Atenció que a la història d’aquesta setmana hi ha molts diners, burgesos d’aquells de puro i barret de copa alta i també molt drama, així que ben bé podríem dir que serviria com a versió valenciana de “los ricos también lloran”. Comencem.
El matrimoni format per Francisco Sagrera i Ana Maria Guix pertany a la nova i puixant burgesia valenciana. Tant la família d’ell com la d’ella mouen pela llarga, amb negocis en el comerç i la fabricació tèxtil, en un moment en què comencen a introduir-se les primeres fàbriques de filatures.
El 1817 naix la primera filla de la parella: Juana. En total el matrimoni tindrà cinc fills, però dos moren molt joves i per a aquesta història són importants sobretot dos germans menuts de Juana, Luis i Francisco.
La infància de Juana no ens interessa gaire i ens la podem imaginar: bones escoles, molta missa i importància immensa del decòrum i les formes, que no sols és de casa bona, sinó que a més és xica, pel que se li exigeix un plus d’exemplaritat.
Saltem uns anys més endavant, quan, per aliances comercials, comença a freqüentar la família Miquel Nolla, un jove de Reus que s’està a València per dirigir la franquícia del magatzem de teles de la família. Finalment, Miquel es decideix a festejar Juana i l’aliança entre els Nolla i els Sagrera s’acaba oficialitzant al so de les campanes de boda, encara que hem de suposar que no tot serien interessos i un poquet d’amor també hi hauria. La nova parella -ell amb 23 i ella amb 22- seran, per cert, els rebesavis d’una altra valenciana cèlebre que potser algun dia també entra a la sèrie: Rita Barberà i Nolla.
L’as dels negocis
L’any següent del casament tornen a sonar les campanes, però aquesta vegada a morts. Ha traspassat el pare de Juana, Francisco. Els negocis familiars passaran a ser gestionats per la mare, Ana Maria, i els germans Luis i Francisco, amb l’ajuda d’un tiet de Juana, Gaspar Dotres i la implicació, cada volta més gran de Miquel Nolla.
Conjuntament creen la societat mercantil Viuda de Sagrera y Nolla i més tard obren una fàbrica de productes de ceràmica i construcció, La Industrial Valenciana, a Patraix. El gran colp, però, encara està per arribar.
Paral·lelament, la vida s’obre camí el el 1844 passen dos fets molt importants. El primer el naixement del primer fill del jove matrimoni: Miguel -més tard n’arribaran tres més, però no tindran gaire paper en la història. El segon fet és la compra per part d’Ana Maria Guix, aprofitant la desamortització dels béns de l’Església, de 18 fanecades de l’horta de Meliana que inclouen també una antiga alqueria que els monjos dominics gastaven com a residència. La idea és, com a bona família burgesa, tenir una “casa d’esbarjo” on poder refugiar-se dels aires malsans de la ciutat. Aquesta propietat, Ana Maria la posarà a nom de la seua filla, el que generarà tensions i enveges amb els altres germans que, per altra banda, cada volta tenen més i més negocis amb el cunyat.
També Miquel hi veu oportunitats al terreny. Acaba de tornar d’Anglaterra il·luminat amb els sistemes de producció de ceràmica i comença la construcció d’una nova fàbrica a Meliana per tal d’incorporar aquestes noves tècniques. És el naixement de Nolla&Sagrera, on es produeix un revestiment ceràmic que amb poc temps es convertiria en sinònim de luxe i distinció i que donaria la volta al món.
Ràpidament la fàbrica arriba als 1.500 treballadors, les comandes arriben de tot arreu. Els mateixos reis Alfons XII i Amadeu de Saboia, o representants dels tsars russos passen pel palauet Nolla, convertit en una espècie de showroom per tal de mostrar a la clientela els potencials i bon gust dels seus mosaics.
Aquest èxit econòmic, però, també té els seus cadàvers a l’armari. Malgrat que Juana és la propietària dels terrenys sobre els que s’edifica l’empori, el marit i els germans la deixen de banda en les decisions econòmiques. Açò podria parèixer normal a l’època, al cap i a la fi, no deixa de ser una dona. L’altre que es queda enrere és el tiet favorit de Juana, Gaspar. La relació entre ambdós encara es fa més estreta i Gaspar arriba a deixar Juana com a única hereva mentre no tinga fills.
L’infern a casa
Però si les coses van molt bé portes enfora, en la intimitat familiar no tant. Segons testimonis orals del poble recollits en un reportatge a El Temps, la relació entre Miquel i Juana cada volta és pitjor. Ell descobreix una personalitat molt agressiva, fins al punt d’agredir la dona o obligar-la, ganivet en mà a deixar-se violar. A més assetja sistemàticament les treballadores de la fàbrica.
La situació, però, es torna definitivament insostenible el 1860, quan la nostra protagonista té ja 43 anys. Miquel ha contractat un anglés com a director de la fàbrica i converteix la dona d’aquest en la seua amant. El poder de “Miss Duvies” es fa enorme i comença a decidir sobre totes les qüestions del palauet i dels qui hi treballen.
Un dia, Juana esclata i pren una decisió totalment inèdita a l’època: separar-se del marit. Per a poder-ho fer viatja a Madrid per tal d’assessorar-se amb un advocat, que li recomana tornar a casa i s’oblidara del tema. “Allò”, les dones de bona família, no ho feien. Però en moltes coses, Juana no seguia aquelles normes d’urbanitat que li havien intentat inculcar des de ben menuda.
La trampa
Tornant de Madrid, a l’estació es troba al seu germà Francisco esperant-la, i a casa un metge enviat pel seu marit que amb l’excusa de curar-li un rodadits -aquella molesta infecció a la pell al voltant de les ungles- en realitat li diagnostica una monomania, una espècie de “deliri parcial” molt difusa que en aquella època s’associava a les dones, ja que naixia de l’úter, de manera més o menys similar a la histèria. Amb aquest diagnòstic, que la nostra protagonista desconeix, comença a tancar-se la trampa que Miquel, juntament amb els cunyats Francisco i Luis, han planificat.
El pròxim pas és convèncer Juana de viatjar a Barcelona per tal de curar-se el rodadits. Juana no ho veu clar, però finalment accedeix i a la capital catalana l’atén el doctor Antoni Pujadas que és psiquiatre i fundador del manicomi de Sant Boi de Llobregat.
Convidada a dinar a una casa al camp, Juana es retira a descansar i quan es desperta, tots els seus familiars han desaparegut. La casa es troba dins del manicomi i ella n’ha quedat ingressada contra el seu consentiment. Miquel ja l’havia avisat que si intentava separar-se la faria tancar per boja i ara havia complert l’amenaça.
Juana, però, no era una “pobra dona”. Malgrat la prohibició de rebre visites i la censura de les cartes, aconsegueix escriure a Gaspar gràcies a l’ajuda d’un empleat del manicomi. “Estic en una casa de dements, els meus germans enganyada m’han portat ací Paquito públicament i Luis d’amagat, açò és una infàmia. Patisc molt, però no ho manifeste; voldria eixir prompte d’ací, com correspon, prompte, perquè des de lluny els tinc por; vetleu pel meu, no m’abandoneu, perquè no sé si em tancarien encara”.
L’oncle es posa en marxa ràpidament i exigeix al Governador Civil de Barcelona la llibertat de Juana, que és internada a un convent i visitada per tres nous metges que declaren que té el cap perfectament moblat. 23 dies després del seu tancament, recupera la llibertat.
L’escàndol
El cas va convertir-se ràpidament en un escàndol públic. Tant la premsa mèdica com la generalista el van tractar abastament i va servir per posar les bases dels límits de la psiquiatria a l’estat espanyol.
Encara es va allargar quan Gaspar va aconseguir portar a judici, tant al marit i als germans com als metges que havien certificat la suposada bogeria de Juana. En aquelles sessions es va tornar a discutir sobre el seu estat mental. Les defenses van tindre el suport d’un dels grans psiquiatres europesu del moment, el francés Brierre de Boismont, amic de Pujadas, i que va certificar la bogeria de Juana “llegint les cartes que havia escrit”. Entre les altres proves d’aquesta alienació hi havia fets com “haver obert un para-sol en meitat d’una església” o “haver-se banyat amb una soldats”. Les violacions, encara que mínimes, del mandat de gènere van estar a punt de costar-li molt cares a la nostra protagonista.
Finalment i contra tot pronòstic, els acusats serien condemnats per detenció il·legal. A 20 anys de presó els familiars i a 18 els facultatius. Cap d’ells, però, arribaria a trepitjar la presó, ja que serien indultats per la llavors reina regent Maria Cristina. Temps més tard, els mosaics Nolla decorarien la casa d’estiueig de Maria Cristina a Santander, per si algú creu que les dues dades poden estar relacionades.
Al final, guanya el patriarcat
Malgrat la sentència i el debat públic sobre el paper de la naixen psiquiatria, tot el cas no va passar cap factura ni a Miquel Nolla ni als seus cunyats, que mantindrien, no només tot el seu patrimoni, sinó també l’estatus social i el prestigi intactes. Miquel, de fet, seria condecorat amb la Gran Creu d’Isabel la Catòlica per Amadeu I de Saboia el 1871; ocuparia càrrecs com el de Prior del Tribunal de Comerç de València o el de Director de la Societat Valenciana d’Assegurancess Marítimes, i tindria boníssimes relacions amb l’Església, ja que, entre d’altres, regalaria els enrajolats a les parròquies de Meliana o Almàssera.
Per la seua banda, Juana viuria els darrers anys de la seua vida en un pis del carrer de les Barques de València, aïllada de la família, especialment dels fills, la part més dolorosa, on moriria el 1874, a l’edat de 57 anys.
