Alícia Coscollano /Benicarló.
Quan Borja Penalba s’atrinxera amb la seua guitarra és capaç de ficar les sagetes dels rellotges del globus a l’hora inconcreta de les ànimes i les faules. Sabem de la potència, de la seua contundent presència a l’escenari, de la contradicció que suposa per al públic apercebre’s que de vegades no hi és… de tant que hi és. Borja tanca els ulls per a veure millor l’essència de la música, aquella que selecciona amb gust exquisit. Ens fa viatjar per himnes intemporals de poetes cantants com el gran Cohen, i per peces magistrals de la nostra gent. Penalba, ahir, formava parella amb Laura Borràs, dona de somriure perpetu que desgranava amb passió –és quan les coses prenen foc i forma-, els versos escollits en torn a Ramon Llull, explicant en càpsules el trajecte de la seua vida.
El concert, el recital, esdevenia finalment el complement de l’exposició que té lloc actualment a l’Edifici Gòtic, ‘La desmesurada vida de Ramon Llull’. Es presentava com una invitació a un ‘Vermut lul·lià i concert’ a la plaça posterior a l’Ajuntament, que posseeix un escenari natural entre una bona acústica i vegetació. L’ambient s’acompanyava de un tast de vi que aportava calidesa i ens preparava per a gaudir de la nit, de la paraula en solitari, dels punts de silenci ben dominats, de la mestria de Penalba amb la seua arma, la guitarra, ens endinsava en la cultura de combat. Hi ha una millor manera de combatre?.
>
