Vicent Baydal (València, 1979) és editor, historiador i cronista oficial de la ciutat de València. Es va doctorar amb una tesi sobre el naixement de la Generalitat Valenciana, va desenvolupar investigacions postdoctorals a Oxford sobre el parlamentarisme medieval i durant uns anys va impartir classes d’Història del Dret a la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Jaume I de Castelló.
Molt actiu en les xarxes socials i emprenedor, és autor, entre altres llibres, d’Els valencians, des de quan són valencians? (Afers 2016), un llibre de recerca històrica on investiga els processos mitjançant els quals es va construir la identitat dels valencians en època medieval. Així mateix, és autor de València no s’acaba mai, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians i Matèria de València. Fets i personatges sorprenents de la nostra història.
Sent passió per la història i els llibres, i de totes dues dedicacions combinades, sorgeix la seua tasca com a divulgador i editor. Baydal és l’ànima de Llibres de la Drassana i de la revista Lletraferit. Com ell ha escrit, els llibres representen la “humanitat en lletra”, són “vaixells i fars de civilització”: “En Llibres de la Drassana editem obres que ens autoreferencien i que donen a conéixer una visió valenciana del món, diversa però també amb particularitats. Siga a través de les novel·les, la història, la gastronomia, els esports, els clàssics o els contes, volem que les nostres publicacions siguen una mostra del millor de la societat valenciana i que, alhora, enfortisquen la seua cohesió i la projecten cap al futur. Perquè l’escriptura i els llibres són fills meravellosos d’un progrés humà del qual els valencians també formem part col·lectivament”.
En Llibres de la Drassana Baydal ha publicat diversos treballs de divulgació històrica. A més, ha col·laborat amb À Punt com a divulgador històric i cronista de la ciutat. Té orígens familiars a Benissa, a la Marina Alta, però està estretament vinculat a València, ciutat que estima i coneix molt bé. Arrelat al País Valencià, un territori que estima i coneix en profunditat, durant una desena d’anys de la seua vida ha residit a Barcelona, Sevilla i Oxford.
Llibres de La Drassana complirà pròximament deu anys. El grup editorial, que va sorgir el 2014, ha anat creixent i diversificant-se fins a arribar a les onze col·leccions que té en l’actualitat, entre les quals destaca l’èxit de Tastaolletes, dedicada a la gastronomia i a la cuina, però també Odissea, una col·lecció dedicada a la divulgació històrica. En paraules de Baydal, Llibres de La Drassana “va nàixer per abastir espais del panorama editorial valencià que no estaven coberts fins avui, com ara esports, divulgació històrica, gastronomia, entre altres. El nostre objectiu ha estat crear una editorial d’autoreferència, capaç de donar una visió valenciana del món diversa, però amb particularitats”.
De tot això, i d’altres aspectes, hem parlat en una conversa amarada per un estiu que difícilment ens deixa respirar. Per sort, com també diu Baydal, “tenim els llibres”.
Aviat faran deu anys!
Sí, i per mi serà un doble aniversari perquè l’editorial va nàixer el dia que la meua dona es posà de part, l’11 de juliol del 2014, de manera que per a mi és una data difícil d’oblidar.
Vostès són un projecte petit que va creixent i consolidant-se, amb constància, presència, i atzars com ara l’èxit de la novel·la Noruega.
Som una microeditorial, quatre socis fundadors i dues persones treballant. Abans de l’editorial, va nàixer la revista Lletraferit en paper, el 2012. Érem un grup de quatre persones, Josep Vicent Miralles, Felip Bens, tots dos periodistes, Toni Sabater, advocat i jo, historiador, que ens coneixíem a través dels blogs on escrivíem perquè aleshores Twitter ni existia i Facebook a penes començava. Nasquérem a poc a poc, sense pressions, fent dos números a l’any, i a partir d’ací anàrem fent i veient que hi havia persones del nostre entorn, com ara Rafa Lahuerta que, a més d’escriure articles, era capaç d’escriure llibres d’èxit.
El 2017-2018 signen un acord de col·laboració amb Valencia Plaza, què canvia a partir d’ací?
Que passem a fer quatre revistes a l’any, passem a ser trimestrals. Aleshores ja féiem quatre anys com a editorial i en aquell moment ens plantegem reforçar la nostra oferta de narrativa. Fins aleshores havíem publicat algunes novel·les i també dietaris de Toni Sabater i de Miquel Nadal, féiem entre deu i dotze llibres a l’any, a més de les quatre revistes, i ens anava bé amb les col·leccions sobre divulgació històrica i gastronomia, però observàvem que no acabàvem d’arrencar bé amb la narrativa, que no hi aconseguíem els mateixos resultats que amb les altres col·leccions i per això vam crear el premi Lletraferit el 2018, que sempre celebrem per Sant Joan, i ja en duem sis edicions, les primeres cinc molt exitoses i aquesta darrera, en què hem declarat el premi desert.
I això?
Doncs curiosament hi havia més originals que mai, trenta. Però no vèiem res que poguera crear un “mite” o tinguera una cosa especial, com pensem que havia ocorregut amb tots els guanyadors fins ara, encara que les obres guanyadores eren ben diferents entre elles; és el cas de Narcís o l’onanisme de Carles Fenollosa, L’últim dels valencians de Guillermo Colomer, Noruega de Rafa Lahuerta, Càndid de Miquel Nadal, Mireia de Puri Mascarell o Els inútils d’Andreu Sevilla, una veu literària molt bona, aquesta darrera, i una història diferent al que estem acostumats dins de les editorials valencianes. Ara sabem que no publicarem cap premi fins a Nadal del 2024, data en què ho solem fer, però mentrestant traurem altres obres, novel·les de guanyadors d’altres anys i altres projectes.
Quin balanç fa d’aquests anys com a editor?
Des de Llibres de la Drassana trobàvem a faltar una producció editorial capaç de crear mercat lector en valencià. Pensàvem que els lectors, molts lectors que durant els anys d’estudiants llegien en valencià, no podien continuar d’adults llegint llibres fets amb temàtica valenciana, amb les formes valencianes, i en aquest sentit ens hem adreçat al mercat valencià. Després hem entrat en altres àmbits i hem arribat a Catalunya i Balears també, i està molt bé, sobretot amb determinats llibres d’èxit com ara el Tirant lo Blanch il·lustrat per Paula Bonet, El Princepet, amb traducció de Miquel Nadal i il·lustracions d’Alba López Soler, o el cas de Noruega.
Amb tot, competir amb l’estructura editorial catalana, una de les més potents d’Europa, és molt complicat, així que el nostre objectiu principal ha estat el d’intentar consolidar una xarxa de creadors que puguen publicar a València. Tenim un mercat gens menyspreable i l’intentem construir, i en aquest sentit crec que hem trencat barreres i amb algunes novel·les d’èxit i els llibres de divulgació hem aconseguit arribar a molts lectors que no llegien en valencià des de feia temps, que no tenien el valencià com a llengua habitual de lectura, i que ara han tornat a llegir en valencià o ho han fet per primera vegada.
Són lectors que potser abans no se sentien interpel·lats per la producció editorial valenciana i han trobat un tipus de llibres que sí que volien llegir. I això ho valorem molt com a editors, visibilitzar la literatura en valencià i interpel·lar el públic lector. Crear lectors i potenciar els nostres índexs de lectura és una satisfacció, perquè ens consta que si bé una part de lectors ja era militància anterior, també n’hem creat de nous. En aquest sentit, cal dir que les Places del Llibre que s’han fet durant els darrers anys hi han ajudat molt.
Parlem ara de Noruega, una novel·la que ha estat un fenomen imprevisible. Tenen en ment traduir-la a altres llengües?
Com a editorial tenim una estructura menuda i no tenim actiu ni presència en fires ni contactes intensos amb agents i traductors. És una de les mancances que tenim. Vam rebre ofertes per a la traducció castellana, però finalment la vam traduir nosaltres, entre Carles Morera i Toni Sabater, amb ajuda del mateix autor. Ara traduirem Mireia al castellà, en l’editorial Dos Bigotes. De moment no ha trucat ningú a la porta per a traduir Noruega a altres llengües, però sí que hem venut els drets de la novel·la per a fer una pel·lícula. És una coproducció catalana i valenciana, fa un any que els vam vendre els drets, tenen cinc anys per poder dur-la al cinema i ara estan buscant ajudes i subvencions, és un procés lent.
Des de febrer estan publicant el Lletraferit digital, a banda de la revista inicial en paper. Com ha anat aquest projecte fins ara?
N’estem prou contents. Són sis articles setmanals nous, amb col·laboradors de Drassana, com són Puri Mascarell, Vicent Molins, Felip Bens o Josep Vicent Miralles, i noves veus com ara Lara Vallés, Kike Parra, Jordi Sarrión, Jean Murdock, Maria Bonillo, etc. I hem fet un esforç des d’un començament per a pagar bé els col·laboradors. Eixim totes les setmanes, la qual cosa significa vint-i-quatre col·laboracions al mes. Tot això és molta feina, però establir un conveni de col·laboració amb Valencia Plaza ens ha ajudat, en la mesura que ens ha donat molta visibilitat. Ara per ara, la nostra revista en paper compta amb 400 subscriptors i el Lletraferit digital ha comptabilitzat més de 300.000 lectures en 5 mesos.
És molt important mostrar que es pot fer periodisme i cultura en valencià. En el digital incloem també notícies publicades al Grup Plaza, tant a València, Castelló i Alacant Plaza com a la Guia Hedonista, totes en valencià, algunes les traduïm i altres directament estan escrites en valencià. Són notícies locals i culturals que tenen moltes lectures. Trobe que un diari digital en valencià seria completament possible perquè hi ha demanda, la intuïció que tenia des del principi, s’ha complert, el fet que hi ha un mercat lector en valencià molt potent, el qual necessita més oferta de la que té. Estem molt agraïts a Valencia Plaza, ja que ells sempre han tingut respecte a la llengua amb què escriu cada col·laborador. El seu suport a la producció editorial en valencià que fem des de Drassana ha sigut molt important.
Quina és la seua situació dins del món associatiu del llibre?
Hem estat al marge de les institucions públiques i gremials, sense una participació diguem-ne activa. Hi estem associats i prou. Crec que a nivell de les institucions públiques aquests darrers huit anys s’ha fet menys en matèria cultural del que s’hi podria haver fet. La censura que es va imposar sobre les subscripcions a la biblioteca púbica de Borriana és una notícia greu, però considere que també ho és que moltíssimes biblioteques locals no estiguen subscrites a revistes culturals valencianes com ara Mètode, Caràcters o Lletraferit.
Hi hauria d’haver hagut un pla global de subscripcions des de fa temps, i un pla de xoc cultural i pel valencià durant els darrers anys, però les coses han anat extremadament lentes. Si bé activitats com les Places del Llibre han sigut molt útils, crec que han estat massa suaus i tebis en l’acció cultural i pel valencià, incloent-hi el món del llibre. Es podria haver treballat amb més intensitat, perquè hi havia molts aspectes millorables, i no s’ha fet. Haver potenciat intensament la compra i circulació d’obres i publicacions valencianes, haver donat un suport major als autors i les traduccions, mediàticament i comunicativament. Crec que es podia haver fet més.
El cas de Catalunya és l’exemple que la suma d’iniciatives i ajuts públics abundants provoca l’aparició d’empreses privades potents, tant en el món dels mitjans de comunicació com en el sector editorial. Crec que aquests huit anys hem deixat escapar moltes oportunitats en molts sectors de la cultura i el valencianisme.
Davant de la situació política actual hi ha la preocupació de com afectarà tot plegat la cultura valenciana, vostè com ho percep?
Nosaltres no érem interlocutors directes de l’anterior administració, però des de fora, com dic, crec que es podria haver treballat més per la llengua i la cultura, i pel país en general; el que veus al final és que ens falten valencianistes vages on vages, a la televisió, al món del llibre, en l’audiovisual, en l’economia, en la societat en general. Hi falta gent que estiga pensant i actuant en clau de país, gent autoreferenciada. I hauríem avançat més si això haguera passat i és clar que el govern que ve ara no està pensant ni de bon tros en eixa clau, sinó simplement en assolir el poder i gestionar l’estructura local i provincial que ja hi ha, però no es potenciarà aquesta clau de país. La imatge d’Isabel Díaz Ayuso en primera línia el dia de possessió del govern de la Generalitat per part del PP i Carlos Mazón ja parla per ella mateixa.
Nosaltres estem agraïts pel tracte que hem rebut per part de les institucions els darrers anys, però sempre hem estat bastant al marge de tot. Fins ara no hem tingut una necessitat prioritària de les ajudes a la producció editorial, però som conscients que el que ve ara ens afectarà. Si ja no tenim un govern Valencian friendly això ens afectarà a tots.
[Continuar llegint l’entrevista a La Veu dels Llibres.]
