Fa uns mesos, des del grup excursionista El Camí al País Valencià (i més enllà), li férem un modest homenatge a Vicent Pitarch; va ser una excursió molt entranyable i plena de bellesa, des d’Almassora a Vila-real, seguint la séquia fins a l’assut, i el riu Millars, amb un paisatge verd i preciós. Eren apassionants els records de Vicent sobre el riu Millars, al pas pel terme del seu poble fins a l’ermita amb la bassa dels peixets, de Vila-real. Ell recordava on es capbussava d’infant a l’estiu, els seus primers viatges iniciàtics més enllà de casa. A la vora del riu, refugiats a l’ombra d’arbres i matolls, ens va llegir uns pocs paràgrafs del seu llibre De camí a Fisterra (2003) i de La Via de la plata: de Sevilla a Fisterra passant per Sant Jaume de Compostel·la (2005), i ens va anunciar que la Universitat Jaume I estava a punt de publicar el seu darrer llibre titulat L’excursionisme valencià, esport i compromís cívic. És un llibre ben informat sobre l’excursionisme de nord a sud del País Valencià. El que més em va corprendre d’aquest jorn d’homenatge planer a Vicent Pitarch, va ser l’admiració, l’estima sincera que desprenia la seua família, germanes i neta, Caterina, per Vicent Pitarch. Enmig de les enveges i odis caïnites, tan habituals, era reconfortant i envejable notar l’estima que li professaven i que ell també corresponia amb el mateix afecte.
Com s’exposa a la part del darrere d’aquesta obra de Vicent Pitarch i Almela, L’excursionisme valencià, esport i compromís cívic, de manera assagística: «El moviment excursionista s’ha consolidat al País Valencià, sobretot al cap dels darrers cent anys, com a un fenomen cívico-cultural potent, que ha contribuït a la modernització social i a la recuperació identitària del país». A l’inici d’aquest llibre assenyala: «He d’advertir, d’entrada que la pràctica de l’esport no havia contat entre les meues debilitats, ni d’infantesa ni tan sols al temps d’haver superat els anys de joventut. Un bon dia, però, de sobte em vaig sorprendre enfundat dins d’una capelina -fa ser un dia fred i rúfol, que amenaçava pluja – amb una motxilla a l’esquena i notes de muntanya, enfilant camins i senderes cap a Penyagolosa, durant dos dies. Proclame que l’aventura va constituir un dels episodis viscuts que recorde més deliciosos i que ha estat fins i tot rellevant en la meua trajectòria personal. D’això fa trenta anys, per bé que hi ha qui creu que soc un excursionista per natura, de sempre. Ni de bon tros, tot i que sovint, en moments de desànim, em reconforta el record d’excursions viscudes o la il·lusió posada en la pròxima escapada a la muntanya que tinc en projecte».
Probablement, el que escriu Pitarch que no havia contat entre les seues febleses la pràctica de l’esport, potser és perquè, ens ha passat a altres, els professors d’educació física, en aquella època i posteriorment, fins als anys seixanta i setanta, estaven vinculats a les classes de “Formación del Espíritu Nacional“, per descomptat, “espanyol”, amb un esport lligat a l’ensinistrament militar, a les olimpíades competitives, als ritus del nacional-catolicisme del dia de “San José Obrero”, que amagava l’1 de Maig del moviment obrer reivindicatiu i la gimnàstica esdevenia avorrida, massa mecànica, un ritual esportiu a l’ús, moviments musculars, amb poca intel·ligència, llibertat, creativitat, nul·la relació amb la natura, el paisatge, l’esport, la llengua i la cultura nacional del nostre país.
I tanmateix, s’afig, «no disposem d’una publicació que l’analitze en el seu conjunt a través de la trajectòria històrica». Això és ell que fa Pitarch, aplicat a l’excursionisme valencià.
Podem dir que, amb un rigor analític, un recull enorme de documentació, contrast d’informació, contextualització i dades, Vicent Pitarch explicita la importància de l’excursionisme valencià ; un excursionisme d’arreu del País Valencià, en compartir, llengua, història, nació, necessitats socials, econòmiques i interessos bàsics, ha estat influït, sens dubte, com s’analitza al llarg del llibre, per l’excursionisme de Catalunya (Joan Coromines té alguns llibres esplèndids sobre aquesta matèria). També han participat en l’excursionisme valencià Teodor Llorente, Lluís Cebrian Mezquita, Jacint Verdaguer, Antoni Gaudí, Vicent V. Querol, Marià Aguiló, Àngel Guimerà, Emili Gómez Nadal, Artur Perucho, Carles Salvador, Josep M. de Casacuberta, Adolf Pizcueta, Sànchez Gozalbo, Ferran Puig, Sanchis Cardona, Gaetà Huguet Breva, Gaetà Huguet Segarra, Navarro Borràs, Tomàs Esbrí, Eleuteri Pérez, Paco Fenollosa, Roc Chabàs, Sanchis Civera; Antoni Porcar va escriure sobre excursionisme a la revista Ibèria, altres a El Camí, Emili Beüt, Enric Soler i Godes, Carles Sarthou, Sales Boli, Sos Baynat, el botànic Calduch…, en vincular el coneixement del país amb el descobriment i l’estima pel paisatge, la llengua, la música i la cultura pròpia, natural, botànica, històrica…
L’estudi de Pitarch analitza com l’excursionisme valencià ha contribuït a fer país; es tracta d’un primer intent de presentar una visió panoràmica i crítica del fenomen excursionista, des de les coordenades geogràfica i històrica. L’excursionisme tant al País Valencià, com a Catalunya i a les Illes, va constituir una de les trinxeres d’oposició al franquisme, que esdevingué rellevant als anys seixanta. Dels vuitanta data la gran crisi de ‘excursionisme valencià, el qual manté, finalment, n paper significatiu dins del moviment ecologista. Ha analitzat una seixantena d’entitats del nord al sud del País Valencià, on des de la Marina al Maestrat, passant per la Safor, hi ha activitats d’ excursionisme valencià vinculades amb la resta dels Països Catalans, posem per cas, Pedreguer, Pego, Gandia, Alcoi, Elx, Bocairent, Ontinyent, Castelló, Cocentaina, Xàbia, els Ports, el Maestrat, etcètera que solen assistir a l’ Aplec Excursionista dels Països Catalans, tot i que hi ha algun episodi desgraciat de catalanofòbia… que preferim passar per alt perquè ens resulta fatigós que sempre hi haja “valencianos” disposats a anar contra els interessos vitals del País Valencià, de Catalunya, les Illes, Andorra, la Franja, l’Alguer i la Catalunya Nord. Tant hi fa que siguen valencians, com “catalans” estrictes, baleàrics, rossellonesos o aragonesos que vagen contra els interessos vitals del País Valencià o qualsevol altra part de les nostres terres de parla catalana…
Després de la Introducció (Per situar-nos, De noms i nocions, L’objectiu, La seducció del paisatge, Agraïments i Sigles), a la primera part, entre la Renaixença i la República (entre altres, Lo Rat Penat i la Institució Libre de Enseñanza, Les colònies escolars i l’escoltisme, Alcoi, Castelló i València, El període republicà); a la segona part, La resistència sota el franquisme (La muntanya, reducte de llibertat, Estampes per al record, 1959-1961: el fonaments, La Federació Valenciana de Muntanyisme, El fase de consolidació, La qüestió murciana i el projecte alacantí de ruptura amb l’FVM, Nota succinta sobre espeleologia); la tercera part, Els darrers cinquanta anys (Les tensions entre provincianistes i valencianistes, La deriva meridional de l’FVM, el panorama contemporani, La militància ecologista, La crisi del model excursionista clàssic); quarta part, les entitats d’arreu del País Valencià; cinquena part, Aplecs, focs i flames (La Flama del Canigó i el precedent castellonenc, La Renovació de la Flama de la Llengua Catalana; els Aplecs de la Joventut del PV (I, II, III i IV Aplec de la Joventut; Després de Bocairent; Els aplecs excursionistes dels Països Catalans al País Valencià (des del I AEPC – 1977, a el Tossal del Rei – Fredes; el II, del 1978, la font de la serra de Bèrnia – Callosa d’en Sarrià; el VII, 1983, les planes del Montgó, Xàbia; el 1987, la font de la Mariola, Bocairent; el del 1991, el Preventori, Alcoi; el de 1994, Cocentaina; 1998, Vilafranca, els Ports; 2003, la Vall d’Alcalà, Pedreguer; 2005, Ontinyent; 2009, Benifairó i Simat de la Valldigna; 2015, Pedreguer, i 2022, Alcoi).
Un estudi cabdal de Vicent Pitarch sobre l’excursionisme valencià que fa país (i desfà prejudicis i ignoràncies), amb els aplecs reivindicatius del nacionalisme valencià sota la bota de la dictadura que assetjava aquest aplecs, a Bocairent, Llíria i el Puig, a punta de pistola, multes i fusells; excursionisme i valencianisme, una cosa va lligada a l’altra, perquè a més de conèixer millor el País Valencià, ens uneix, de manera “natural” a tot el domini lingüístic catalanoparlant; en conèixer més la nostra natura, el nostre paisatge, els nostres camins, rius, muntanyes, valls, foies, gorgs, fonts, dreceres i corriols, ecosistemes bàsics, coneixem més i millor el nostre país, la toponímia, el nom de cada lloc i de cada cosa, la nostra llengua i cultura sencera; caminant establim relacions de coneixença i amistat arreu dels països de parla catalana i ens reconeguem ciutadans del propi país en trenar natura, llengua i cultura, amb el propòsit de vindicació i pervivència… Perquè com deien els clàssics: sense coneixement, no hi ha estima, i sense estima, treball i esperança del pervindre que hem de fer possible.
