-En primer lloc, com arriben a aquest número 500?
-En una situació de molta il·lusió i amb moltes ganes de treballar. I tal vegada amb la incomprensió d’un sector de la societat, o del poder i de les institucions, però amb ganes de tirar endavant i poder continuar.
-La situació política no és bona, però no és la pitjor que ha hagut de superar Saó.
-En Saó, en els seus quasi 48 anys, s’han passat per molts moments: per governs del PP amb consellers d’Educació i Cultura com Fernando Villalonga (1995-1996) o Manolo Tarancón (1999-2003). En aquella època Saó tenia una subscripció a totes les biblioteques del país. En aquests moments, evidentment no. Des de les eleccions autonòmiques no hem tingut ni un centímetre de publicitat en paper. No crec en les casualitats. A mi, realment, el que em preocupa és poder continuar, i tant de bo poguérem ser econòmicament autònoms i no estar pendents de la publicitat. I algunes vegades, quan veus que són quasi 48 anys i veus les persones que han escrit a la revista i el conjunt de la seua història, fa una miqueta de llàstima. Però no més que això. Em vull quedar i em quede amb la il·lusió i les ganes de treballar.
-Són 500 números. Quin balanç fa d’aquesta època? Què pensa que ha aportat Saó al País Valencià?
-Crec que Saó ha aportat una cosa fonamental. En el número 500, que és extraordinari perquè té moltes pàgines, hem volgut fer homenatge a totes les persones que han volgut fer Saó. Són més de 3.000 persones les que han escrit, i entre aquestes hi ha una part molt important de la intel·lectualitat d’aquest país. En aquest quadern extraordinari, per dir-ho d’alguna forma, hem volgut fer un homenatge a totes aquelles persones. N’hi ha també un parell d’articles de fons. Un és una radiografia de la història de Saó, i un altre el fan Vicent Flor i Antonio Ariño sobre com està el país i cap a on ha d’anar, i també hi ha una relació nominal de les més de 3.000 persones que han escrit, una relació de les persones a què hem entrevistat, dels quaderns i dels monogràfics. Quan ho veus, en conjunt, t’adones que potser sí que hem fet alguna cosa, com ara ajuntar persones que probablement en molts casos estan als antípodes els uns dels altres, però que coincideixen en una visió progressita de la societat, més o menys nacionalista, de defensa de la llengua, i crec que el mèrit de Saó, probablement, ha sigut eixe. I també el de fer de pont entre distints sectors de la societat.
–Saó és una publicació vinculada a la religiositat progressista, i el vincle que s’ha donat en altres llocs de l’Estat entre nacionalisme i Església al País Valencià no s’ha donat tant. Vostès en són una excepció.
–Saó va nàixer dins dels sectors de l’església catòlica, un sector gens unit a la jerarquia, i la publicació ha anat evolucionant. No renunciem a res, però Saó ataca molts més temes que moltes vegades passen desapercebuts. Moltes vegades a la societat tenim gent que no vol llegir o que amb un tweet ja en té prou, i crec que el paper de Saó està ahí, publicant temes diversos que intenten interpel·lar tota la societat. És ací on volem continuar.
-Què li ha faltat a les publicacions en valencià per a connectar amb la societat aquests anys?
-Abans deia que moltes vegades el problema és que la societat dona per al que dona. Saó, en moltes ocasions, ha pogut morir d’èxit. Molta gent valora Saó positivament però no n’és subscriptora. I al final de la partida, si poguérem viure dels nostres subscriptors, ens tindria igual la publicitat. Per això Saó pot morir d’èxit, perquè té una imatge i un prestigi, un carisma, i continue treballant. Ens agradaria tindre 3.000 subscriptors, però els tenim, i també hem d’agrair que les més de 3.000 persones que han escrit en Saó ho han fet de manera involuntària i desinteressada. Això ens ha permès sobreviure.
-En aquest número especial entrevisten Ernest Urtasun, ministre espanyol de Cultura.
-Ha sigut mera casualitat. Quan vam patir la censura de Montserrat el ministre va fer unes declaracions a favor de les publicacions en valencià. Em vaig posar en contacte amb el Ministeri i vaig proposar línies de treball amb la institució per a garantir la viabilitat de les revistes. Les declaracions estan molt bé, però després cal conèixer el dia a dia de les publicacions per a saber quin n’és l’estat de salut. I donava la casualitat que el ministre va vindre a València i ens va concedir l’entrevista. És una entrevista més i calia convèncer-lo de la necessitat d’un suport a les revistes en valencià. Si ell diu que les llengües s’han de conèixer a tot Espanya, per què Saó no ha d’estar en moltes biblioteques?
-D’altra banda aquesta setmana ha faltat Emili Marín, una persona clau en la publicació.
-Emili Marín va ser director de Saó en dos moments diferents i va ser qui va garantir la relació amb les institucions. També va servir de pont entre una intel·lectualitat no creient que es va acostar a Saó i hi va escriure. Va desenvolupar un paper fonamental. Ell va lluitar, també, per aconseguir, també quan governava el PP, tindre una seguretat econòmica, que costava molt i encara costa. Evidentment, els consellers del PP que hi havia en aquell moment no són els que tenim ara. No podem comparar els esmentats Tarancón o Villallonga i amb els d’ara.
-De fet, ara el que pateix Saó és censura, tal com s’ha vist i tal com comentava vostè abans.
-Hi ha dos tipus de censura: la primitiva o bàsica, com quan l’Ajuntament de Montserrat, un poble valencianoparlant, té responsables municipals de PP i Vox que et neguen la subscripció; i l’altra censura, quan t’adones que els mitjans de comunicació en valencià, com Saó, no tenen manera d’aconseguir publicitat institucional o manera de parlar, senzillament, amb les institucions. És una llàstima. Parlem d’una societat en què sembla que els seus mitjans o part dels seus mitjans han desaparegut.
-Vol dir alguna cosa més que no li haja preguntat?
-Vull donar importància a la digitalització del mitjà. En un moment donat vam començar amb la pàgina web i ens vam adonar que, sense oblidar el que som, Saó té una presència dins del món valencianista també a les xarxes. Si Emili Marín ha mort i ha tingut ressò en xarxes és evident que estem ací, tot i ser discrets perquè tenim el que tenim, però amb el que tenim juguem, i és important estar presents en l’àmbit digital. Per això publiquem coses en la web que no publiquem en paper.
