Venècia s’ha enfonsat uns dos centímetres en els darrers deu anys i la pujada del nivell de la mar ha augmentat deu centímetres en les dues últimes dècades, segons les dades recollides per l’Institut Superior de Protecció Ambiental d’Itàlia i l’Institut Italià de Vulcanologia. Les mesures, dutes a terme amb GPS, revelen que, si es manté aquesta tendència, en menys de 100 anys els carrers de la ciutat estaran quasi quatre metres sota l’aigua.
Per a combatre els efectes de les marees altes (acqua alta), les autoritats van instal·lar l’anomenat projecte Mose, un sistema de comportes mòbils iniciat el 2003 que aïllen la llacuna de l’Adriàtic quan el nivell de l’aigua supera els límits establerts. No obstant això, diversos col·lectius adverteixen que la mesura no serà suficient davant de l’enfonsament continuat.
L’arena i el llot acumulat, juntament amb l’erosió generada per les embarcacions motores, agreugen l’estat dels fonaments. A més, la cristal·lització de sal als edificis, causada per l’evaporació, provoca el trencament de rajoles i el deteriorament dels materials.
Les primeres intervencions mediambientals daten del segle XV, quan els venecians desviaren els rius Sile i Brenta per a evitar que l’urbs fora engolida per la sorra. Aquestes actuacions van salvar la llacuna, però van alterar l’equilibri natural, deixant una herència que, en l’actualitat, genera una gran preocupació: Venècia s’afona a poc a poc mentre la mar no para de pujar.
Una ciutat sostinguda per pals de fusta
“Venècia, tu eres la més bella!”, diu la lletra d’una de les cançons que encara canten els gondolers durant les passejades pels canals. La ciutat dels ponts es va fundar entre els segles V i VII dC, quan les poblacions de l’interior del Vènet van buscar refugi de les invasions bàrbares en una llacuna composta per 118 illes petites.
La construcció de Venècia, en una zona pantanosa, va exigir un esforç extraordinari. Per a fer possible l’assentament sobre un terreny fangós, els venecians van haver de clavar-hi deu milions de pals de roure per a estabilitzar el sòl. Tot un bosc de de troncs sota l’aigua. Després, sobre aquests suports, s’hi va col·locar una base de fusta i marbre que va servir de fonament per a cases, esglésies i palaus, com ara la Basílica de Santa Maria de la Salut o la plaça de Sant Marc.
A més, s’hi van excavar els canals, que s’estenen al llarg de 42 quilòmetres, per a canalitzar l’aigua de la llacuna i evitar inundacions. Aquest sistema, denominat escavo, facilitava tant el drenatge com la navegació de barques i góndoles.
La Sereníssima llangueix
En l’actualitat, els “fonaments” de la “reina de l’Adriàtic” romanen intactes, perquè com que no hi ha oxigen a les capes profundes del llot, no pot haver-hi descomposició i els pals submergits no es fan malbé. D’altra banda, l’aigua salada els endureix amb el pas del temps. Tanmateix, això no impedeix que Venècia s’afone lentament. Un procés natural accelerat per l’activitat humana, que sí que erosiona els fonaments. En l’actualitat el centre de la ciutat és a només 90 cm sobre el nivell de l’aigua.
La Sereníssima llangueix, la ciutat d’atmosferes oníriques que l’escriptor i crític d’art anglès del segle XIX, John Ruskin, va descriure com “una combinació de ruïna i bellesa, de melancolia i llum transcendental” s’enfonsa. La ciutat flotant que ha inspirat artistes de totes les èpoques, com ara Bellini, Giorgione, Canaletto, Guardi, Emma Ciardi, Tiepolo, William Turner, Mary Cassatt o Renoir, desapareixerà si no s’actua ràpidament.
És un bon moment per a recordar les paraules que Claude Monet va escriure el 1908 des de la ciutat italiana. En una carta, l’artista, que tenia seixanta-huit anys i patia de problemes de visió greus, es lamentava de no haver viatjat a Venècia quan era més jove i “estava ple d’audàcia”. El pintor impressionista es penedia de no haver-la visitat abans, quan probablement els seus ulls podrien haver captat encara millor l’efecte màgic de la llum sobre els edificis i l’aigua de la llacuna.
D’ací cent anys, si es compleixen els pronòstics, ens penedirem de no haver fet res perquè Venècia no s’enfonse?
