De nou, personatge controvertit i amb una biografia plena de forats. Del protagonista d’aquesta setmana no en sabem ni on ni quan va nàixer, ni l’origen ni tan sols el nom exacte, ja que és conegut amb denominacions diverses.
Els historiadors que més arrisquen situen el seu naixement l’any 960 i, possiblement, a la mateixa Dénia -pel que veurem després,- però cap de les dues dades és segura. Sembla ser que era un esclau llibert, però mentre hi ha fons que apunten a un origen eslau -la seua mare seria una cristiana comprada per Al Mansur- i d’altres a que estava al servei directe del Califa Abd-ar-Rahman III. També el seu nom complet genera controvèrsia, ja que mentre a vegades se’l coneix com Mujahid ibn Yusuf ibn Ali, altresel citen com Mujahid ibn Abdullah.
En tot cas, des de petit es va educar a la cort del Califat, a Còrdova, on seria format com a líder militar i governant, una pràctica habitual al Àndalus amb els fills dels esclaus.
La primera notícia segura que se sap d’ell és que quan esclata la guerra civil que va desmembrar el Califat Omeia, Mujahid tenia el comandament del seu propi exèrcit i que amb ell va fugir de Còrdova. El seu primer intent va ser apoderar-se de Tortosa, però va fracassar, i després d’un nou fracàs a València, va acabar consolidant el seu poder a Dénia, llavors una ciutat secundària i sense massa interés econòmic ni estratègic, amb molt males comunicacions terrestres, que la convertien en pràcticament una illa. Que Mujahid optara per fer-se fort a aquesta ciutat i ho aconseguira, és el que fa pensar que potser hi era originari o hi tenia una base de seguidors.
Un imperi naval
L’ambició de Mujahid no va acabar-se amb la proclamació de la independència de Dénia -el primer regne Taifa que va fer aquest pas-, sinó que aquest era només l’inici. Segons fonts àrabs ràpidament va estendre els seus dominis a l’est d’Algèria, va construir unes noves drassanes per a construir més vaixells i va començar a encunyar moneda, pas imprescindible per poder pagar els soldats.
La primera peça del seu imperi mediterrani van ser les Balears, de les quals va apoderar-se’n el 1014 sense cap resistència. La segona era encara més gran i ambiciosa: l’illa de Sardenya, i no només per la mida, sinó perquè implicava conquerir un territori que pertanyia a la cristiandat.
L’exèrcit de Dénia, compost per mil guerrers i 120 vaixells -la flota més grasn que mai va tenir un regne Taifa- va desembarcar a l’illa i la va conquerir després d’un seguit de sagnants batalles amb els diferents reis locals. Utilitzant Sardenya com a base va iniciar una sèrie de violentes ràtzies contra la costa italiana i fins i tot va posar setge a la ciutat d’Ortonovo i va instal·lar un cap de pont a la costa de Ligúria al port de Luni. Anava tan fort que en un moment donat va enviar al Papa Benet VIII un sac de castanyes com a metàfora dels guerrers musulmans que reuniria en la seua Guerra Santa. El Papa li va respondre amb un sac de mill.
Aquesta activitat va reportar una immensa riquesa a Dénia, en forma de tributs, cavalls, ovelles i esclaus, de fet, hi havia tants esclaus sards que va acabar saturant el mercat i enfonsant els preus. Uns diners que Mujahid va utilitzar en millorar les fortificacions i preparar la defensa de Sardenya, encara que en va.
La seua empenta havia alarmat al mateix Papa Benet VIII, que va convocar a una croada per aturar els deniers. Una flota combinada de Gènova i Pisa -els principals afectats per la pirateria musulmana i que tindrien en el nostre protagonista el seu pitjor malson- va dirigir-se a Sardenya per recuperar l’illa. Allí, una tempesta inoportuna enfonsaria la majoria dels vaixells de Mujahid. De les 120 naus, només en van poder fugir nou. La resta van enfonsar-se o ser capturades, amb un enorme botí que incloïa diverses dones i fills de l’emir, inclòs el seu hereu. Aquest va ser mantingut com a ostatge per tal de prevenir nous atacs de Mujahid, un objectiu que s’aconseguiria només parcialment.
La batalla permanent
Malgrat que després d’aquesta derrota absoluta el nostre protagonista ja no intentaria mai més una operació de la magnitud de la de Sardenya, Dénia es mantindria com un dels ports de més activitat corsària durant les pròximes dècades, amb una merescuda fama de grans navegants i intrèpids guerrers. Ciutats com Pisa, Narbona o Barcelona patirien els seus atacs diverses voltes.
A més, la inestable situació política al Àndalus li provocaria una situació constant de conflictes, aliances i traïcions amb els seus veïns, en els que sovint s’hi veien també involucrats els regnes cristians.
Mujahid va ampliar els seus dominis per terra fins a la serra de Jaén, probablement per assegurar-se el proveïment d’arbres per a construir vaixells, també aconseguiria, per un breu temps, convertir-se amb el governant de la Taifa de València i ja cap al final, conqueriria Múrcia.
Un dia borratxo, l’endemà asceta
Aquesta activitat militar no seria un impediment -o potser és el que va permetre-ho finançar-ho- perquè durant aquell temps hi haguera un fort impuls al comerç, la indústria i les arts. Dénia va convertir-se en un dels principals portsde la mediterrània occidental gràcies al seu control d’importants rutes marítimes entre les balears, la Península i el nord d’Àfrica. Paral·lelament esdevenia una cantera d’intel·lectuals, filòsofs i poetes, com Al-Abbadiyya, una antiga coneguda d’aquesta secció.
L’activitat de mecenes de Mujahid no només era extensa i generosa, acumulant una de les biblioteques més importants de l’epoca, sinó també contradictòria. Podia incloure els rigorosos teòlegs alcorànics com els poetes més libidinosos. Un reflex, possiblement, de la seua mateixa personalitat, que el gran historiador andalusí, Ibn Hayyan, descriuria així: “Mujahid va augmentar molt en el contrast de la seua doble personalitat: a vegades era asceta, abstinent, allunyat de la vanitat, concentrat en els llibres que llegia; [mentre que,] altres vegades tornava a ser embogit i obscé, no ocultant la seua afició pel plaer i la diversió, no es despertava de l’ebrietat i de la vanitat, sense gens de serietat”.
Els historiadors tampoc es posen d’acord en la data exacta de la mort del nostre protagonista, encara que el més habitual és fixar-la a la mateixa Dénia el 1.044. Amb tot, una versió assegura que seria sorprés per un atac conjunt de pisans i sards a la ciutat algeriana de Bona, on seria decapitat, a l’edat estimada de 88 anys, pels seus enemics.
