La història de la ciència valenciana no es pot entendre sense les aportacions dels anarquistes. Si aquesta sèrie s’inaugurava amb el perfil del metge llibertari Fèlix Martí, nebot de Vicente Blasco Ibáñez, aquesta setmana tenim un perfil que hi té algunes semblances, fins i tot en el fet der ser família del gran escriptor i polític valencià,
Alberto Carsí Lacasa va nàixer a València el 12 de febrer del 1876, en una família que es guanyava bé la vida en una empresa -i açò és important- dedicada a la construcció de pous artesians, tant pel País Valencià com a Catalunya. Cap al 1910, quan Alberto ja es troba treballant a l’empresa familiar es calcula que pare i fill han perforat més de mil pous només a les conques del Besòs i el Llobregat, a l’entorn de Barcelona.
De fet, el nostre protagonista estudià enginyeria geològica a la capital catalana, especialitzat en hidrologia, el seu primer treball teòric va ser precisament sobre els pous artesians.
Amb 27 anys i ja ben posicionat a l’empresa paterna es casa amb Pilar Blasco Ibáñez i el jove matrimoni s’instal·la definitivament a Barcelona. I és allí, un any després, quan coneix algú que serà importantíssim a la vida del nostre protagonista, potser més i tot que la dona: l’astrònom i sismòleg, anarquista i maçó Josep Comas, un personatge fascinant que si fora valencià mereixeria entrar també a la secció.
Ambdós coincideixen en una conferència que imparteix Comas a l’Ateneu Barcelonès i on Carsí n’és l’únic assistent. Per deferència, Comas va donar la conferència com si la sala fora plena i més tard van continuar la conversa en un cafè. Com es diu habitualment, allò va ser “l’inici d’una llarga amistat”.
Pocs mesos després d’aquesta trobada, el nostre protagonista ja treballa a l’Observatori Fabra d’astronomia, creat per Comas aquell mateix any, junts cofunden la “Sociedad Astronómica de España y América”, investiguen els terratrèmols i fan recerca sobre fonts d’energia renovables a partir dels coneixements d’hidrologia i geologia del nostre protagonista. La relació, però, no només és professional o científica. Comas introdueix també Carsí en la maçoneria -on prendria el nom de Canopus, una estrela, molt en sintonia amb el seu interés per l’astronomia- i en l’anarquisme. El 1906 creen, juntament amb Pau Casals, el Comitè Català contra la Guerra, primera organització antibel·licista a l’estat espanyol. També col·laboren en la Unió Obrera per l’Educació Popular, impartint conferències i organitzant excursions i funden el club excursionista El Muntanyenc.
No se sap si és a partir de la seua aproximació a l’anarquisme que va conéixer l’obra del francés Elisée Reclus, o al contrari, va ser a partir d’estudiar la seua geografia que va acostar-se a l’anarquisme, però el cas és que el nostre inquiet protagonista convenceria el seu cunyat Vicente Blasco Ibáñez per tal que traduïra al castellà els sis volums de la “Novíssima Geografia Universal” de Reclus, publicats per l’editorial de Blasco, que també publicaria alguns dels llibres del mateix Carsí, com un estudi sobre la geologia del Rif, que tenia tota la pinta d’esdevenir una gran aposta comercial.
La lluita contra la Societat General d’Aigües de Barcelona
Com a enginyer, Carsí participa de ple en el debat sobre el subministrament d’aigües a Barcelona. La polèmica té dues vessants que de fet estan íntimament relacionades. La primera té a veure amb la qualitat de l’aigua, la composició de les aigües subterrànies o la captació del riu Llobregat. La segona, el monopoli exercit per una empresa privada, la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB), que al parer d’Alberto, es lucra “indecentment” amb un bé de primera necessitat.
La campanya contra l’SGAB duraria anys i no seria fins al 1927, que l’SGAB aconsegueix fer callar Carsí amb l’empara de la dictadura de Primo de Rivera.
Arriben uns anys d’exili interior, no només per les amenaces de la dictadura, sinó també per la tristesa per la mort de la seua filla Pilar, amb només 23 anys.
Amb la proclamació de la república, però, el nostre protagonista torna a la batalla per una aigua de qualitat i a preus accessibles per als barcelonins. També s’afilia a la CNT i col·labora més assíduament amb els entorns anarcosindicalistes, tant a la premsa com als ateneus i escoles racionalistes, esdevenint un incansable divulgador científic, a més de continuar les denúncies contra la SGAB. Les seues anàlisis demostren el contacte de les aigües subterrànies de Barcelona amb les superficials del Llobregat, esdevenint la base per aconseguir no renovar la concessió d’explotació de la SGAB vigent dels del 1905.
Projectes, projectes i més projectes
Amb tot, no trenca els vincles amb el republicanisme i també va ser president dels centres de la Unió Republicana Valenciana i de l’Ateneu Pi i Margall de Barcelona. També reprén l’activitat del Comitè Català contra la Guerra -que aconseguiria la col·laboració del mateix Albert Einstein– i forma part de la directiva de la lliga dels Drets de l’Home. També, com tants altres anarquistes de l’època, com Amèlia Jover, s’apassiona pel naturisme i publica articles que l’aproximarien molt a les actuals tesis ecologistes.
Però és en el terreny professional on més excel·leix en aquest període. Reconegut com un dels principals hidrogeòlegs de l’estat, analitza la composició de l’aigua de múltiples ciutats, inclosa Alacant.
El 1936 és nomenat delegat de Serveis Hidràulic del Govern de la Segona República Espanyola per al Pirineu Oriental. Realitza estudis sobre els potencials miners de Catalunya o la modernització dels sistemes de regadius per encàrrec de la Generalitat. Ajuda a fundar el Laboratori Confederal d’Experimentacions, en un xalet col·lectivitzat a Mataró, amb l’objectiu de “propagar la cultura entre el poble i l’amor a l’estudi, i fer de la humanitat una família i del món una pàtria”. També impulsa un col·lector de sals des de les mines de potassa de Cardona fins al mar per evitar la contaminació de l’aigua i plans d’actuacions als rius del Vallés i València per tal de prevenir inundacions.
Científic a l’exili, total anem sobrats
Amb la fi de la guerra és obligat a marxar a l’exili, ja que un tribunal militar l’ha condemnat en rebel·lia a una pena de 30 anys de presó. Amagat a França i perseguit per la Gestapo, aconsegueix fugir gràcies a la xarxa clandestina organitzada per un antic alumne seu en una escola racionalista, el militant anarquista Eduard Pons.
Acabada la Guerra Mundial s’instal·laria definitivament a Perpinyà, des d’on seguiria la seua tasca científica, encara que els llibres els signaria el seu germà Ricardo, ja que tenia prohibit publicar a l’estat espanyol. Com tants d’altres científics d’aquesta sèrie, com per exemple Jordi Joan o Julio Cervera– les seues aportacions científiques van ser més un problema que una virtut, a ulls dels diferents governs espanyols.
Finalment, Alberto Carsí moriria a Perpinyà el 1960, huit anys després que la seua dona Pilar i després d’uns darrers anys que sobreviuria gràcies a l’ajuda de l’anarquista José Molina.
