La història de la medicina és indubtablement una història d’avenços i millores de què gaudim cada dia, però algunes d’aquestes van fer-se amb uns criteris que difícilment passarien els estàndards ètics actuals. O potser no.
Una de les grans fites de salut pública del nostre país va ser el que hui es coneix com “l’Expedició Balmis”, en honor al metge alacantí Francesc Xavier Balmis.
Nascut el 2 de desembre del 1753 a la plaça de la Fruita –actualment de la Santa Faç- d’Alacant de l’Alacantí, el nostre protagonista ja tenia el seu destí escrit abans de nàixer. Fill i net de metges i cirurgians –que en l’època no era el mateix- va tindre, com a mínim, nou germans.
Començà a estudiar amb els jesuïtes, però després de l’expulsió de l’ordre per part dels Borbons, va haver d’acabar-lo amb els dominics. Després d’estudiar Medicina a València va començar a treballar com a metge militar, concretament a l’armada.
Destinat a Mèxic i Cuba va interessar-se per les plantes remeieres americanes, sobretot per a la curació de malalties venèries, tema sobre el qual escriuria el seu primer tractat.
De tornada a la Península s’instal·la a Toledo –on estudia per Batxiller en medicina- i escala ràpidament fins a esdevenir cirurgià personal del rei Carles IV.
Just en aquell moment –el 1798- el metge anglés Edward Jenner acabava de publicar un xicotet manual: “An inquiry into the causes and effects of the variola vaccine” on exposava la seua solució a una malaltia que llavors matava milions de persones arreu del món. La verola o pigota. El remei, de fet, no era exactament original, ja que ja l’utilitzava la medicina tradicional oriental on Jenner va inspirar-se, consistia en inocular els humans amb pus de la verola de la vaca, que no té pràcticament conseqüències en les persones però que provoca la generació dels anticossos necessaris. L’encert de Jenner va ser dotar aquesta pràctica d’un corpus teòric que la fera escalable i exportable i és l’origen de la vacuna, paraula derivada de la vaca que tenia verola.
Tornant al nostre protagonista, amb molt d’esforç aconsegueix convèncer el rei per fer una cosa a la qual els monarques espanyols no estaven gens acostumats: fer un gran esforç econòmic i humà per a millorar la salut pública de la població. I no només de la peninsular, sinó també de les colònies. Aquest va ser l’inici de la “Real Expedición Filantrópica de la Vacuna”, que és el nom oficial de la més coneguda com “Expedició Balmis”.
El costat fosc de l’Expedició Balmis
L’expedició partiria del port de la Corunya el 30 de novembre del 1803, però abans havien de resoldre un problema important per a l’època: com traslladar les vacunes en una època on encara no s’havien inventat les neveres? La primera opció va ser transportar vaques contaminades, però va descartar-se per motius logístics.
Finalment, l’opció escollida va ser una que els historiadors de la medicina anomenen de forma més aviat eufemísticament: “de braç a braç”. O siga, inocular un braç, esperar que aquella persona desenvolupara la malaltia –uns deu dies aproximadament-, per a després extreure pus de les pústules del seu braç per a inocular el següent, i així fins arribar al final del viatge.
La qüestió es posa encara més tèrbola quan se sap que els braços escollits van ser de xiquets –“l’explicació” és que calia garantir que foren persones que no hagueren passat la pigota, cosa que era més fàcil de garantir en xiquets- i que aquest van ser “reclutats” en un orfenat de la Corunya. Per a cuidar els xiquets va reclutar-se també la responsable del mateix orfenat, una dona que recentment ha estat “redescoberta” i reivindicada: Isabel Zendal.
L’expedició va recórrer Puerto Rico, Cuba, Veneçuela i Mèxic, on es van “acabar” els xiquets. La solució escollida davant d’aquest problema va ser comprar-ne de nous a algunes famílies per a poder continuar el viatge. Cap crònica s’ha preocupat per saber què va passar amb els òrfens xiquets una volta a Mèxic havien complert la seua missió.
Els historiadors de la medicina al·leguen que l’ús de xiquets responia a l’esperit de l’època, que cap d’aquests va morir per la malaltia i que el mateix Edward Jenner va provar la seua teoria d’inocular verola de la vaca en humans en un xiquet de huit anys. Sovint s’oblida, però, que per fer-ho va escollir el fill de la criada, i no el seu propi, que tenia més o menys la mateixa edat.
Qüestions ètiques a banda, la missió de Balmis va ser tot un èxit, des de Texas fins a Xile, aquest grup de metges van pujar les altíssimes muntanyes dels Andes i van creuar els pitjors deserts i les selves més tancades i van vacunar –no sense resistència, es diu que el mateix Virrei de Mèxic no es volia deixar punxar- més de 300.000 persones al voltant del món. De fet, l’expedició continuaria fins a les Filipines i fins i tot faria parada a territoris fora de l’Imperi espanyol, com Xina. En tots els llocs on s’aturava s’asseguraven de formar juntes de vacunació que pogueren anar estenent la seua tasca.
Després de tres anys de viatge i d’haver fet tota la volta al món, Balmis tornaria a la Península via Lisboa. Es calcula que la seua missió va salvar desenes de milers de vides i ha estat sovint definida com la “primera missió humanitària internacional”, una definició relativament errònia, ja que en línies generals es tractava de mirar per la salut de l’Imperi.
Balmis mai tornaria a instal·lar-se al seu Alacant natal, sinó que es quedaria a Madrid, on escriuria alguns tractats sobre com realitzar campanyes de vacunació i on moriria plàcidament el 8 de novembre del 1818, a l’edat de 65 anys.
