Una biografia curta per obligació: la nostra protagonista de la setmana va nàixer a Aielo de Malferit (Vall d’Albaida) fa tan sols 31 anys. Exactament el 13 de juliol del 1994.
Des de menuda, Ivana Andrés tenia clar que el futbol l’apassionava i als cinc anys ja jugava a l’Aielo CF. Amb 11 participa en un campus organitzat pel València CF i a partir d’aquell moment comença a jugar amb el Deutschen Sportverein (DSV), l’equip del Col·legi Alemany de València, un dels millors equips femenins de la ciutat. De fet, tan bo, que el 2009 aquest arribaria a un acord amb el València CF per tal de convertir-se amb el seu equip femení –que tindria l’horrorosa denominació de “València Féminas”, per sort després corregida. Els xotos intentaven així contrarestar l’hegemonia del Llevant en aquesta secció, que ja feia anys que havia apostat seriosament pel futbol femení, en un moment en què els grans equips l’ignoraven. De fet, aquesta competitivitat entre els dos equips convertiria València en una de les grans canteres de dones futbolistes. La progressió d’Andrés en el futbol continuaria imparable i amb 15 anys ja és seleccionada per la selecció sub-17, amb la qual jugaria l’Eurocopa a Suïssa, aconseguint així el seu primer trofeu internacional.
Gir radical
Després de dos temporades jugant amb el Llevant –ja en la categoria absoluta-, durant les quals els granotes quedarien terceres en la primera divisió, la vida de la nostra protagonista rep un gir important.
El 2020, el Reial Madrid de Florentino Pérez va decidir comprar el Tacón CD per tal de crear la seua pròpia divisió femenina –era un dels últims grans equips del món que no en tenia- i tractar així de disputar l’hegemonia del Barça i l’Atlètic de Madrid en aquest camp.
Ara cal fer un equip competitiu i amb diners torrons. El 2020, Ivana fa les maletes cap a la capital del regne per tal de ser la capitana del Reial Madrid femení. Els resultats serien espectaculars, aconseguint, en els quatre anys en el càrrec, passar del no-res a quedar en segona posició en tres ocasions i tercera una altra. Ara, objectiu complert a mitges: si bé el Reial Madrid aconseguiria superar el seu rival de ciutat, seria sistemàticament arrasat per un FC Barcelona que vivia els seus millors moments amb Jenni Hermoso i Alexia Putellas.
La selecció dels empastres
Mentrestant, també el paper d’Andrés a la selecció espanyola es va fent més i més rellevant. Ella juga primer sota la direcció d’Ignacio Quereda, qui va ser seleccionador durant 27 anys, durant els quals mantindria un tarannà autoritari que sovint arribava a l’abús i constants mostres de sexisme i homofòbia, una dada important tenint en compte que moltes de les jugadores que entrenava –inclosa la nostra protagonista- eren lesbianes.
Després de moltes protestes i diversos escàndols mediàtics, la Federació Espanyola de Futbol decidia rellevar Quesada el 2021. La situació, però, sols milloraria parcialment i l’any següent, 15 jugadores de la selecció tornarien a reclamar millores i amenaçar en no seguir jugant si les seues demandes no eren ateses.
En tots aquests conflictes, Andrés es mantindria en un segon pla. La llegenda negra assegura que mentre les protestes estaven encapçalades per les jugadores del Barça, les del Madrid –pressionades pel club- mantenien un perfil baix. La tensió entre els dos equips no podia ser més gran.
El conflicte escalaria els mesos previs al Mundial d’Austràlia del 2023, quan moltes de les jugadores rebels no serien convocades. En aquell campionat, Andrés seria nomenada capitana. Gràcies a això, la seua imatge donaria la volta al món quan li tocaria alçar la copa del món de les guanyadores.
La victòria en el Mundial, però, no acabaria amb els empastres a la selecció, amb el famós bes –o més aviat abús- de Rubiales a Jenny Hermoso, que provocaria un enorme conflicte i la revolta unànime de totes les jugadores, amb una carta de suport a la seua companya i de rebuig al president de la Federació que, ara sí, també comptaria amb la signatura de la nostra protagonista.
L’anècdota més graciosa d’aquells dies va ser quan el BOE –en la resolució on se li atorgava la medalla d’or al Mèrit Esportiu- la va confondre amb la influencer Ivana Cardi. Caldria esmenar l’errada en una posterior edició.
Estudis, amor i estes coses
Però no tot es futbol en la vida d’Ivana Andrés. Bona estudiant, es va llicenciar en educació social –acostuma a fer xarrades en instituts sobre assetjament i abusos- a més d’un màster en direcció d’entitats esportives i un altre en prevenció amb adolescents en risc i violència filio-parental.
El futbol femení no és el masculí, econòmicament parlant, i cal ser conscient que caldrà viure d’alguna cosa una volta acabada la carrera esportiva, curta per necessitat.
Una de les seues activitats és l’organització de campus esportius per a xiquets i xiquetes, el que li ha permés mantindre la relació amb Aielo de Malferit, ja que els primers anys els va organitzar al seu poble. Ara, ja són a Madrid, encara que tots els beneficis del darrer que va organitzar els va donar per als afectats de la DANA.
A Madrid també coneixeria l’amor, una relació que ella mateixa va definir com “molt calmada” –“acabava d’eixir d’una ruptura molt dolorosa i no volia enamorar-me de cap manera, però mira…”, explicaria en una entrevista- i que culminaria amb la seua boda amb l’exfutbolista Ana Moreno, amb la qual tenen una filla.
“Exili” a Itàlia
Malgrat el seu bon moment i la victòria del Mundial, la temporada 2024 seria l’última al Reial Madrid. Per circumstàncies mai aclarides, l’equip blanc optaria per no renovar-la. Tampoc la selecció espanyola tornaria a cridar-la i en diverses entrevistes ha repetit que mai li han donat cap explicació per això. Així que Ivana i la seua família farien de nou les maletes, aquesta volta cap a Itàlia.
Actualment juga amb l’Inter de Milà i ha estat escollida com la millor defensa en aquesta lliga.
