La Lara, una nena de ciutat, rememora un dels estius més estranys de la seva vida. És l’any de la pandèmia i la mare decideix enviar-la a la masia dels avis, on tot està més tranquil. Al Pirineu, lluny de les rutines de la ciutat i dels problemes dels pares, aparentment la calma hauria d’estar assegurada, però no serà així…
A partir de les vivències narrades en primera persona per la protagonista, Germán Machado tracta molts temes: la relació avis/nets, la vida al camp i la calma que s’hi respira, l’amor a la natura, el creixement personal… El text és correcte, el llenguatge emprat és planer i la narració és fluida, cosa que fa el llibre assequible a tota mena de lectors. Amb la gràcia de qui té bon ofici, l’autor ens ofereix, dins la senzillesa textual, un relat amb un vocabulari ric i ple d’elements metafòrics que fa de bon llegir. Tal com hem vist en altres narracions seves, les històries són més reflexives que no pas d’acció, i potser en aquest cas el fet que no passi gairebé res pesa. En acabar la lectura tens la sensació que s’han tocat diversos temes i que potser hauria estat interessant aprofundir en algun, com ara la problemàtica real que s’ha generat arran del programa de recuperació dels ossos bruns i la repoblació dels boscos dels Pirineus amb aquesta espècie, un tema del qual poc se’n parla i que hauria donat un punt d’interès i originalitat al llibre.
L’edició, com totes les de la col·lecció «L’Arca», és acurada: cobertes en tapa dura, bon paper i marges generosos. Les il·lustracions de Carolina T. Godina lliguen amb el text, d’un to relaxat i racional, i alhora encaixen molt bé amb la línia editorial de la col·lecció.
