Vicenç Altaió (1954) és poeta, assagista i, com es defineix, traficant d’idees. Va ser director del centre KRTU (Cultura Recerca Tecnologia Universals), fundat el 1990 i clausurat el 2009, i després va dirigir durant uns anys l’Arts Santa Mònica, difonent la cultura i l’art, a través d’exposicions, intercanvis, seminaris i suport a la creació. Actualment és president de la Fundació Joan Brossa-Centre de les Arts Lliures, des de l’any 2017. És així com podem entendre la seva poesia, lligada a l’art i a la reflexió de la cultura. És així com podem acollir el llegat de la postmodernitat, amb una base sòlida, amb una arrel que puja o baixa. L’escriptura d’Altaió és emocional, sigui un quadre de pintura, una escultura, una conversa, una instal·lació conceptual, un documental, una acció, un text dramàtic. La seva obra assagística està aplegada a través de la sèrie Tràfic d’idees. Tardes de diumenge (Comanegra, 2022) és el dotzè llibre d’aquesta sèrie, que va començar el 1986, i que ens ha deixat llibres destacats com són L’escriptura sense llançadora (Parsifal, 1997) o Desglossari d’un avantguardista (Destino, 2000).
Ha publicat una obra breu i compacta, una desena de llibres de poesia, recollits i ordenats en el volum Massa fosca (Poesia 1978-2004) (Editorial Moll, 2004). I dels seus últims llibres convindria ressenyar Santa follia de ser càntic (Edicions 3i4, 2005) que va rebre el Premi Vicent Andrés Estellés, i Radicals lliures (Edicions 3 i 4, 2017). El seu darrer llibre de poesia, El Jo-Ull/The I-Eye (Llibres del Segle, 2022), segueix alguns dels seus plantejaments temàtics i estètics. Els poemes van ser escrits a partir de l’obra escultòrica i artística de Tom Carr (1956) al llarg de vint-i-dos anys (1988-2009), publicats en els diferents catàlegs i exposicions. Parlarem d’aquest llibre.
El títol, El Jo-Ull, sembla tocat o acariciat per J.V. Foix.
Com Foix i Miró, Tàpies i Brossa, no faig cap distinció entre llegir i mirar, escriure o pintar. Tampoc en feia diferència Llull, el pare fundador de la llengua catalana, o el cineasta de la nouvelle vague Godard.
Què et va captivar de l’obra de Tom Carr perquè anessis acumulant tots aquests textos poètics al llarg de tants anys?
Quan m’he posat a escriure textos per als artistes de la meva generació, he pogut triar en base a la seva obra entre literatura artística i crítica d’art –com és el cas de Noguera, Barceló, Perejaume, Amat, Benito o Fontcuberta per citar-ne alguns. En canvi, quan havia d’escriure sobre un investigador de les formes i la llum com ara Tom Carr la poesia era la disciplina de coneixement i expressió més encertada.
En el llibre hi ha una il·lustració i escultura de Tom Carr, Hèlix vermella, una figura circular, esquelètica, que pot impactar pel seu moviment.
Això va donar peu a escriure sobre el moviment de l’espiral, que es troba en l’univers i en el naixement dels humans a través de l’estructura de l’ADN. Per això vaig titular el poema “El naixement del tres venint del dos” i en un altre concloc sobre aquesta forma harmònica còsmica: “Som desig de desgravitació”.
Li dediques un poema a l’escultura de Tom Carr, situada al port de Tarragona, una porta construïda amb sis blocs de formigó. I proclames: “Contra el mar, el mur”.
Les onades petrifiquen el moviment en els rocs. Moviment i quietud tenen a veure amb la màxima aspiració de la poesia: acció i contemplació. El llenguatge literari també fixa en el full la forma de la lliure expressió. La poesia és una forma de recerca però també de combat per la llibertat. Per això el simbòlic cultural és superior a la política.
“La fletxa del temps pinta l’eternitat”. Amb poques paraules ja tens un poema. Podria ser tot un llibre aquest sol vers.
El poeta sovint escriu el que no sap i com la ciència aixeca hipòtesis que no necessàriament ha de demostrar amb experiments pràctics. En aquest vers s’afirma el principi de la història com a progrés en el caos de les adversitats i el fracàs permanent de la humanitat. L’eternitat és una línia de continuïtat amb els avantpassats que es projecta en un futur que fem present.
Parles d’ordre, caos, abstracció, atzar, aigua, foc, imaginació. Fets que es relacionen i es multipliquen.
En la combinatòria d’aquests mots en un ordre sintàctic diferent puc escriure breus poemes on a cada predisposició es guanya un significat diferent. Així, en la investigació sobre la poesia no necessitem tant ni l’experiència personal –de la qual s’abusa en excés– ni d’anar donant voltes sobre els mateixos clixés. La poesia necessita deixar portes obertes i que l’ambient pútrid es ventili. La imaginació és superior als límits de la realitat.
“Una parella mai fan un nombre sencer”. Un vers que indaga en les dificultats de les relacions de parella. Com l’has viscut i com el vius, l’amor?
Més aviat diria que en aquest vers assajo d’expressar que no n’hi ha prou amb acordar dos elements binaris. Vivim en un sistema de complexitat superior al plantejament de dos elements en oposició: d’identitat, de gènere… La societat del coneixement, més humana i científica, troba uns estímuls més rics. Posar l’amor per damunt de la tirania del domèstic, fa les persones més lliures.
Hi ha una filosofia de l’amor que podem aplicar sense fer-nos mal?
L’amor és una manera de sortir de la fatalitat, de la malaltia. Arnau de Vilanova a l’època medieval va fer una descripció científica del mal d’amor segons la qual la imatge de desig queda clavada al cervell perquè els líquids, en “estar calent”, s’han assecat. A l’amor sumes el reconeixement de l’altre i ajuda a alliberar-te. L’amor activa una eròtica de les formes amb els altres.
En el llibre incideixes a parlar dels nombres “incapaços de saber cap a on ens portem”.
Vivim un moment en què mai no s’havia sabut tant de tot, en el micro i en el macro, dins el jo i fora d’ell; i així i tot, al mig d’aquesta infinitud de revolucions en el coneixement, s’ha creat una por que persegueix la supeditació de l’avenç dins del grans sistemes del diner i del poder. No sabem cap a on ens porta la velocitat del coneixement. Però la història per sort creix fora de la història, al costat. Som al mig d’una gran mutació i els vells sistemes són obsolets.
“Res no mor si no viu”. És un vers meravellós.
Som una cadena d’éssers vivents cap a la mort. Sempre m’ha agradat de demanar als poetes, en viu, què en pensen. Brossa, davant d’un semàfor, m’engegà: “La mort no em fa cap por. Si la mort es pogués comprar, només sobreviurien els malparits”. I Arnau Puig: “L’eternitat és el que un ha fet a la Terra”. I Tàpies: “Encara no hem travessat la porta de l’infinit”.
Analitzes la relació entre obra d’art –artista–, museu –espai– i espectador en un gran poema abstracte on vas fixant el concepte “des de dalt” i “des de baix”.
La santíssima trinitat, el 3, està a la base del llenguatge de la teologia de l’universal i l’1 de la comunicació. No només compta el receptor com a punt de vista. Tota obra s’arrela en la fundació del lloc i d’allà s’eleva cap a l’universal; i l’autor, després de la mort del subjecte, pot reencarnar-se en altres punts de creació. Al capdavall, si reconstruïm com es crea el llenguatge, partim del mot, el segueix l’adjectiu, després l’adverbi. La grandesa és quan el mot es fa verb, és a dir logos, principi de fundador de moviment i de coneixement. Això ho fa possible el ritme engendrador, que en poesia el constrenyem dins la unitat de la forma. L’art habita dins la poesia.
Planteges el que sabem, la ignorància.
De l’univers, només sabem allò que li hem arribat a donar nom. La resta és matèria fosca. La poesia fondeja en aquesta matèria fosca, hermètica. La dificultat crea poesia, no pas la facilitat que fa “ripis” tòpics. A més, el coneixement d’altres moments de la història queda incorporat en la realitat d’avui com a palimpsest. Què veiem quan mirem la nit? Restes. La realitat d’avui són les runes del futur. La veritat és provisional i el saber la força del desconfiat.
