València conserva dues bíblies que van pertànyer a Sant Vicent Ferrer i que, més enllà del seu valor patrimonial, aporten pistes rellevants sobre la seua figura, la seua manera de predicar i la relació central que mantenia amb les Sagrades Escriptures. Els dos exemplars es custodien hui a l’Arxiu de la Catedral de València i a la Universitat de València, i permeten aproximar-se, des de la materialitat dels llibres, a la vida i a la pràctica intel·lectual del dominic valencià, la festivitat del qual se celebra dilluns vinent.
El catedràtic de Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de València Francisco M. Gimeno Blay ha estudiat tots dos volums i subratlla que es tracta de dos testimonis especialment eloqüents. Segons explica, no són només manuscrits medievals d’extraordinari valor, sinó objectes que permeten entendre millor la relació de sant Vicent Ferrer amb el text bíblic.
Ambdós comparteixen origen i funció essencial, però responen a lògiques diferents. La bíblia conservada a la Catedral és, segons Gimeno Blay, “una bíblia portàtil, pensada per a ser transportada”. L’especialista assenyala que cal entendre-la en el context d’un “predicador itinerant, que es desplaça constantment i necessita consultar el text en qualsevol moment”. En canvi, la que conserva la Universitat de València respon a una altra finalitat. “És una bíblia d’estudi. Està dividida en dos volums de gran format i requereix unes condicions de lectura estables; no està concebuda per a acompanyar el moviment, sinó per al treball reposat”, apunta.
Aquesta diferència material també reflecteix dues dimensions del sant: l’acció i la reflexió, el camí i la taula, la predicació i l’estudi. El manuscrit de la Catedral es va copiar probablement a París en la segona meitat del segle XIII i respon al model de bíblies de butxaca vinculades a la predicació. El de la Universitat incorpora, a més, la Glossa del cardenal Hug de Sant Caro, un comentari exegètic que acompanya el text bíblic i que fa que cada pàgina siga diferent perquè el text s’adapta a l’extensió de la interpretació.
La història de transmissió del segon exemplar també aporta informació significativa. Els investigadors saben que va ser un regal de Benet XIII a sant Vicent Ferrer, probablement entre 1394 i 1399, durant el període en què el dominic exercia com a confessor seu.
Però més enllà de l’origen o el format, els dos volums revelen, sobretot, “la centralitat absoluta de l’Escriptura en la vida del sant”. Gimeno Blay recorda que “la Bíblia és la seua ferramenta fonamental” i remarca que els sermons de sant Vicent Ferrer “comencen sempre amb un text bíblic”, allò que ell mateix denominava el “tema”, a partir del qual desplegava la predicació. “No estem davant d’un llibre decoratiu, sinó davant d’un autèntic instrument de treball”, insisteix.
Aquesta relació viva amb el text es percep especialment en l’exemplar de la Catedral, on hi ha notes marginals d’estudi i concordances entre passatges. Entre les anotacions més reveladores, destaca una al fragment de Mateu 12, 28, al costat de la paraula “regnum”, on es llig “vel meam predicacionem”, és a dir, “o la meua predicació”. Per a l’investigador, no es tracta d’una glossa qualsevol, sinó d’una anotació que mostra la consciència de qui predica com a vehicle del Regne de Déu.
La recerca, tanmateix, conviu amb límits i incerteses. Els especialistes no poden afirmar amb certesa que algunes d’aquestes anotacions siguen autògrafes de sant Vicent Ferrer, perquè no es coneix de manera segura com era la seua escriptura. Amb tot, hi ha indicis que apunten a un ús personal i continuat, com la referència “portabat secum”, que reforça la idea que la portava damunt.
En el cas de la bíblia de la Universitat, una altra incògnita gira al voltant d’uns retalls als marges que van eliminar textos afegits posteriorment. Tot apunta que els talls es van fer entre els segles XVI i XIX, quan el manuscrit va estar al monestir de Sant Miquel dels Reis, o en els anys immediatament posteriors, abans de la desamortització de Mendizábal. El contingut perdut és desconegut, però els investigadors sospiten que podien ser anotacions, fins i tot vinculades al mateix sant, encara que no es pot demostrar.
Mentre no arribe el dia en què es puga identificar amb total certesa l’escriptura autògrafa de sant Vicent Ferrer, aquests manuscrits continuaran oferint una via privilegiada per a acostar-se, amb prudència i respecte, a la petjada concreta d’un predicador que va convertir l’Escriptura en el centre de la seua vida.
