El 1960, la recent independitzada Zàmbia va anunciar l’establiment d’un programa espacial per tal de competir amb els EUA i la URSS i enviar les primera missió tripulada a Mart. El programa seria cancel·lat cinc anys després sense haver arribat a enlairar cap nau, però al 2012 serviria d’inspiració a una fotògrafa alacantina per enlairar-se ella mateixa a la cúspide del fotoperiodisme mundial. Cristina de Middel no només faria el reportatge –publicat en format llibre- gairebé mig segle després dels fets que volia fotografiar, sinó que, en un gir de guió inesperat, el faria sense eixir d’Alacant.
«No tenia mitjans per al projecte i vaig fer les fotografies a deu minuts de casa els pares, amb uns vestits d’astronauta que em va fer la iaia i seleccionant els models a Alacant», explicaria la mateixa de Middel anys més tard en una entrevista a RTVE.
Amb aquest projecte, de Middel volia oferir «una imatge positiva d’Àfrica sense caure en condescendències», però també investigar «els límits de la realitat en la fotografia». Dues obsessions –una imatge justa de les regions habitualment exposades a la mirada colonial i una difuminació dels conceptes de realitat i ficció- que l’acompanyaran tota la vida.
Afronautas, però, també situaria aquesta alacantina en el panorama fotogràfic internacional. Fins al moment i durant més de deu anys havia treballat com a fotoperiodista per «diaris locals», segons s’acostuma a repetir en les biografies dels festivals i sales d’exposicions. Més concretament –i qualsevol que conega el panorama informatiu alacantí haurà imaginat- açò fa referència a Información.
«On jo estava treballant, que era una àrea d’Espanya en la qual hi havia moltíssims casos de corrupció, la premsa local estava un poc al servei, en molts casos, de determinats poders i dinàmiques», explicaria anys més tard en una altra entrevista, recordant la seua etapa de fotoperiodista en ple auge de la bombolla immobiliària.
D’aquesta experiència, de Middel se’n va endur un discurs molt crític amb els mitjans de comunicació i la fi del «somni romàntic del fotoperiodisme», però també el sobrenom de «l’artista», per la seua voluntat de buscar un enfocament diferent en les seues històries i oferir una mirada pròpia en la representació de la realitat.
Aquesta «mirada diferent» ha marcat la seua obra posterior, que mai ha rebutjat cap tema per dolorós, fangós o polèmic que fos –des del treball sexual fins als talibans, passant les rutes migratòries centreamericanes o les falles- però sempre des del sentit de l’humor, el respecte per la gent que està patint i, sobretot, aquest camí complex i esquiu entre la ficció i la realitat.
«La gent està farta de que les notícies la facen sentir mal i, a més, tampoc li donen solucions. Per açò pense que és important el sentit de l’humor, perquè és una forma d’ampliar les fronteres d’allò tolerable. Imaginar solucions i explorar allò que pareixeria més improbable», explicaria ella mateixa. La fotografia i l’humor al servei de la utopia.
El 2017 arribaria el moment de la seua consolidació definitiva, Aquell any es convertiria en la primera valenciana en formar part de l’agència Magnum, la mítica cooperativa de fotògrafs fundada per Robert Capa i Henri Cartier-Bresson –i de la que n’esdevindria la presidenta el 2022- i seria reconeguda amb el Premi Nacional espanyol de Fotografia. La comunicació d’aquest guardó li arribaria la vigília del seu casament.
