De la protagonista d’aquesta setmana no en tenim massa dades, ni on ni quan va nàixer ni, per no tenir, ni el seu nom exacte. Però bé, són coses que passen quan intentes aproximar-te a algú de fa mil anys i aquest algú, a més, era dona i esclava.
Amb tot, i malgrat les circumstàncies, n’han quedat notícies, una dada que ja ens diu molt de la seua destresa i també de la importància que va arribar a assolir. I també de la importància que tenia la seua professió en els territoris andalusins. El que tampoc es pot infravalorar si tenim en compte que parlem de poetes.
A la nostra protagonista se la coneix com Al-Abbadiyya –després explicarem el significat del nom- i encara que no se sap on va nàixer, sí que va ser educada a la cort del primer rei de Dénia, Mujàhid. Aquest monarca, fill d’un esclau llibert, va regnar entre el 1010 i el 1044 i seria conegut, no sols pel gran desenvolupament econòmic, comercial i militar del regne que va crear –va ocupar les Illes Balears i, per un breu període de temps Sardenya-, sinó també per la importància que va atorgar a les arts i la literatura, acollint i patrocinant nombrosos poetes i erudits.
És en aquest ambient que Al-Abbadiyya es forma i ben aviat destaca per les seues dots poètiques, però també pels seus coneixements lèxics i cal·ligràfics.
En un moment donat –tampoc se’n sap l’any exacte, la història dóna un tomb quan aquesta esclava erudita passa a propietat del rei de Sevilla, Abu-Amr Abbad ibn Muhàmmad al-Mútadid, resumit sovint com Abbad al-Mútadid i d’ací que agarraria el nom la nostra protagonista: Al-Abbadiyya vindria a significar una cosa així com «propietat de l’Abbad».
No queda clar tampoc com va arribar a Sevilla. Una versió assegura que Mujàhid la va regalar al rei sevillà quan aquest va passar a ser el seu gendre. Una altra, que al-Mútadid la va comprar després de quedar embadalit per les seues habilitats poètiques i literàries. Un exemple del seu talent, ja que usualment aquest tipus de talents es valoraven sobretot en els poetes masculins.
El que sí que està clar és que Al-Abbadiyya va destacar a la cort andalusina en tot allò relacionat amb les lletres. No soles va fer de poetessa, sinó també de secretària, escrivent i filòloga i ha transcendit l’anècdota que era l’única persona en tot el regne que sabia el nom exacte del clotet que es fa a les galtes: faḥṣa.
La vacil·lada al rei
El talent de la poetessa no despertaria només sentiments elevats, sinó que al-Mútadid acabaria bojament enamorat de l’esclava. La situació deuria ser molt incòmoda, sobretot que pel que pareix, ella el va rebutjar.
Això se sap per l’única poema que s’ha conservat d’ella, i que és una resposta a un suposat vers d’amor que el monarca li va dirigir. Pensant que lla dormia, ell va declamar (en una traducció aproximada):
«Dorm i aquest seu malalt desvetllat està
ella a ell renuncia, mes ell a ella no».
Al que ella, que estava ben desperta, hauria respost:
«Dure el que ço dure, d’ell és,
mes d’amor, i no el sentirà, morirà ell».
Poesies d’amor, sexe, drogues i (molts) insults
Al-Abbadiyya no va ser una excepció en la societat andalusina medieval. En un moment en què van florir les arts i les lletres, les dones que van destacar en aquests camps, i contrariant els estereotips, van ser nombroses. Es poden citar, per exemple, Amat Al-Aziz as-Sarifa al-Husayniyya o Al Arudiyya, nascudes als territoris que després formarien el Regne de València.
Però Al Andalús conformava un univers simbòlic i cultural unificat i moltes d’aquestes literates van moure’s per les diferents ciutats, com la nostra protagonista d’avui, fins i tot en els moments en què no hi havia una unitat política. Així que no seria just no citar-ne d’altres com Hind, Zaynab, Hena, Hassana al-Tamimiyya, la famosa Lubna –secretària personal del Califa al Hakam II i fundadora de la biblioteca de Medina Azahara- o la mítica princesa cordovesa Wallada.
En uns temps on a l’Europa cristiana a penes es podia escriure de cap altra cosa que del poder de Déu i la por a la mort, les poetesses andalusines parlaven de sexe i erotisme femení, amants, romanços idíl·lics o no tan idíl·lics, desamors i l’homosexualitat, però també hi ha poemes sobre les apostes, les drogues o el vi. Eren, pràcticament, el trap de la seu època.
I parlant de trap, si a alguna cosa li tiraven aquestes poetesses era al «beef» i a les polèmiques i les plomes estaven afilades quan calia carregar contra un amor no correspost o una rival.
Per exemple, Wallada va escriure sobre el seu ex –qui la va deixar per una esclava negra-:
«Et coneixen com El Sis
i aquest malnom no et deixarà mentre visques:
perquè eres marica, puto i fornicador,
cornut, cabró i lladre».
«Malgrat els seus mèrits,
Ibn Zaydun estima les cigales dels saragüells;
si haguera vist fal·lus en les palmeres,
s’hauria convertit en picacarrasques».
Però Wallada tampoc no va eixir indemne dels versos satírics, i una antiga amiga li va escriure aprofitant que el seu nom significa «la que dona llum»:
«Wallada ha donat a llum i no té marit,
s’ha revelat el secret,
ha imitat a Maria
mes la palmera que la verge sacsejara
per a Wallada és un penis erecte».
