Feia temps que una pel·lícula no em delectava i, alhora, em commovia tant com ho ha fet 20.000 especies de abejas, l’òpera prima de la bilbaïna Estibaliz Urresola, una obra francament meravellosa d’una fragilitat aborronadora, d’una tendresa admirable i, sobretot, d’una sensibilitat exquisida. En el marc de la cinquena edició de la Mostra de Cultura, Creació Artística i Cinema sobre Diversitat Sexual, d’Identitat i Gènere d’Alacant, la projecció d’aquest audiovisual fabulós quasi un any després de l’estrena i després de tots els èxits aconseguits fins ara (com, per exemple, l’Os de Plata en la Berlinale a la millor interpretació principal i els tres Goya a millor directora novella, millor actriu secundària i millor guió original, entre d’altres) constituïa la joia de la Mostra Visible Alacant 2024. Per això el Teatre Arniches estava ple de gom a gom. Quin goig!
Sens dubte, estem davant d’una cinta amb una mirada femenina en què es nota que la jove directora basca té cura de tot allò que ens vol narrar i, sobretot, de l’actriu principal, Sofía Otero, una autèntica promesa del cinema amb tan sols 10 anyets. La pel·lícula ens conta la història d’una xiqueta de huit anys que té ben clar qui és, però que no se sent identificada amb el nom que li van posar quan va nàixer (Aitor) ni tampoc amb el que inicialment ha triat (Cocó), i que malda perquè el seu entorn més pròxim s’adrece a ella amb el que ha decidit usar (Lucía) per trobar finalment el seu espai personal. L’autoconeixement, els dubtes i els aprenentatges de la nena constitueixen els fils conductors d’aquesta obra caracteritzada, al meu parer, per la força de la senzillesa, per una delicadesa i un detallisme sublims en què els silencis hi adopten un paper ben destacat.
Efectivament, la sensació que és necessari transitar el silenci abans de dir certes coses, i també que el mutisme permet comprendre allò que passa pel cap de la mare, els germans, l’àvia i la tia del personatge central posa de manifest l’element didàctic d’aquest film, que no és altre que entendre els llargs processos pels quals travessen els familiars de menors transsexuals. No debades, la trama està basada en les vivències dels testimonis de l’Associació de Famílies de Menors Trans del País Basc (Naizen), a la qual es va acostar la cineasta arran del suïcidi, l’any 2018, d’Ekai, un adolescent de 16 anys que va posar fi a sa vida fart de lluitar perquè se li reconeguera la seua identitat de gènere.
Davant aquesta cruel realitat, cal subratllar com és d’important en aquests casos l’acceptació, l’emparament i la protecció d’aquesta xicalla, que no necessita altra cosa més que amor per part no solament de la seua família, sinó de tota la societat en conjunt. No em cansaré mai de dir-ho: a aquests xiquets i aquestes xiquetes no els passa absolutament res estrany, són els adults en tot cas els que tenen el problema. Malparlar de la transsexualitat com va fer l’estiu passat l’expresident del Govern espanyol Mariano Rajoy és un senyal que encara hi ha gent retrògrada que no entén que hi ha nenes amb penis i nens amb vulva. Però no hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure.
Com que la falta de pedagogia en aquests temes és ben palesa, no estaria gens malament que tots els pares i totes les mares amb fills i filles menors, i els/les aspirants a ser-ho, veren aquest llargmetratge i aprengueren que, per davant de l’orientació sexual dels infants, hi ha, simplement, la seua felicitat i el seu respecte. També en els col·legis i instituts n’hauria de ser obligatori el visionat. I voldria destacar un moment clau al final del film en què resulta impossible no empatitzar amb l’angoixa de la mare (Ane) en eixa seqüència esgarrifosa en la qual tothom busca desesperadament la xiqueta al bosc cridant Aitor, però, en canvi, ella i el germanet Eneko són els únics que ho fan pel seu nom sentit. Memorable!
Fet i fet, 20.000 especies de abejas és una pel·lícula impressionant, preciosa, afectiva i emotiva, molt bella, que corprén l’espectador/a. És impossible eixir de la sala indiferent, i això només ho aconsegueix el bon cinema, el d’Estibaliz Urresola, el seté art en majúscules. Per descomptat, és també una producció molt necessària per al col·lectiu transsexual en la mesura en què representa un tipus de cinematografia compromesa amb una realitat sovint amagada i silenciada en la gran pantalla. És, en definitiva, un buc d’igualtat, un eixam de tolerància. Un rusc en què cadascú té una funció, i tot i que encara hi ha abellots solts, la protagonista indiscutible, l’autèntica heroïna és Lucía. I, com ella, Sofia, Daniela, Carla, Àlex i milers i milers de criatures, d’angelets, de reis i reines d’una gran arnera anomenada col·lectivitat. Tot un bonic cant a la diversitat i a les infinites maneres d’habitar el món.
