Pel seu dramàtic final, al nostre protagonista de la setmana, sovint se l’ha presentat com un representant de la “tercera Espanya” –ja sabeu, aquella de “ni rojos ni azules”- però potser seria més acurat ubicar-lo en aquesta dreta demòcrata i valencianista que al nostre país no ha acabat mai d’arrelar. Vostès jutjaran.
Nascut a les Coves de Vinromà (Plana Alta) el 17 d’octubre del 1888, Lluís Lúcia i Lúcia va ser el cinqué fill supervivent –dels 12 que van tindre!- del matrimoni format pel notari Josep Lúcia i la seua cosina, Teresa Lúcia.
Era una família molt conservadora i devotament catòlica i encara que el jove Lluís va començar a estudiar a l’escola pública de Nules, ben prompte el van enviar a l’internat dels jesuïtes a València.
Allí, encara adolescent i molt religiós, va començar a interessar-se pel carlisme. Eren anys d’hegemonia social i política republicana a València i als carrers no eren estranyes les topades violentes –sovint a trets- entre joves catòlics i blasquistes. Com per exemple quan el 1910, l’Ajuntament, de majoria republicana, va legalitzar poder circular en cotxe el dia de Divendres sant –es veu que fins llavors no es podia- i els republicans van dedicar-se a circular ostentosament per la ciutat per a “provocar” els catòlics. Més escenes d’aquestes les vam descriure a la biografia de Rita Mas, “La Rulla”
El nostre protagonista, enardit de fe religiosa, no vol perdre’s el combat. Afiliat primer a les joventuts catòliques, amb 18 anys ja ha fet el salt a la joventut carlista, en què ben prompte destaca com a dirigent, a més de ser el director del seu setmanari, El Guerrillero.
A la primera dècada del segle XX, el carlisme viu un moment complicat. La vella guàrdia s’ha acomodat i més que en insurreccions i alçaments armats pensa més en coalicions electorals amb altres forces de dretes. Lúcia, però, no en vol ni sentir a parlar. Ell és més de la línia dura, partidari de mantenir el carlisme com una força de combat que puga lluitar per l’hegemonia dins del camp catòlic i ser força de xoc al carrer contra republicans, anarquistes i socialistes, cada volta més nombrosos.
Per a fer-ho, el líder d’aquesta facció, Manuel Simó, compra una capçalera històrica de la ciutat, el Diario de Valencia, amb la voluntat de competir directament amb Las Provincias, La Voz de Valencia, propietat de l’Arquebisbat, i, qui sap, si algun dia amb el totpoderós El Pueblo de Blasco Ibáñez.
Per aquella època, el nostre protagonista ja s’ha llicenciat en dret i s’ha casat amb la borrianenca María del Pilar Mingarro, filla de bona família, amb qui tindria dos fills: Pilar i Lluís.
La seua primera etapa com a director del Diario de Valencia acaba ràpid, quan és substituït per un altre jove dirigent carlista. Enfadat, Lúcia s’allunya de la militància diària, però la mort del director, víctima de l’epidèmia de la “grip espanyola” del 1918, Simó torna a demanar-li que dirigisca el diari. Lúcia posa com a condicions que siga “definitiu” i “total autonomia”.
Aquesta nova etapa coma director de l’òrgan oficiós del carlisme coincideix amb noves turbulències en el moviment tradicionalista. Després de la I Guerra Mundial, el pretendent de la facció, Jaume de Borbó, anuncia l’acceptació de les normes de la democràcia liberal, provocant una fractura terrible: el sector majoritari que vol absolutisme, però no te rei, i un de minoritari –conegut amb el graciós nom dels “jaumistes”- que sí que tenen rei però volen democràcia.
Davant la disjuntiva, Simó i Lúcia opten pel carrer del mig: escindir el partit carlista valencià de l’espanyol i crear una força tradicionalista autònoma i centrada en les dinàmiques locals. Són monàrquics sense rei i espanyolistes sense control espanyol.
De l’absolutisme a la democràcia
Des de les pàgines del Diario de Valencia. Lúcia comença a tractar cada volta més temàtiques que interessen a les classes mitjanes i als xicotets propietaris valencians –sobretot rurals-, més enllà dels rotllos de reis legítims i marededéus: taronges, arròs, ametles i polítiques agràries i comercials.
La por a la puixança de les idees revolucionàries que van succeir la revolució soviètica va obligar els carlins valencians a buscar una confluència amb la resta de sectors catòlics. Primer amb la creació de l’Associació Regional d’Acció Catòlica que havia de culminar amb la creació d’un partit democristià valencià però que la dictadura de Primo de Rivera va estroncar.
Amb tot, Lluís ja no retornarà al carlisme –que defineix com una “arma de panòplia o de vitrina”, o siga inservible-, i anirà evolucionant cap al catolicisme moderat i amb cert accent social que tant havia combatut de jove,
Amb l’arribada de la república, col·labora amb la fundació de la Dreta Regional Valenciana (DRV), al Cap i Casal, emmirallant-se amb la Lliga Catalana de Francesc Cambó. De fet, Josep Pla definiria Lúcia com “un gran amic de Catalunya”. I un detall: el logotip, un arc groc amb quatre fletxes roges que són quatre barres –sense blau. Per bé que aquesta era una batalla que no començaria fins molts anys més tard.
El partit aconsegueix una implantació important entre la xicoteta burgesia agrària de les comarques centrals, passant a la història com una de les organitzacions polítiques més eficients del seu moment, aconseguint el rècord del míting més massiu de la història de la ciutat, plenant simultàniament el Mestalla, la Plaça de Bous i l’Hípica.
Amb tot, mai arribaria a desbancar les majories electorals dels republicans blasquistes –llavors dirigits per Azzati- que en les eleccions del 1933, quan la DRV aconseguiria els seus millors resultats, li traurien 14 diputats pels quatre –inclosos Lúcia i Ignasi Vilallonga– de la dreta a tota la circumscripció de València.
Aliat amb la CEDA de Gil Robles –partit del qual arribaria a ser-ne vicepresident- va ser nomenat ministre d’Obres Públiques i Comunicacions en diversos governs republicans de dretes durant l’anomenat Bienni Negre, però mantenint sempre l’autonomia del partit valencià. De fet, fins i tot es posaren d’acord amb els seus arxienemics blasquistes per redactar un avantprojecte d’Estatut pel País Valencià, projecte que quedaria estroncat per la guerra.
Enemic de tots
Amb el colp d’Estat del 18 de juliol del 1936 i la revolució social que el va seguir, la posició de la DRV va ser molt complicada. Malgrat que el partit va mantenir-se formalment fidel a la república, molts dels seus membres van passar-se a la Falange mentre que altres eren represaliats –i fins i tot assassinats- pels revolucionaris, que en desconfiaven profundament.
El nostre protagonista és empresonat i comença un procés judicial kafkià amb constants recursos i apel·lacions entre la comissió de de suplicatoris de Les Corts –Lúcia era encara diputat- i el Tribunal Suprem, en què una setmana se li podia proposar ocupar l’ambaixada de Londres com podia ser assassinat en qualsevol moment per una revenja per les victòries feixistes. Mentrestant, Lluís aprofita l’estada a la presó per trobar el seu cantó més intimista i místic, escrivint una sèrie de poesies que es publicarien passada la guerra sota el títol “Salterio de mis horas” i que anys més tard serien plagiats pel fundador dels Legionaris de Crist, Marcial Maciel.
Negrín, partidari de processar-lo, acabaria imposant-se a Indalecio Prieto, partidari d’alliberar-lo, però el judici mai va arribar a celebrar-se. L’entrada de les tropes feixistes a Barcelona l’enganxa encara en presó provisional a la Model d’aquesta ciutat.
Molt més ràpida i executiva va ser la “justícia franquista”: en només 15 dies ja havia tornat a ser detingut, jutjat i condemnat a mort per “auxili a la sublevació militar”, que en el peculiar argot del nou règim volia dir exactament mantenir-se fidel a la legalitat republicana.
No va ser citat cap testimoni; no li van fer ni una sola pregunta ni el fiscal ni el defensor d’ofici. En van tenir prou amb el seu telegrama de clar suport al poder republicà —que no li havia servit per a ser posat en llibertat pels republicans— però que era una prova suficient per al tribunal franquista.
Només la intervenció de l’Arquebisbe de València va aconseguir salvar-li la vida, i la pena de mort li va ser commutada per trenta anys de presó, que el 1941 es convertirien en la deportació a Mallorca.
El 1943 aconseguiria un permís per anar a a València a tractar-se una greu malaltia, però no serviria de res i moriria el 5 de gener d’aquell any.
