Nou personatge del qual pràcticament no en tenim dades. Això ja comença a ser un estereotip, sobretot quan parlem de dones artistes que no formen part de la noblesa. Podem recordar els casos de la poetessa esclava de Dénia Al-Abbadiyya, la canzonetista Teresita Pastor o fins i tot la revolucionària republicana Rita Mas. Però aquest cas és tan extrem que fins i tot podríem dubtar de la seua existència. De Narcisa Torres, a diferència de Mas o Pastor, ni tan sols en sabem l’any ni el lloc de naixement o defunció, a banda que va viure al segle XVIII -que tampoc és que siga de fa un mil·lenni, com Al-Abbadiya.
Si, a més, sumem que aquesta poetessa escrivia sota pseudònim -Rosa Trincares, anagrama del seu mateix nom- es podria pensar fàcilment que es tracta d’un personatge inventat -recordeu a Pep de l’Horta? Com cap de les referències historiogràfiques consultades ni tan sols en contempla la hipòtesi, tampoc es farà des d’aquesta sèrie, però sí que quedarà per escrit que ací hi ha un buit en els estudis de literatura valenciana, per si algú s’anima a omplir-lo.
Com no tenim massa cosa a explicar de la vida de Narcisa Torres, ho farem del context en què va viure i deixarem que els seus poemes parlen per ella.
Anys obscurs
Com s’explicava, Narcisa Torres va viure a la València del segle XVIII, en un país marcat per la desfeta d’Almansa, el Decret de Nova Planta i les lleis que excloïen el valencià de qualsevol àmbit públic, especialment l’administració i els cercles cultes i acadèmics.
No tothom, però, s’ha rendit. Un xicotet cercle d’intel·lectuals resisteix ara i sempre a l’invasor. Capitanejats per un més que curiós notari -algun dia caldrà incloure’l a la sèrie- anomenat Carles Ros, no només continuen escrivint en valencià, sinó que treballen per dignificar la llengua, produint obres gramaticals, diccionaris o propostes ortogràfiques.
Entre aquest cercle reduït hi destacarien el religiós Lluís Galiana, autors com Ròdenas o Esclapes i editors com Cosme Granja i Josep Garcia. Recullen rondalles i frases fetes, recuperen obres medievals com L’Espill de Jaume Roig i escriuen també sonets i obres de teatre. Malgrat la seua nul·la influència en els àmbits oficials i acadèmics i anar a contracorrent dels debats dominants a l’època, on l’amor a la llengua pròpia no hi figurava mai, l’èxit editorial d’algunes de les publicacions demostren que sí que van gaudir del suport del públic, en un País Valencià que encara vivia el seu dia a dia pràcticament en valencià monolingüe.
Però entre aquest grup d’hòmens -dels quals se’n sap més o menys la trajectòria- destaca una dona. I -òbviament no és casualitat- és de qui menys dades se’n té.
De Narcisa Torres se’n sap que va ser una fan absoluta de Ros, a qui li va dedicar grans lloances -“com a Phenix, resucites la llengua valenciana”- i que va escriure alguns sonets per a prologar algunes de les obres del notari -i que precisament per açò, s’han salvat,- un gènere, el de les poesies laudatòries que sovint les feia el mateix autor en forma d’autoelogi. Estava Ros fent alguna trampeta?
L’amor de la nostra protagonista per a Ros -dada històrica per als tafaners: el notari va quedar sempre fadrí- està indissolublement lligada al seu amor per la llengua:
“Puix com lo món olvida les més coses
i posa cascun jorn sa nova usança,
amagà nostra llengua tan preciosa
sens llegítima causa, soterrant-la.
D’aquest modo esta llengua ja perduda
—mes mal açò pronuncie: ja arrimada!—
ab confusió es trobaven per a escriure
tots los fills xics i grans d’aquesta pàtria.”
O en aquest sonet a l’inici de l’Orthographia de Ros:
“Tan gustosa quedì, y tan agradada
de lligir ton Tratat de Orthographìa,
que no puch explicar tanta alegria
com tinguì, perq̃ fonc mòlt sublimada:
Bè pot esta Ciutat, y Patria amada,
estimar los desvels de ta Thalìa,
puix per cert, que ta ploma mereixia
per Obres tan selectes ser premiada.”
Però és que encara va més enllà i, no sols destaca el seu amor pel valencià sinó que explica que el va aprendre després de “veure els llibrets” de Ros:
“Parle per mi mateixa, puix apenes
acertava jo a escriure una paraula
sent valenciana i, al veure tos llibrets,
mamprenguí aquesta obra no poc àrdua,
perquè així que vaig veure ta energia
tan compendiosa, breu i, en fi, tan clara,
que, com sol dir un ditxo en cullereta,
jo dic que tu la dones mastegada.”
Uns versos que han fet pensar als estudiosos en un aprenentatge autodidacta de Torres, el que podria indicar un origen humil. Estem entrant, però, en el terreny de l’especulació.
Reivindicació de dona
I si ja tenim la nació oprimida i la classe baixa de Narcisa, a la seua breu obra es troba també la reivindicació de gènere. Com pot algú posar en dubte que una dona puga escriure?
“I si acàs me digués algun xarraire
perquè m’he posat jo, sent como só dona,
a escriure poesies, dic la causa:
Açò és furor diví, és sagrat numen”.
I no sols escriure, sinó que estava convençuda que ho feia d’escàndol:
“i puix que Déu m’influí a mi d’aquest do,
encara que enjamés jo estudiat haja,
puc molt bé fer més obres de poesia
per ser divinament nativa gràcia”.
No li mancava doncs, autoestima a la nostra protagonista.
L’esforç de Ros, Torres i els altres, si bé va ser vital per mantenir el fil continu de la literatura valenciana, no acabaria cristal·litzant fins a un segle i mig després, amb l’aprovació de les Normes de Castelló el 1932, quan el somni de fixar una normativa moderna i estàndard per a la nostra llengua es faria realitat.
