Faltava, en aquesta sèrie, la biografia d’una bruixa de veres. Ja vam fer –el que es va poder, donada la poca informació- la d’Ezme, la visionària andalusina que va animar a la resistència contra les expulsions de moriscos el 1609, però hui toca una fetillera d’aquelles clàssiques.
Esperança Badia va nàixer a Tortosa a inicis del segle XVII, d’un pare immigrant francés i una mare de la ciutat.
Als tres anys va quedar òrfena i al càrrec d’uns oncles, que als 13 anys li arranjarien matrimoni amb el llibrer, també francés, Francesc Mayner. Amb el marit, la situació d’Esperança no va millorar massa. Ben prompte va quedar-se embarassada i amb el naixement del fill, Mayner se’n va desentendre i la va tornar als oncles. Llavors va decidir provar sort a la que era la capital econòmica de la Corona d’Aragó: València.
En aquesta ciutat es guanyaria la vida fent de criada i mainadera per a famílies benestants i aconseguiria certa estabilitat. I, fins i tot coneixeria un home! Un llaurador pròsper anomenat Andreu Berenguer. No queda clar si van arribar a tenir una relació i després ell la va rebutjar o ella se’n va enamorar sense que ell responguera als seus encants, però el cas és que la nostra protagonista va optar per una solució que ara pareix destrellatada però en l’època era molt normal; anar a visitar una fetillera perquè li preparara una poció amorosa.
Una exitosa carrera professional
El filtre pareix que no va funcionar o Badia va perdre l’interés en el llaurador, però amb qui sí que va iniciar una extensa i fructífera relació va ser amb les fetilleres.
Amb elles, Esperança va aprendre a fer conjurs i pocions, endevinar el futur, remeis per a tot tipus de malalties i, fins i tot, assistir els parts més difícils, encara que a la València de l’època, el producte estrella seguien sent els filtres amorosos.
Amb el temps, la nostra protagonista esdevendria una de les fetilleres més requerides i prestigioses de València, creant –segons els investigadors de la Inquisició– una organització secreta dedicada a la bruixeria i les “arts obscures”. Una organització que, segons la llegenda, tindria el seu epicentre a l’Estret de l’Almodí, un dels carrers més foscos i menuts de Ciutat Vella i que durant molts anys es coneixia popularment com el “carrer de les bruixes”.
Llavors, les creences en els poders màgics eren comunes en la societat europea, i especialment en les capacitats de certes dones de veure visions o desenvolupar certs poders màgics i, fins i tot, el poder i l’Església en feien ús.
Ningú s’espera la Inquisició espanyola
El 1755, Badia seria denunciada davant la Inquisició per Esperança Coll, amiga i clienta, presumiblement enfadada per la fallada d’una poció amorosa.
Aquesta denúncia seria l’inici d’un macroprocés contra la bruixeria, un dels més nombrosos que portaria mai la Inquisició a València. Aquesta institució –que no creia massa seriosament en la bruixeria, ja que l’únic poder real era Déu- es dedicava més a la persecució de les heretgies i altres dissidències morals, com una altra protagonista de la secció, Margarita Borràs.
El procés contra l’aquelarre de Badia va durar dos anys i van acusar-se 40 persones, 31 dones i nou hòmens, de diferents delictes relacionats amb la màgia i la bruixeria. Una llista que anava creixent a mesura que els interrogatoris –acompanyats sempre de brutals tortures- anaven portant a noves delacions.
La nostra protagonista seria condemnada a rebre 200 fuetades, cent en privat i les altres cent en “plaça pública”, un càstig que tenia una evident funció moralitzant i humiliant. També s’inclouria el desterrament de València per un període de cinc anys, moment a partir del qual se li perd la pista.
