La música en català al País Valencià, i més enllà, ha funcionat com una eina transformadora, revitalitzadora, un motor de normalitat, capaç de desdibuixar fronteres autonòmiques forçades i altres fronteres mentals postisses. Probablement, perquè darrere de la música hi ha harmonia i ritmes, missatges, imatges, emocions i pulsions universals. Que la música en català havia fet i faria pel nostre poble més que la literatura, en el sentit d’arribar a molta més gent, ja ho va dir Joan Fuster, tot un visionari.
En aquests moments d’estretors mentals i econòmiques en què darrerament ens volen condemnar a viure, la música en valencià es reconfigura a casa nostra, es projecta cap enfora, i viu una activitat i un relleu generacional sinònim de continuïtat i esperança. Paren orella tots aquells ignorants que propaguen a tort i a dret que som un poble sense futur.
Doncs sí, després de l’adeu de Zoo, Smoking Souls o Marala, i mentre s’anuncien els últims concerts de La Fúmiga, estem veient com es configura una nova etapa musical, i torna certa eufòria després d’un degoteig incansable d’adeus. Una etapa on es reestructuren algunes bandes, altres en viuen unes segones èpoques, i una època on vivim l’auge de les veus femenines, algunes ja consolidades, d’altres noves.
Molts tornen, alguns naixen, i ho fan tots en condicions no sempre fàcils, amb fragilitat i vulnerabilitat dins de la professió, però amb més talent i determinació que mai. És un nou cicle, sí, però amb els mateixos entrebancs. Ara bé, també els músics al nostre país han après a saltar obstacles, a buscar dreceres curtes i directes.
En definitiva, no triomfarien si no hi haguera talent, si no ho estigueren fent bé. I al bell mig de tot això, celebrem en pocs dies un aniversari sonat, el d’un miracle de constància, resistència i de metamorfosi alhora, segons es mire. Parle dels trenta-cinc anys d’Urbàlia Rurana damunt dels escenaris, fent-nos, mai millor dit, cantar i ballar.
Trenta-cinc anys i avant
I per a celebrar-ho, s’apropa la data d’un concert ben especial al Palau de les Arts, de València, el pròxim 14 de març, amb convidats i sorpreses també especials. Al contrari del que alguns podrien estat temptats de pensar, el concert de celebració de més de tres dècades, no és una cita per a nostàlgics, sinó present en estat pur: un present fruit del treball, de la il·lusió i d’un grapat d’encerts. Perquè ningú hagués imaginat que en aquest país nostre, on la música tradicional valenciana havia estat durant anys menystinguda, arraconada i oblidada, grups com ara Al Tall o d’Urbàlia Rurana durien la nostra música arreu del món durant dècades.
Sens dubte, ens sobren raons per a celebrar-ho. I el concert del Palau de les Arts servirà per això, per a festejar i repassar l’àmplia trajectòria d’una de les formacions musicals mítiques de folk al País Valencià, Urbàlia Rurana, però també per a recordar i agrair com, amb la seua música i perseverança, han obert portes a tots aquells i aquelles músiques que han recollit la llavor d’ells i de tants altres i l’han feta pròpia, cadascú a la seua manera.
Quan allò local esdevé universal
La música d’arrel, el folk valencià, el cant d’estil, la cançó protesta, tot això era ben diferent d’aquell panorama musical melòdic i ensucrat que dibuixaren cantants dels anys setanta com ara Camilo Sesto o Nino Bravo. Cantar en valencià, musicar danses i poetes, cantar en veu del poble i per al poble, tot això ho feu el folk valencià i la música d’arrel, en gran part, de la mà d’Urbàlia Rurana. I lligat, d’alguna manera, a tot allò ha estat l’emergència posterior de figures com Pep Gimeno Botifarra i, més recentment, La Maria, Sandra Monfort o Noèlia Llorens Titana, capaços tots d’omplir escenaris a casa nostra i més enllà i de dur la música d’arrels, passada per les seues propostes més personals, al cor de l’escena musical.
Però abans d’arribar a aquesta realitat més actual i que avui tant celebrem, un dels grups valencians que més anys du treballant per la música en valencià és Urbàlia Rurana, una proposta que nasqué i ha (sobre)viscut arrelada a les composicions populars i els sons de la Mediterrània.
Després de moltes anades i vingudes dels seus músics, i sempre com a alma mater Toni Torregrossa, el grup pot dir avui: 35 anys i avant! I ho diuen amb una actuació especial: “Serà el moment de retrobar-nos amb amics i amb el públic que ens ha seguit durant anys, i amb cares noves, però també de pujar a escena amb molt bona companyia. Comptarem amb la col·laboració de La Xafigà i la Romàntica de Saladar, de Xàbia i la cantant Noèlia Llorens Titana i Pau Puig, que tocarà a diverses peces”, explica Toni Torregrossa, un dels fundadors d’aquest mític i veterà grup de folk del País Valencià. Tal com apunta Torregrossa —veu, guitarra i guitarró del grup— el motiu del concert és de celebració: “Volem fer una festa, un aniversari envoltat de família, amics i seguidors”.
Un flash d’història i quasi tants fitxatges com un equip de futbol
A finals de la dècada dels vuitanta, quan va nàixer Urbàlia Rurana, al País Valencià el folk era una música “morta”, arraconada i soterrada. En aquell panorama empobrit, els antics components del grup Cànem van decidir tirar endavant una nova formació: “Ens havíem mogut fins aleshores entre la cançó i folk, i vam promoure Urbàlia Rurana amb un plantejament més ètnic, proper al que en diríem, músiques del món, i per això el nostre primer disc incloïa un cant de batre, falsets o peces d’estil balcànic”. Eren sonoritats més universals, unides a la Mediterrània en el sentit més ampli.
Després i, a pesar de nombrosos canvis de músics —quasi tants fitxatges com un equip de futbol— d’anades i tornades constant, Urbàlia Rurana s’ha mantingut fidel a la música popular, navegant entre la música tradicional valenciana i les músiques mediterrànies, fusionant ritmes i tonalitats al voltant de les músiques mediterrànies.
Folk, malgrat tot
Tal com ells asseguren, han fet la música que els ha agradat, i això els ha ajudat a mantenir-se damunt dels escenaris durant més de tres dècades. Així és com Urbàlia Rurana ha consolidat una música folk amb caràcter valencià, agafant la inspiració des del sud d’Europa fins al nord d’Àfrica. I sobretot, sense defallir en cap moment, tot i que molts d’ells no han viscut de la música, però sí, en gran part, per a la música.
Entre l’amateurisme i la professionalitat, han nadat entre dues aigües, i fins i tot contracorrent, però sempre han eixit surant. La darrera vegada, sense anar més lluny, després de la dana d’octubre del 24, quan el local de Benetússer on assajaven i guardaven part del seus instruments i equipament va ser negat per l’aigua i el fang.
No és fàcil ser valencians, no senyors, amb una classe política, en gran mesura, patològicament adversa a la nostra cultura i la nostra llengua. I amb —potser encara més dur de pair— les dificultats vinculades a la mentalitat dels valencians, “incapaços de vegades de creure’s el talent autòcton”. Però a pesar de tot això, ací estan, amb un camí de llarg recorregut i amb ganes de continuar.
Una finestra oberta al mar, a la Mediterrània, a la música i al ball, en definitiva, a la vida. Amb tots vostés, Urbàlia Rurana fa 35 anys i estem convidats a la festa. No falteu!
