«Amb l’alba, la ciutat és més bruta i extensa.
Amb l’alba en les parets, la ciutat sembla un càstig.
La ciutat, presonera de la teula s’hi esgota.
Més bruta i més extensa,
i l’alba malgrat tot també ací és alba.»
Uns versos que Joan Fuster va escriure el 1946, dedicats als seus amics Garcia Richart i Vicent Ventura, publicats al seu Terra en la boca (1953). Un poema que sovint recupere en forma de mapa mental de la València que jo he anat vivint; en dos moments molts clars, el segon, casualment compartit amb el company de docència Rafa Xambó en un institut d’Algemesí, en estrenar-me com a professor de Valencià. Aquelles il·lusions que hem hagut de mantenir vives per superar les maltempsades que ens recorda aquesta cantata.
«… trobarem que, si ens queda una cançó,
en ella et sorprendrà nostra insistència.
Quanta raó tenia Joan Fuster,
quanta insistència, quantes cançons…»
Així ho proclama el cantautor Rafa Xambó, al començament de la sisena part, la darrera, L’ESPERANÇA: una necessitada il·lusió. Tot per cloure -en les primeres dècades del segle xxi- aquesta desfermada visió d’un passat més immediat que no aquell de «la repressió» dels anys 60, augmentada amb «la degradació» dels 90 i primers del segle actual.
M’ha vingut també a la memòria «La cançó dels opòsits» del nostre Jordi de Sant Jordi.
L’«Obertura trista d’una nit d’estiu de 1957», una peça de piano en do menor, que ens posa en la línia trista, negra (com les il·lustracions negres de les fotografies del mestre Francesc Jarque, les escultures d’Alfaro, de les pintures de Manuel Boix, Artur Heras, de l’Equip Crònica, de…), de l’enuig, de la mort. Una melodia també «insistent», repetitiva, tant en les notes com en les estructures sonores, i de no llarga gamma.
Obri la ruta poètica LA REPRESSIÓ, amb uns versos de color estellesià, que caminen en un recitat pausat, seriós. Les notes que fan el baix continu recolzen sobre un do menor trist, la situació ho demana. Hi apareixen, raonant familiarment, el gran poeta Ausiàs, Estellés, Ventura, Alfaro, preguntant-se «Hui ve Fuster a la tertúlia?». Com si el necessitaren per decidir… què? Tots ells -recita Xambó i, de seguida , canta, en fase descendent i lenta: «guaiten els coloms». Ens hi dibuixa una sessió, ben riberenca, de colombaires, il·lusionats perquè el seu siga el colom més decidit.
«Racons que foren memòria
ara són plens de podriment.»
Tant que «el pianista es menja sempre la mateixa nota,
la València devastada.
La nit ho ompli tot
i el poeta no escriu el seu cant».
Tarda poc l’aede, el rapsoda homèric, a alçar la veu, tot fent una «exclamació» -una escalada inesperada de quatre tons dins del seu «do menor» que fa de mapa de la tristor. Són -nosaltres, també- dins «de la ciutat dels dies insòlits.»
Sort que n’hi ha contrastos cap a l’alegria; una altra de les «raons» que aforismava Joan Fuster: «Entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria». Això passa en el cant de L’EUFÒRIA: ara en un Sol Major, juganer, de bona variació melòdica, en què no falten els salts melòdics, aquelles «interjeccions» tonals, salts melòdics inesperats, habitualment superiors a una tercera. En un bufit te’n vas d’un SOL a un MI, a més de fer el viatge amb un ritme juvenil, ballador. Que l’espectador agraeix: són els bons moments que, a banda de regalar-nos temps per respirar, t’animen a enfortir l’espera dels que desitges, els bons. La lletra, damunt, ho referma «Estació del Nord, Estació de França. Amunt i avall en tren sempre amb la guitarra». Evoca, i ens hi invita, a pensar -tal vegada a recordar vivències- de Barcelona a la Plaça del País (canviada «peperament» a «Plaça de l’Ajuntament»); dit a les clares: actuacions arreu dels Països Catalans. Qui de nosaltres no les ha fetes, ni que siga musicalment? O, millor encara, d’excursió.
Passada, momentàniament, «L’Eufòria», ens sobrevé «L’AMISTAT I LA MEMÒRIA»
Tornem a casa, el Do Menor del piano n’és la tònica del passeig… «El to és romàntic –afirma l’autor mateix–, crític i enyoradís alhora, el desig de refugiar-se en l’amistat acompanyat per l’obstinació de preservar la memòria». Un cant «doble», una primera part, amb la veu de Karla Fos, s’hi destaquen els mots «taüt» i «insisteix el poeta». Dos «interjeccions» ben pronunciades, els intervals entre les síl·labes són de sexta, una llunyania: màxima distància entre la ciutat i les estrelles, entre la dura realitat i els somnis no abastats. I, tot d’una, el piano se’n lamenta amb unes quantes notes melancòliques –ai, la insistència, quant costa!-, que ens fan esperar els laments que deixarà anar Rafa, en la segona estrofa, on «interjecciona», amb salts melòdics, les paraules «ciutat» –ei! és la «Cantata a València»–, «regal» i «totes», per concloure, en un duo de tercera invertit, la dualitat dels sentiments ben manifesta:
«Regal obstinat / de totes les memòries»
Seguint aquest viatge en el temps -personal i col·lectiu- toca ara fer una pausa no massa engrescadora, però inevitable: «AMORS IMPOSSIBLES», ben clarament expressat en veu alta, de la mà del poeta Enric Sòria:
«… no puc, i em dol de reconèixer
el cant i aquest tan nostre amor
encara incompatibles»
I jo, menat per la literatura -que tot hi compta en el receptor-, revivia les sensacions d’aquells contes del malaguanyat Josep Vicent Marqués titulats (casualment, Rafa?) Amors impossibles (1998). En un Si b Major, s’hi albira una llum «amb arranjaments i melodies vius i bonics, que fa lluir una cançó́ construïda» (gràcies, amic Xavi Aliaga) sobre uns versos d’Enric Sòria. Aquest content és provisional, «la dicotomia que travessa l’àlbum» no desapareix:
«… no puc i em dol de reconèixer / el cant i aquest tan nostre amor / encara incompatibles».
A continuació, el nostre aede, el rapsoda d’Algemesí, ens fa habitar en els duríssims anys de LA DEGRADACIÓ, en un La Major, tal vegada per ressaltar la intensitat de la destrossa, ens posa al davant «amb una coreografia patètica d’una cançó d’estiu / de la més baixa estofa, amb sol i mar». Com en els cants precedents, s’hi «interjeccionen» musicalment –a dues veus– «sense història ni objecte», «ni bellesa, ni amor», «i sense redempció», aquest ben reiterat; un patent contrast amb la jovialitat de la melodia. I el cantor Rafa tanca l’estació amb un recitat confessant que «nosaltres no escopirem / sobre la tomba dels nostres enemics» –en el llibret n’hi ha un nom–, no som com ells. Per als de l’època no ens calen més paraules; en tenim prou amb el malaguanyat personatge. Per als més joves? Tal vegada una incitació a llegir la història immediata, «una puntual desolació.»
El cant final, el de L’ESPERANÇA, també transita per la banda menor, ara el La. Un altre contrast de la Cantata; tant de bo que siga en clau de paradoxa i no d’oxímoron. Però m’hi trobe amb uns salts melòdics -a la manera d’unes excitacions sonores- que alteren les insistències tonals i hi aporten un recorregut més obert. És possible, doncs, obrir escletxes en el cercle viciós de la negror. Ací, no obstant això, en aquesta cantata de Xambó, sembla que l’alegria no és plena, queda molt per decolorar encara. Encara som en els temps de la «insistència»: «Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres». Encara necessitem el raimonià «Al vent»… «La cara al vent»… «Al vent del món.»
No caldria menystenir-hi cap dels elements diguem-ne «escènics», que, personalment, em ficaren ben endins d’aquesta sentida Cantata xamboniana la nit que la va estrenar al Teatre Principal de València. Una cantata: «una composició musical vocal amb acompanyament instrumental, habitualment amb diversos moviments i sovint amb un cor.»
Recorde -recupere emocionalment- aquells decorats, amb els fons de les il·lustracions ja indicades, amb un enllumenat ben adient (adequat creador d’ambients), i els cantants -Rafa Xambó, i Karla Fos fent-li veus-; un embolcall que dona la raó al judici del sabut comentarista Aliaga: «Tal vegada, la filosofia d’aquesta Cantata de València es podrà apreciar millor en forma d’espectacle».
Sí, un bonic espectacle, o una de les lliçons d’aquest senyor professor de sociologia erigit en cantautor, que recorda, reviu i ens transmet tantes coses d’aquells i aquests anys que no són de desmemòria. Per als que els hem viscut -«patit»- ens els regalen en una mena de catarsi teatral. Ei! però festiva. Jo, així ho vaig viure; i ara mateix ho estic tornant a fer, guiat per aquestes cançons tan oportunes, adequades si voleu, per tal de no oblidar però, alhora, per reafirmar-nos en l’ESPERANÇA que necessitem i que l’artista Rafa Xambó hi posa a la nostra disposició.
«… una cantata que es presenta com una declaració «d’amor i odi» a la ciutat de València, el nostre Cap i Casal… però amb «les llums devorades per les ombres…», que diria l’expert Xavier Aliaga. Tanmateix, malgrat tots els malgrats, al meu cor -i també al cap- he decidit allotjar-hi la fe que l’amic Rafa em diposità en la dedicatòria del llibret:
«Amb totes les esperances obertes» [Rafa Xambó]
(Si vols sentir la Cantata de València sense talls publicitaris punxa ací)
