L’Associació Cívica El Camí al País Valencià ha organitzat diumenge vinent, 5 de novembre, una caminada pel tram brancal del camí a la Plana Baixa per la costa, un itinerari circular entre Nules i la Vilavella, de 6,1 quilòmetres i dificultat baixa, ja que presenta 24 metres de desnivell positiu i 33 metres de desnivell negatiu.
La trobada dels participants tindrà lloc a les 9 h a l’estació de tren de Nules, des d’on començarà una visita guiada pel municipi que inclou l’església arxiprestal i les cases modernistes. Després, a les 10.30 h, s’eixirà cap a la Vilavella, a uns 3 quilòmetres, on s’esmorzarà. Posteriorment, l’historiador i cronista local Joan Antoni Vicent farà una visita guiada al poble i els museus d’Història i de l’Espardenya. A més, si hi ha temps, es podran veure alguns dels masos amb grafits fets pels soldats republicans a la rereguarda abans de l’ofensiva franquista. En acabat, cap a les 13.30 h, es tornarà a Nules, on està previst dinar. Les persones que desitgen fer la ruta poden consultar la fitxa i inscriure’s al formulari.
El castell de Nules
Les notícies més antigues de Nules es remunten al segle XII, en època musulmana. Posteriorment, segons apareix al Llibre dels Fets, la primavera del 1238, Jaume I va fer capitular cinc castells entre els quals el de «Nubles» o «Nulles». Més endavant, el 1251, a Tamarit de la Llitera, el rei va donar a Guillem de Montcada, per a sempre, el castell i la vila de «Nudles» en feu i a «usatges» de Barcelona. El terme de la fortalesa tenia unes deu alqueries o llocs poblats i el principal d’aquests era l’actual la Vilavella. El 1273, va concedir a Ramon de Montcada el privilegi d’aprofitar les aigües del Millars, la qual cosa permeté la posada en conreu de grans superfícies d’horta i l’establiment d’un important contingent de pobladors.
Segons la documentació, apunta la historiadora i catedràtica d’Estudis àrabs i Islàmics de la Universitat de València, Carmen Barceló, al llibre La Vilavella (valència 1977), «fins aproximadament el 1350, hi van existir dos llocs anomenats Nules: la vila de Nules i pobla de Nules, és a dir la Vilavella i Nules». En aquest sentit, continua, la denominació de pobla «delata un assentament nou, un poble acabat de fundar», en aquest cas de planta quadricular. El castell va ser el punt de referència per a designar el territori on hi havia les quatre poblacions que configuraven la baronia: la Vilavella, Moncofa, la Pobla de Nules i Mascarell.
L’església de Nules
El 1316 hi va haver una visita pastoral del bisbe de Tortosa a la parròquia de Nules i del document sobre aquesta que es conserva es dedueix que hi havia un rector, dos vicaris i diversos clergues. Més de tres segles després, el 1637, van començar les obres d’ampliació del temple, que es van perllongar fins ben entrat el segle XVIII.
L’església i gran part del poble van ser destruïts totalment (1.800 edificis dels 2.200 existents) en els bombardejos aeris que la Legió Còndor hi va efectuar durant la Guerra Civil, en concret de l’11 al 17 de juny del 1938. És per això que periodistes estrangers van anomenar Nules «el Guernica valencià». Tanmateix, quan el municipi va ser ocupat pels insurrectes, la propaganda del bàndol franquista va intentar revertir ràpidament la mala premsa a escala estatal i internacional, i van fer servir fotografies de les ruïnes per a acompanyar articles que afirmaven que la destrucció havia sigut obra de dinamiters rojos en la seua fugida. Per la seua banda, la premsa republicana va haver de contrarestar aquests arguments publicant un fullet titulat Testimonios de España: destrucción de Nules, i es va arribar a publicar en la premsa valenciana un article de l’alcalde de Nules, evacuat a València.
Finalitzada la contesa, la Dictadura hi va establir una oficina comarcal de l’Organismo de Regiones Devastadas amb l’objectiu de reconstruir el poble. El nou temple va començar a bastir-se el 1944 al mateix lloc on estava situat l’anterior. L’edifici, de planta rectangular i tres naus amb creuer, amb una façana lateral que dona a la plaça Major, es va inaugurar el 10 d’octubre del 1964.
Museus de la Vilavella
El Museu d’Història de la Vilavella va obrir les portes el 2015 a l’antic oratori del Balneari de Cervelló i la part superior del llavador, ubicat al costat, i que rep l’aigua de la Font Calda. La col·lecció té peces d’època ibèrica, romana, musulmana, cristiana i de la Guerra Civil. Així, el recorregut cronològic comença en el període eneolític i el marc geogràfic s’estén des del terme municipal, on hi ha diversos jaciments arqueològics, a la resta de la comarca. També té una secció bibliogràfica que arreplega les publicacions més significatives de la història local a partir del 1787.
Sobre la Guerra Civil es pot veure el material recollit per Eduardo Ranch Fuster a les trinxeres, després del conflicte bè·lic (una bomba d’aviació, cascos, projectils, llibres), i a la secció dedicada al termalisme s’exhibeix una banyera provinent del balneari desaparegut de Cervelló, així com trossos ceràmics, fotografies de les diferents cases de banys i documentació.
D’altra banda, el Museu de l’Espardenya està situat en una casa d’espardenyers de la part alta del poble, denominada el Barri. Aquesta activitat artesanal i domèstica va ocupar en altres èpoques el 40% dels habitants, malgrat els minsos ingressos que proporcionava. Ben present fins a la dècada del 1960, hi ha textos dels segles XVI, XVII i XVIII en què ja es menciona el cultiu de cànem i els oficis de corder i espardenyer a la localitat. De fet, el malnom dels vilavellers, «lleganyosos», prové de la manipulació del cànem, ja que genera una pols que s’adhereix als ulls i provoca problemes oculars ―conjuntivitis i tracoma― i origina lleganyes.
El centre es va inaugurar el 2011 en aquest immoble datat al segle XIV en les excavacions arqueològiques que s’hi van dur a terme. Mostra les diferents estances de l’habitatge distribuïdes en dues plantes amb ceràmica, estris i mobles característics de la primera meitat del segle XX, i eines de l’ofici dels espardenyers.
