He de tindre en compte, per a evitar-me sorpreses (a les quals mai m’acostume), que la meua vida és una completa bogeria, tanmateix, i atés que he de conviure amb tots aquells que m’envolten (encara que no per això m’assetgen i arraconen), desfigure de tal manera aquesta demencial forma de viure que ningú, absolutament ningú, se n’adona, fins al punt que jo mateix, en certes ocasions, he dubtat del meu desvari. Per una altra part, la follia és una cosa tan relativa i difusa que tan sols es manifesta a aquell que la contempla, mai a aquell que la posseeix, i això, evidentment, no deixa de ser curiós, o almenys, suggestiu.
Les situacions, més o menys absurdes, ens succeeixen contínuament, el que passa és que solament uns pocs sabem distingir quines són especials i quines corrents, dins de la singularitat que les caracteritza, és clar.
He vist moltes platges en la meua llarga vida, però mai una tan estranya com la platja on ara em trobe. Els meus amics, els quals distingisc però no conec (conéixer implica alguna cosa més que distingir), tan sols em són útils com a simples acompanyants en els meus solitaris passejos. Tanmateix, no tinc necessitat de rebutjar-los, d’expulsar-los del meu costat, encara que bé podria fer-ho, si volguera, amb tota facilitat; entenc que sense aquest poder o facultat seria tremendament infeliç.
Convenen amb mi (les poques i comptades ocasions que ens comuniquem) que el més peculiar i formós d’aquesta platja (una qualitat es desprén de l’altra, ja que tot allò que és singular és bell) és la seua forma especial. Una estreta i interminable franja de sorra fina s’endinsa en la mar. És com si un passadís creuara (en cas que poguera arribar a l’altra vorera, cosa que mai succeiria) l’oceà. Això, tan sols això, és el que la fa captivadora. Per a la resta no deixa de tindre les característiques pròpies de les platges corrents. Imposa, per aquesta circumstància, caminar-hi, ja que tems que sobtadament les aigües s’ajunten i sigues engolit per la mar. Tanmateix, i per contra, el relaxament que sents en aquest indret és indescriptible.
Els meus amics, uns passos enrere, parlen amb una veu a penes audible, xiuxiuejant, perquè saben que em molesten enormement les distraccions en moments com aquest.
Davant de mi, i fins a cert punt inesperadament, apareix un xiquet nu, quasi un nadó, el qual, subjectivament, agonitza entre l’escuma i la sorra. Té el ventre visiblement unflat i de l’anus se li escapa un filet de sang. L’aigua, en el seu anar i tornar quotidià i monòton, neteja amb rapidesa qualsevol vestigi vermell sobre la sorra. Encara respira. Tothom ens pregunta què pot haver-li passat. Els meus companys i jo intentem ajudar-lo, però el xiquet put, una pudor pestilent es desprén del seu cos moradenc, com si estiguera en avançat estat de putrefacció. Els meus amics, a causa de tan repulsiva circumstància, decideixen deixar-lo i continuar el passeig ignorant-lo. Jo proteste, intente convéncer-los que és un nen, que no podem ni hem de deixar-lo tirat en eixe estat. Encara batega –els dic–, hi ha esperança. Em contesten que no em preocupe, que si l’han deixat ací és perquè no té remei, altrament li hagueren donat l’assistència necessària; a més a més, fa molta pudor, és una fetor insofrible. Em desespere, cride, insulte; a la fi, els meus amics, més per complaure’m que per humanitat, accedeixen a socórrer el xicotet. Jo el pose sobre els meus braços (és obvi que ol pèssimament, i la carn, possiblement per la malaltia que pateix i altres causes encara no apreciades, se li desprén amb facilitat, motiu pel qual extreme la cura en la seua manipulació), i partisc amb prestesa a la recerca d’ajuda. Els meus companys em segueixen amb indolència i mostrant-me, mitjançant gests i rumors la seua manca de cooperació directa. Desesperat, tracte d’esbrinar un lloc on puguen assistir el nen desafortunat. Certament, la meua lleugeresa i apressament poden no correspondre a la vertadera necessitat del malalt, emperò atés que la meua capacitat per a jutjar aquesta circumstància és exageradament insignificant, decidisc obrar amb tota la rapidesa que la meua voluntat permet. Prompte albire una casa prop de la platja. En quatre camallades em situe davant de la porta, l’òbric i em trobe una senyoreta que, darrere de la seua taula de treball, atén diversos visitants que fan cua. Jo, amb el xiquet al braç, molt nerviós li explique atropelladament, sense respectar els torns, el que passa. La resposta d’ella, no massa educada i atenta, m’indica que, efectivament, estan rebent molts xiquets en el mateix estat. Que ho sent, però ja en té massa, que li és impossible atendre’l i que, malauradament, no existeix un altre indret on puga ser acollit, si bé la malaltia que pateix no és tan greu com aparenta, i si per desgràcia ho fora i acabara malament, em diu que la mort no la sent el subjecte, sinó els familiars i amics que l’envolten; és a dir, atés que el nen es troba sol, ningú, en cas que succeïra l’òbit, podrà patir, plorar i afligir-se per la seua mort.
Quede uns instants aclaparat, inerme per les paraules sentides. Malgrat això, reaccione davant els despropòsits ordenats i menyspreables de la meua interlocutora, i l’amenace amb represàlies legals si no atén immediatament l’angelet que tinc entre els meus braços. Per fi, després d’aferrissades discussions accedeix a deixar-me parlar amb el director del centre. Córrec amb la intenció, si és necessari, d’agenollar-me per a suplicar-li, i si no em fa cas, exigir-li-ho si no n’hi ha una altra. Però em diuen que està fent una conferència al saló d’actes. Hi entre, la sala està plena, de gom a gom, no cap ni una agulla. Des de la llunyania, amb el nadó entre els braços, intente, fent botets i alçant una mà i fent-li senyals, que es fixe en mi, vull cridar la seua atenció perquè m’atenga. Malauradament no entén els meus escarafalls. Els meus amics m’adverteixen que potser estic fent el ridícul. No en faig cas. Creue tota la sala i un murmuri d’expectació i estranyesa s’alça entre el públic. Una gran part comença a protestar, l’altra queda en silenci, però els seus ulls em retreuen despectivament la meua interrupció. No s’adonen que la vida d’un xiquet està en perill, i aquells que immediatament ho adverteixen i ho valoren en la seua justa mesura, no s’atreveixen a intervindre-hi. El director, a la fi, suspén el seu discurs i em mira, amb uns ulls gelats com el marbre. Jo li suplique, li explique, li mostre el cos inert del nadó. Immediatament, aviat, accepta els meus precs (més per desempallegar-se de mi que per caritat) i ordena que atenguen la criatura.
Córrec on m’indiquen. El nen es troba molt malament, el seu cos s’agita entre raneres i contínues convulsions. A més a més, sagna abundantment per l’anus, i el seu ventre continua unflant-se de manera desproporcionada. Els seus ullets, de tant en tant, em miren plorosos, implorant pau pel mètode que siga. Recórrec veloçment un llarg passadís on trobe l’estànça indicada. Estic davant la porta de la infermeria, i està tancada. La colpege amb força i desesperació; immediatament, un home de mitjana edat, somrient, apareix davant de mi. Li dic, amb la màxima rapidesa que puc, tot el que passa. El seu rostre s’endureix en desaparéixer el somriure. M’indica que s’han esgotat els formularis d’ingressos i altes; la setmana vinent, probablement, els rebran; fins aleshores, malauradament, l’assistència del xiquet és impossible. Segons m’adverteix, no es pot, per cap concepte, ometre cap pas administratiu. La porta es va tancant lentament i silenciosament. El nen, després d’una forta sacsejada, jeia mort entre els meus braços. L’olor s’havia fet insuportable. L’abandone, amb indiferència, al costat de la porta tancada recentment, i torne a la platja amb els meus amics a gaudir de les ones de la mar i a veure si trobem més xiquets agonitzants.
