Qualsevol historiador que haja investigat la qüestió, ho confirmarà. No és fàcil reconstruir la història de l’homosexualitat i les dissidències sexuals. Els diferents tipus de prohibicions o censures socials amb que s’han vist enfrontades en les diferents èpoques ha provocat que, generalment, gais, lesbianes i transsexuals hagen optat per intentar passar desapercebuts. Paradoxalment, és en els moments de màxima repressió dels quals hi ha més informació, ja que la font principal són les actes de judicis i les sentències. Altres temps, de més tolerància –que tampoc acceptació-, els rastres documentals desapareixen i la recerca es fa molt més difícil.
Aquest podria ser el cas de Margarida Borràs, una persona de qui a penes hi ha informació. Se sap que probablement va nàixer a Mallorca, però no se’n sap l’any, amb el nom de Miquel i que possiblement era filla d’algú important, segurament un notari. En algun moment, tampoc se sap quan, es traslladà a València, on adoptaria la seua nova identitat de Margarida Borràs.
Segons la descripció del capellà d’Alfons el Magnànim, Melcior Miralles, recollida al seu dietari, «vestia robes de dona» i «parlava i es comportava com a tal». De fet, a les anotacions de Miralles s’hi refereix en femení. Curiosament, Alfons el Magnànim és un dels monarques dels qui més es pressuposa tendències homosexuals.
Se sap que Borràs «havia estat a moltes cases de València», ja que hi tenia molts amants i probablement era prou coneguda entre els ambients d’alta societat, malgrat la discreció obligada en aquells temps. O potser no va ser tan discreta.
Per les anotacions de Miralles sabem que el 1460, Margarida Borràs va ser detinguda i acusada de sodomia –el pecat nefand, que incloïa qualsevol pràctica sexual no reproductiva-, i després torturada, però no s’han conservat les actes del judici, que haurien aportat molta més informació. Només tenim la breu entrada del dietari de Miralles.
Amb tot, el judici en si, resulta estrany. Al 1460, la Inquisició encara no s’havia implantat a la Corona d’Aragó i els Furs del Regne de València no condemnaven la sodomia. Sí que ho feien les lleis decretals papals d’obligat compliment per als regnes cristians, però no sempre amb rigor. Llavors la tortura i els testimonis anònims estaven prohibits al sistema judicial de la corona d’Aragó i ja s’ha dit que «si es portava amb discreció», era difícil provar un delicte que s’acostuma a cometre en la intimitat.. Amb tot, és precisament a partir del segle XV, amb el trauma col·lectiu que suposa la Pesta Negra, que la repressió a l’homosexualitat empitjora. Per una banda, es fa la lectura que la pesta és una espècie de càstig similar al que descriu la bíblia contra la ciutat de Sodoma, per altra s’intensifica la pressió natalista per tal de recuperar població després de l’hecatombe.
En aquest context, el judici i execució de Margarida Borràs és un dels primers que és té constància al Regne de València amb la nova situació. És fàcil pensar –a risc de fabular- que l’autèntic delicte de Margarida Borràs va ser no ser discreta, viure la vida amb passió i desafiament.
L’escriptor Vicent Josep Escartí, divulgador de la història als anys 1990, la imagina com una «dona divertida, encantada de cridar l’atenció» i que «aniria pels salols de la Valèmcia més rica i segurament seria coneguda».
Per Miralles sabem que Borràs va ser penjada a la forca –i no cremada a la foguera, segurament pel seu llinatge- el 28 de juliol del 1460 a la plaça del Mercat de València, davant d’una multitud, com era habitual a l’època. No tan habitual va ser el fet que fora penjada vestida d’homes i amb calça curta per tal que els genitals foren ben visibles. Després seria soterrada en una fossa comuna. Junt amb ella serien també detinguts i torturats uns altres homes dels quals encara es té menys informació.
Després del «redescobriment» de la història a partir dels articles d’Escartí als anys 1990, Margarida Borràs va començar a ser reivindicada com una icona del llavors creixent moviment LGTBI. Algú, que en certa forma, enfonsava el prejudici que la transsexualitat és un «invent modern».
El Casal Lambda va instaurar uns premis amb el seu nom el 2002, que atorga a «les persones i entitats que han destacat pel seu treball contra l’homofòbia, la transfòbia i la bifòbia».I el 2016, l’Ajuntament de València li va dedicar un carrer, a més d’una placa d’homenatge a la plaça del Mercat, on va ser executada.
