La xifra la donaven Júlia Baena i Joan Portell recentment: menys del 20% de les novel·les romàntiques juvenils actuals tenen un protagonista mascle heterosexual, de manera que els nois que s’acosten ara a la literatura buscant aquesta mena de models no es troben reflectits entre les novetats. Entre aquest 20%, però, hi figura la novel·la de David Nel·lo, un autor i traductor reconegut i guardonadíssim amb una llarga llista de títols infantils, juvenils i adults al seu currículum.
És arriscat, editorialment parlant, titular una novel·la juvenil El meu primer amor, i així li ho diu el mateix narrador i protagonista al lector a la primera pàgina, afirmant paròdicament que ha descartat altres títols més a la moda o carrinclons (Perdona’m, però és que m’agrades). Però és que aquest és, ras i curt, l’argument d’aquestes cent pàgines i escaig: una primera experiència amorosa adolescent en les fases conegudes d’exaltació inicial i dolor posterior, mancada dels grans drames, impediments o lluites contra el destí que omplin altres novel·les romàntiques juvenils.
En JP, altrament conegut com a José Pedro o el Nan, és un adolescent d’origen bolivià adoptat per una família catalana urbana de classe mitjana. Té un germà gran, l’Ivanhoe –el nom respon a la fal·lera del pare per Walter Scott–, i una vida d’institut força estàndard, on Nel·lo esbossa amb eficàcia els personatges estereotípics d’un centre escolar: la psicòloga, el professor motivat i l’estricte, els abusananos, els repetidors o el trio inseparable enganxat al mòbil.
El narrador, que s’adreça al lector tot sovint, utilitza un llenguatge força col·loquial, amb un clar to d’oralitat, una opció difícil de mantenir de manera coherent al llarg de tota la novel·la, tot i que Nel·lo gairebé ho aconsegueix. Com sempre, aquesta opció d’escollir una veu narradora informal té el perill de quedar desfasada per la velocitat amb què canvien els col·loquialismes, però el fet que l’autor no n’abuse pot allargar la vida útil del text.
Malgrat la lectura fàcil, Nel·lo escampa per les pàgines referències intertextuals i musicals i alguna reflexió sobre la mateixa construcció literària que enriqueixen el discurs sense embafar, precisament perquè sempre estan passades pel sedàs humorístic del narrador.
El to d’oralitat, sumat a l’humor murri i irònic, fan que El meu primer amor siga una bona opció per llegir en veu alta, així com per a lectors a qui els llibres gruixuts amb una exigència literària més elevada se’ls fan feixucs. El fet que el narrador busque la complicitat del lector adreçant-s’hi i compartint-hi els tòpics de la vida quotidiana dels estudiants de secundària contribuirà que l’adolescent s’hi enganxe si aconsegueix superar la barrera del títol: és probable que pocs nois s’atrevisquen a agafar lliurement un llibre amb aquesta coberta, i d’aquí el risc editorial esmentat més amunt, que aplaudim.
Si bé segurament El meu primer amor no marcarà cap jove per tota la vida, és una d’aquelles novel·les breus, àgils i ben construïdes que poden ajudar a mantenir i enfortir l’hàbit lector titubejant dels alumnes de secundària.
