I el que és curiós, i aquesta és una de les coses que es veuen al llibre, és que podien ser uns explotadors, però hi havia un concepte diferent de les relacions socials, perquè existia el sentit de la protecció dels senyorets o de la senyoreta sobre els seus fidels. Ma mare tota la vida va conservar un gran record de la senyoreta, que a més va ser la padrina del meu germà. I a més, en l’última eixida que va fer ma mare abans de perdre la capacitat d’anar a soles pel món, em va demanar anar al cementeri. Em va dir que la deixara allà, que jo anara a treballar i que li arreplegara a tal hora. Ho vaig fer, i vaig descobrir, aquell dia, poc abans de Tots Sants, que la mare anava tots els anys, o com a mínim sempre que podia, a netejar-li la tomba a la senyoreta quan els seus hereus ho havien oblidat. És una mica emocionant, no? N’hi havia una estima. Era una protectora. Feien treballar, però no els deixaven mai abandonats si tenien un problema. I la senyoreta, en el seu testament, per a la seua fadrina Anita va deixar un apartadet. Que era poc, però per al pobre era molt.
És curiós que dos dels bons de les nostres lletres siguen de l’estament dels senyorets. Probablement perquè tenien accés a una formació cultural que els altres no tenien. Probablement perquè com que no es mataven a treballar, per dir-ho d’alguna manera, tenien temps per a la lectura. I després hi havia una cosa que és que ma mare, quan parlava de la senyoreta, ho feia amb respecte. Hui crec que és impossible sentir parlar de cap propietari, patró o amo amb el to semireverencial que s’usava. Jo volia escriure de l’Albufera, i a l’Albufera de seguida te trobes els senyorets.
-Hi ha també la innocència d’un xiquet, Ramonet, perfectament descrita i anul·lada als pocs anys, com si el camp fora un antídot contra aquesta condició infantil.
-No sabria improvisar una resposta, però el camp és una altra manera d’acostar-se al món. En la societat rural potser funciona així: els xiquets de camp es converteixen en uns autèntics darwinistes i de seguida troben la vinculació entre altres espècies i la nostra. Era un món de treball, esforç, obediència, poques vel·leïtats, poques il·lusions i poc on triar. I de sobte van aparèixer paraules noves, com per exemple beca, per fer estudiar primer dos i després quatre xiquets del poble que ho podrien fer. Era un món que no sabien ni cap a on anava. Era un món fet d’unes realitats molt elementals, de poques fantasies. Si dos i dos feien quatre era allà. Però el que més estimulava la imaginació era quan es veia que allò entrava en crisi. Era un món que evidentment evolucionava, però l’evolució era lentíssima i hi havia massa temps per adaptar-se als canvis. I per tant, el que és inèdit, és descobrir per part d’una minoria els estudis i per part d’una majoria la indústria. Les dones hi aniran darrere. Perquè la família, que és el clos de les dones, es manté estable. Són els homes els que veuen desaparèixer el seu medi tradicional, els que han de saltar. La dona accedirà als estudis una generació més tard. Es considerava natural, no cultural ni artificial: les dones eren el fonament de la casa, les que sabien fer les xarxes de pescar –els homes no podien, tenien els dits com a botifarres de treballar la terra, i això que les dones no tenien, precisament, feines lleugeres, però tenien uns dits que les permetien teixir xarxes… I dins de casa exercien una gran autoritat. De portes en fora el món era dels homes, i són ells els que s’han d’espavilar quan entren les segadores: cada segadora jubila un centenar de segadors. O més. I cal buscar-se la vida com siga.
El primer recurs era França. N’hi havia demanda, en aquell moment, perquè amb la pèrdua del Vietnam França necessitava arròs, que era un producte molt important. I a França també van arribar les segadores, i de l’arròs van passar a la verema. I els foten de mala manera, perquè un treballador de l’arròs es considerava un jornaler ben qualificat: l’arròs no el sabia treballar tot el món. Els descobriments van més per eixe cantó, s’acaba el món vell però el nou encara no l’han acabat d’inventar. Encara que jo faig novel·la sense ficció, és evident que jo trie. I aleshores, a mi, el que m’interessa és fer visible aquest canvi: el començament del final del món rural i el començament de la modernitat en què estem instal·lats.
-Per acabar, rescate un parell de frases del llibre perquè les comente. Entre la gent de la Ribera «la processó va per dins» i «els qui han viscut del fang tenen molt bon perdre».
-Tenen molt bon perdre. Són molt resistents i estan molt entrenats a perdre. Hi ha un llibre que també recomane molt, L’Albufera de València de Joan Fuster, que regala una frase d’una senyora de Catarroja, la sogra d’Eliseu Climent. Fuster havia d’escriure un llibre sobre l’Albufera i anava preguntant a la gent. Catarroja és un poble molt albuferenc. I aquella dona li va dir: «vostè vol que li explique jo qui són els pescadors de l’Albufera? Sempre se’ls escapa la més grossa». La gran anguila no l’han pescada. La frase és boníssima, perquè descriu uns personatges que són molt valents, que tenen il·lusió, però la realització de les il·lusions no acompanya l’optimisme ni ajuda a realitzar les expectatives.
Per acabar, diré que aquesta és la meua sisena novel·la i crec que he tancat un cicle. Que no vol dir que faça com Paco Muñoz: potser m’haureu de tirar de l’escenari en uns anys. Jo he tingut sort en la vida, a mi no se m’ha escapat sempre la més grossa. Jo vaig tindre sort dins del desastre, vaig estar en la primera escola pública que va fer ensenyament en valencià. Ens van expulsar del poble però no vam perdre la faena, així que no va anar tan malament. Això va ser el curs 1981-1982 i va ser el senyor Josep Piera qui va dir que «si contem aquesta història no serà una derrota». I a qui li va tocar escriure la història, per rigorós sorteig davant notari? Vaig ser jo qui va escriure La mestra, que va ser un destarifo, com diem a la marjal. I si jo ara soc una jove promesa, en aquell moment era invisible. I en sis mesos, entre maig i octubre, amb l’estiu pel mig, vaig vendre una edició de 2.000 exemplars. Entre maig i octubre, sense cap lectura escolar! Costa vendre 2.000 llibres. I es van començar a fer edicions, i a més, com que vaig contar amb noms i cognoms tot el que havia passat –jo en aquell moment encara no havia llegit Truman Capote–, vaig trobar la meua manera d’escriure: la novel·la sense ficció. Que no és veritat, perquè una certa ficció sempre n’hi ha. Però jo mai no invente un fet: trie, connecte, estructure –no pots anar a l’horta a collir una novel·la– i, a partir d’aleshores, vaig anar a poc a poc descobrint que el meu poble havia sigut un centre d’organització del que havia sigut el maquis.
I penses: a Sueca? A la marjal? S’haurien de camuflar posant-se un esbarzer damunt, perquè ja m’explicareu quina muntanya hi ha per allà! Però sí. Perquè la resistència armada contra Franco a partir del 1944, quan ja es veu que guanyaran la guerra els aliats, va ser en molts casos un intent de guerrilla urbana. I vaig conèixer, de Sueca un i de Catarroja un altre, els supervivents d’un comando. I a més a Sueca havien passat coses, i al poble del costat hi havia hagut un atemptat, i anaves arreplegant la història, gran part d’aquella gent estava viva… em vaig refermar en la novel·la sense ficció. La història era impressionant. El primer dia ja vaig pensar que «aquesta història promet». I a alguns dels supervivents del comando els preguntava, «vostès de què s’encarregaven?». I em deia que eren el «sector finances», perquè atracaven bancs. No n’havia conegut mai cap, un. Allò és difícil de veritat. I damunt ells no tenien cap cotxe ni tampoc sabien conduir. «Això és insoluble», li deia. «Atracàvem en taxi», em contestava. Això era una història: els atracadors de banc en taxi. I després, passejant amb un de Catarroja que volia trobar un dels bancs que havien atracat, per València, i resulta que sempre atracaven un banc que es deia «los previsores del porvenir», amb la qual cosa demostraven que previsors no eren, perquè els van fotre unes quantes vegades la caixa forta.
Aquesta gent tan admirable com a resistents eren la gent que no es rendia mai, que continuava la guerra després que acabara. Així va sorgir La guerra entre quatre. I també vaig trobar la manera de fer tot el contrari: en No mataràs vaig fer la història dels que van fer la guerra sense voler. La majoria. Perquè una cosa horrible és la circumstància que ens donen una escopeta a cada un i anem a matar. Que ja és fotut, perquè el més fàcil és que et maten a tu. Vaig fer una trilogia de la postguerra. Calia afanyar-se. Aquella gent tenia edat. I el tercer element de la trilogia va ser Quan anàvem a l’estraperlo. Allò era el contrari: els qui havien viscut la guerra com a xiquets, obligats a ser valents i a sobreviure com siga…
