Andreu, fill d’Arnau, era un xicot tímid i absent. Absent perquè no existia, tan sols en la ment de son pare, Arnau, habitava. Per tot això portava una vida constreta i buida. Era presoner de l’arbitrarietat i els capritxos de son pare. Aquest, per contra, era lliure dels seus actes, encara que darrerament també es trobava bastant supeditat —jo diria que molt— als saltirons del seu fill Andreu que, amb la majoria d’edat i l’assentament de la seua personalitat, començava a voler imposar els seus criteris sobre la seua llar, és a dir, la ment d’Arnau.
Una lluita dura, llarga i aferrissada es presentava per a eixe futur tan proper.
