Fa anys que acadèmics i investigadors denuncien el sistema de revistes científiques a què estan abocats a col·laborar per tal de mantenir-se en el sistema de puntuacions que els dona accés a beques, projectes d’investigació o places de docent. Un sistema basat en el que en l’argot acadèmic es coneix com “publica o mor” i del que n’han fet negoci una sèrie de revistes autoanomenades científiques i que cobren sumes importants només per poder publicar-hi.
L’última demostració de la perversitat del sistema l’ha protagonitzat el professor de Didàctica de les Matemàtiques de la Universitat de València, Pascual D. Diago, que ha explicat la seua experiència, en anglés, en un blog.
“M’havia cansat de la constant transmissió i abús d’invitacions de correu brossa per enviar manuscrits a revistes i assistir a conferències falses a l’altre costat del món, una tendència àmpliament estudiada al món acadèmic”, comença explicant Diago.
Una d’aquestes propostes va ser la gota que va fer vessar el got. En concret, venia de la revista Clinical Journal of Obstetrics and Gynecology i estava “molt fora del meu treball en l’educació matemàtica”.
Així, aquest professor va decidir “acceptar el repte” i va enviar un manuscrit generat per intel·ligència artificial “deliberadament absurd”. El seu objectiu era “observar com operen els individus que hi ha darrere d’aquestes suposades revistes” i descobrir “si hi havia algun mecanisme de filtratge per a evitar que es publicara un article sense sentit”.
Així, a l’octubre de 2025, va escriure a algú anomenat Henry Jackson, que és qui li havia enviat la invitació a publicar l’article, amb un manuscrit generat íntegrament per ChatGPT. El títol de la proposta era “Paradoxes obstetròpiques i equacions didàctiques: l’impacte de l’ensenyament matemàtic en el part i més enllà” i també incloïa un resum:
“En un salt quàntic sense precedents en la recerca interdisciplinària, introduïm el concepte de ‘Didàctica àlgebra gènica-obstetrícia’. Aquest treball explora l’impacte de l’ensenyament de models matemàtics utilitzant metàfores obstètriques sobre la flexibilitat cognitiva dels pacients de tercer trimestre i els estudiants de matemàtiques de primer any per igual. A través de la introducció del Teorema de Funció Ovar i l’aplicació de l’equació de la dilatació Cervix, l’estudi revela que explicar els espais no euclidians a través de la retroversió pelviana millora significativament les puntuacions de les proves de càlcul i redueix l’ansietat al naixement en un 13,7%. Un estudi de cas amb matemàtiques embarassades i aspirants a ginecòlegs demostra que la integració de la seqüència de Fibonacci en les cartes de progressió del treball indueix una apreciació espontània de l’àlgebra abstracta i desitjos lleus per als nombres primers. Aquests resultats desafien els límits tradicionals entre la cura prenatal i la teoria de conjunts, suggerint que la didàctica matemàtica i la ginecologia obstètrica, quan es fusionen, poden crear nous paradigmes en ambdós camps. S’afavoreix la recerca addicional, especialment en el context de les matrius de cesàries i la teoria de grups postpart”.
“Departament de qualitat”
Pocs dies després, Diago rebia resposta de la revista: “Si us plau, envieu l’article complet de la vostra recerca per tal de poder-lo remetre al nostre departament de qualitat per a la seua avaluació”.
Aquest professor va decidir doblar l’aposta i enviar un article complet, fet de nou amb ChatGPT, “clarament absurd i totalment fictici”, però coherent amb el títol presentat i el resum. El text anava acompanyat de “gràfics que no explicaven res i resultats totalment inversemblants”. “Les conclusions van ser evidentment increïbles. Un cop d’ull al text hauria estat suficient per adonar-se que no tenia cap sentit”, continua Diago, qui va presentar l’article sota pseudònim, ja que no tenia intenció d’obtenir cap benefici de la publicació ni fer-lo aparèixer juntament amb els seus treballs acadèmics.
L’article incloïa altres pistes de la seua falsedat, com per exemple referències a revistes inexistents i autors amb cognoms més aviat explícits (Sneakydez, Trickón, Sneakarez, Hoodvez, Cheatillo). “Esperava que algú veiés clarament la falsa naturalesa de l’article”, confessa Diago.
El 3 de novembre va presentar l’article generat per la IA sobre l’impacte de l’educació matemàtica en els nens no nascuts. Minuts més tard rebia una resposta de la revista afirmant que l’article havia estat enviat al seu “equip de revisió professional”. “En aquest moment, vaig suposar que el meu experiment acabaria allà”, reconeix.
Però estava equivocat i l’article inventat va seguir fent el seu camí i superant suposats controls de qualitat. Deu dies després, un nou correu li exigia una resposta immediata en un termini de 24 hores als comentaris de revisió en el document presentat, encara que Diago no havia rebut cap correu amb comentaris de revisió. “El to era amenaçador i insistia en el pagament de la factura”, explica aquest professor.
“Acceptat amb modificacions menors”
Malgrat la manca de resposta -i de pagament-, la següent notícia va ser que el manuscrit havia estat “Acceptat amb modificacions menors”. La carta de revisió elogiava l’article com a “justament escrit i interessant” i el resultat d’un “treball dur”. Entre les revisions sol·licitades hi havia suggeriments que tenien poc sentit, incloent demandes que citen revistes no relacionades amb la qüestió com el Journal of Molecular Liquids i Spectrochimica Acta.
En aquest punt, Diago confessa que ja se sentia “irritat”, però va decidir continuar amb l’experiment, així que va tornar a enviar el mateix arxiu cinc minuts més tard, “ressaltant aleatòriament passatges en groc i sense fer canvis reals”. També va afegir les cites sol·licitades “sense comprovar-ne l’existència, inventant autors i títols per a continuar provant si algú estava supervisant realment el procés”. Les referències incloïen autors amb noms com “Me-Lo, I.” i “Nvent, O.”.
En menys d’una hora la revista li confirmava l’acceptació final de l’editor i poc després una factura que ascendia a 2.949 dòlars, pagable en un termini de dos a tres dies. Esperant que se n’adonaren que tot era una broma va respondre amb un fals rebut generat també per IA, amb el segell del “CheatBank d’Espanya” [“cheat” significa engany en anglés].
Malgrat el seu impagament i assumir que la història acabaria allí, Diago va descobrir amb sorpresa que la revista havia publicat l’article. I no només això, sinó que poc després rebia una invitació a presentar el seu “estudi” en un pròxim congrés de ginecologia. El seu article havia estat identificat com a “pertinent per als temes en consideració”.
Aquest professor reconeix que “encara no està del tot segur” de quina era la seua intenció en fer tot aquest engany. “Supose que estava buscant una espècie de venjança contra els correus maliciosos que reben diàriament els acadèmics”, però també hi havia una voluntat de demostrar que “la maquinària dissenyada per explotar el sistema acadèmic està desproveïda de rigor científic i de normes ètiques”.
