Un any més, els Encontres a Beniarbeig (la Marina Alta) han començat de manera brillant amb la conferència inaugural de Vicenç Altaió sobre «Miró i els poetes catalans». L’escriptor beniarbegí i membre de la comissió organitzadora Tomàs Llopis va presentar el conferenciant a partir d’unes paraules que ell mateix havia escrit uns dies abans: «Quan vaig descobrir que Miró i Tàpies s’havien de llegir com a poetes, ho vaig entendre tot. No feu distinció entre art i poesia», una frase que podia resumir el punt de vista des del qual Altaió havia d’abordar el tema.
El currículum d’Altaió, tant pel que fa a llibres publicats com a la participació en exposicions d’arts visuals i gestió cultural, repassat sumàriament per Llopis, ens situa davant un autèntic expert en la matèria, amb obres sobre el mateix Miró, Foix, Pla, Gasch, Palau i Fabre, etc. A més, ha dirigit el Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona, ha presidit la Fundació Joan Brossa i ha comissariat o coordinat les commemoracions dels anys dedicats a Pla, Dalí o Gaudí. Tot això sense oblidar la dotzena de llibres de poesia que ha publicat i la llarga llista de participacions en diverses iniciatives culturals sempre al voltant de les arts en tots els seus vessants.
Altaió va començar la seua intervenció recordant que l’any 1993 es trobava a Mont-roig (el Baix Camp), el poble on Miró va viure i va convertir en una mena de religió, celebrant el centenari del seu naixement, i al seu costat Jacques Dupin va dir: «La gent, per a entendre Miró, s’hauria de fixar de quina manera els pagesos treballen la terra i de quina manera els poetes en llengua catalana treballen el sentit de l’univers». I a partir d’aquesta afirmació, Altaió es va centrar en l’explicació de la manera com es treballa una matèria idiomàtica i com s’enlaira en l’essència de la llum i el sol. Miró tenia una certa dificultat per a representar el sentit de la perspectiva i el seu mestre d’escola li va fer comprovar mitjançant el tacte i no la vista que hi ha un davant i un darrere de les coses. Aquesta anècdota ens ajuda a entendre una de les revolucions més grans que hi ha hagut en el camp de la representació artística i que fa que Joan Miró siga un dels artistes més celebrats del segle XX.
Els vincles de Miró amb la poesia
Tot seguit, Altaió va repassar els diferents vincles de Miró amb la poesia a través d’autors com ara Novalis i la idea que l’univers és ple d’escriptures. També l’artista va anar construint un món a la seua manera a través dels ritmes de la natura, de tres idees essencials, poesia, catalanisme i revolta, i del coneixement que tenia Miró de Carner, el Càntic dels càntics, l’espiritualisme de sant Francesc d’Assís, Apollinaire o Foix. Des d’aquest univers personal, el pintor va obtindre el reconeixement de les avantguardes, catalana primer i, més tard, parisenca, sobretot a partir de la relació que va mantindre amb Picasso.
I arribats en aquest punt, Altaió es va referir a un seguit de poetes i de poemes, com ara «Vocals» de Rimbaud, on cada vocal té un significat i el so esdevé també una representació semàntica, la qual cosa suggereix el motiu pel qual Miró pinta sempre amb quatre colors bàsics en referència al nombre quatre, per exemple referit als humors del cos de què parlaven els clàssics.
El conferenciant també va considerar l’aportació de Mallarmé, poeta que crea el sentit de l’espai, i va comentar el seu poema «Un cop de daus no abolirà mai l’atzar» fora de la conducta lògica. Lautréamont, un altre dels poetes citats, que escriu amb fragments dels altres i fa una ficció d’ell mateix i una escriptura inventada, i finalment, Baudelaire amb la idea que el llenguatge visual i el fonètic o l’olfactiu són un mateix llenguatge i que nosaltres som temples sinestèsics.
«Folls, orats i il·luminats»
otes aquestes aportacions suposaven un canvi en la manera com s’orientaven les coses. El conjunt d’aquestes aportacions qüestionava el sentit renaixentista de la perspectiva i, per tant, Miró podia pintar en pla, sense perspectiva, valorant els marges com a referent. Ell en deia els «folls, orats i il·luminats», és a dir, el foll que té una pressió mística i els peus en terra, l’il·luminat que veu allò que no es veu, despert entre adormits, i l’orat que parla amb metàfores; tots tres interessen més a Miró que no el fet de copiar la realitat. I en aquesta actitud es va mantindre fins que va morir.
En paraules del conferenciant, en temps del nazisme i de la guerra, Miró va pintar amb un nou llenguatge que posava en relació els humans amb la fe, que tornava a posar-los en relació amb les constel·lacions i amb la negra nit. Aquesta va ser la manera que va tindre l’artista d’enfrontar-se al feixisme i a les dictadures, creant un llenguatge revolucionari.
En el col·loqui posterior, el conferenciant encara va aprofundir en algunes idees que no havia pogut exposar prou. En finalitzar l’acte, i com a agraïment per la participació en les jornades, la regidora de cultura Ana Gallart va lliurar a Vicença Altaió un obsequi amb el disseny d’aquesta edició.
La pròxima sessió serà el 8 de febrer i anirà a càrrec de Joan M. Minguet que parlarà de «Feixismes i avantguardes. L’art no és mai neutral».
