Potser les flors no seran roses, sinó unes humils fulles de garrofer que s’han assecat a l’andana, mentre a la ràdio escoltes les músiques que t’han fet i amb les que hem crescut, les fulles, o potser les mateixes garrofes, ara ens han conduït a un carreró que no té eixida. L’atzucac.
Hi hagué un temps, entre la mort del difunt i l’arribada de Canal 9, que el sol havia eixit a València i qualsevol nit et trobaves en girar un cantó un escenari presidit per un para-sol que aixoplugava la bateria de Tico Balanzà, el baix de Julio Bustamante i la guitarra de Remigi Palmero. Convocaven la festa, i els carrers i les places eren nostres. Sonaven les músiques de Ràdio Alger, les cançons que tracen la geografia sentimental d’aquella joventut que buscàvem l’impossible i, una nit d’estiu, el trobàvem dalt l’escenari on el para-sol era el banderí d’aquell còctel de músics. Era de nit i es feia de dia. Eren els últims anys 70 i els primers huitanta. Les places i els carrers estaven a la ciutat de València i s’estenien pels pobles de les Riberes i les comarques veïnes. Tots els qui acudíem —des de les més diverses procedències— sabíem que, en algun moment, Remigi encendria la nit i es marcaria un slide amb el pal del suport del micròfon i faria parlar la seua guitarra. La seua guitarra era poliglota, com un sant Vicent que dominava el llenguatge universal. Poques guitarres ho són tant —universals i poliglotes parlant valencià— com la de Remigi. Algunes nits parlava blues; de vegades sonava festiva, alegre com el trenet que creua l’horta. Algun dia es planyia punyent, àcida: un crit desesperat en la frontera de la nit i la matinada. Molt sovint xiuxiuejava dolça i dibuixava melodies com arraps del cor. L’Eric Clapton de la Ribera.
Remigi Palmero, molt sovint amb la complicitat de Bustamante i Balanzà, va contribuir a acolorir aquells anys que coincidiren amb un període anomenat la transició. Però el riu de la vida és un continu, unes coses en porten unes altres. Els Cinc Xics, Humitat Relativa i Bon Matí, Bustamante, In Fraganti, Provisions, Sense comentaris… I un dia el riu arriba al destí final i la mar s’ompli de garrofes, d’angelets perduts, de veles… perquè és un temps de pluja a la ciutat.
Germà de Pep Laguarda i Pau Riba, amb els còmplices que ha anat trobant-se pel camí on sobreïx el bessó Bustamante, va fer de germà major d’alguns noms de la música actual, per exemple Òscar Briz. Tots junts cosins germans de la filera de músics d’arreu del món que es reconeixen com a fills (o nets) naturals i lliures de Chuck Berry.
Que l’olor a garrofa, Remigi, ens acompanye molts anys, perquè això voldrà dir que continuaràs fent l’slide com un angelet perdut.
