Els beef no deixen de ser batalles dialèctiques entre autors d’un mateix gènere motivades per diferències d’estil, ideologia o, en la majoria dels casos, ego. Malgrat el neologisme generat per l’argot, no deixa de ser una pràctica tan antiga com el mateix art. I si ara s’expressa sobretot en cançons rapejades, al segle XIX es produïa en un dels fenòmens de cultura de masses més exitosos: la novel·la en fulletons.
Però la nostra protagonista d’avui, Maria Carbonell, no va ser precisament una escriptora de fulletons. Nascuda a València el 27 d’abril del 1852 en el si d’una família benestant, no es té gaire informació de la infància o primera joventut a banda que tant ella com la seua germana Josefa van poder estudiar, una fita no gaire comuna per a les dones de l’època. Encara que aquests estudis van limitar-se al magisteri, considerat «adequat» per al gènere femení.
Així, Carbonell es llicencia el 1870 i el 1877 assoleix la primera plaça en l’oposició per a mestra de l’escola femenina de Xest, on hi romandrà sis anys.
A partir de llavors va començar una brillant carrera com a pedagoga que la portaria a ser una de les professionals més reputades de l’estat espanyol, amb participació en nombrosos congressos i publicació d’articles i llibres. Guanya tant de prestigi, que el seu manual «Los pequeños defectos. Ligeros estudios sobre la educación de la juventud» és declarada lectura obligatòria a les facultats de magisteri el 1893.
Adherida a les idees regeneracionistes i de la pedagogia social, que pretenien modernitzar la decadent monarquia espanyola mitjançant la universalització de l’educació, la fi del caciquisme, la investigació científica i la industrialització, Carbonell és una gran defensora de l’educació de les dones, a qui considera que fins i tot cal ensenyar física i química, això sí, adaptades al que considera les seues necessitats. El programa educatiu per a xiquetes que proposa comprèn història natural, química i física aplicades a les labors de la llar: desinfecció de les habitacions, neteja de mobles daurats, robes, a l’obtenció de lleixiu, etc.
El «beef»
Carbonell està considerada una feminista, però açò no li impedeix ser també una fervent catòlica, encara que adherida a l’ala més social de l’Església. És precisament ací on xoca de ple amb la també escriptora feminista francesa Marie-Louis Gagneur.
Gagneur és una feminista, diguem que més clàssica: lliure-pensadora, pacifista, obrerista, socialista –milita al corrent «utòpic» de Charles Fourier- i furiosament anticlerical. Pareix que el seu pas per un convent quan encara era una xiqueta va motivar el seu rebuig radical a l’Església. Publica els seus llibres –tant novel·les com assaigs- en forma de fulletons en diferents diaris amb gran èxit i defensen temes com el divorci, els drets polítics de les dones o la desmilitarització. Amb el pseudònim de Duchesse Laurianne publica dues d’aquestes novel·les en fulletó: «Pour être aimée. Conseils d’une coquette. Secrets féminins» [Per ser amada. Consells d’una coqueta. Secrets femenins] i «Bréviaire de la femme élégante: l’éternelle séduction» [Breviari de la dona elegant: l’eterna seducció], que en les conclusions de la segona obra, ella mateixa descriu com un «tractat sobre l’elegància», que considera un art al mateix nivell o inclús per sobre de l’escultura o la pintura, encara que l’argument versa sobre els esforços d’una dona per recuperar l’amor del seu marit a base d’un procés que, resumint, és una adaptació huitcentista de la sèrie «Betty la fea».
La mateixa Gagneur s’avança a les possibles crítiques i assegura que «el gust pel luxe és una propensió natural» i «un element de sociabilitat i progrés», pel que «no seran els tractats de moral ni els sermons els que podran posar traves al seu desenvolupament». I, encara més, defensa que els seus consells permeten a la dona accedir a l’elegància siga quina siga la seua economia, tot i reconéixer que «no hi ha límits a les despeses que una dona pot gastar en un bany, però en tot cas correspon al marit ajustar aquesta despesa».
Aquest avís, però, no va enganyar la nostra protagonista, que va trobar els llibres de Duchesse Laurianne tant escandalosos que va decidir que calia combatre amb la mateixa arma. La seua primera i única novel·la, «Coqueterías» va publicar-se el 1897, primer com a fulletó a «El Correo de Valencia» i després editat en format llibre. Presentat com un «senzill episodi de vida íntima», Carbonell es despatxa en la introducció en una llarga i demolidora crítica als manuals d’elegància, que segons ella són «un perill per a la moral» i una «promoció de la frivolitat» en la dona, ja que el ser estimada sols estaria a l’abast de les més guapes o aquelles que poden «gastar fortunes en extravagàncies».
A la conclusió de la novel·la de Carbonell, explica el seu secret per aconseguir l’amor etern del marit –ja que en l’objectiu sí que coincideixen ambdues escriptores: «El seu cor tendre i expansiu, en fer abstracció de si mateixa, li proporcionà la reciprocitat de tots els afectes: estimà el xiquet per la innocència, el vell per la debilitat, el pobre per la paciència amb què suporta les privacions (…) va identificar-se amb tots i com a tots donava, de tots rebia. Aquest és el secret per fer-se estimar».
Últims anys
Carbonell passa a partir del 1900 a impartir classes a l’Escola Superior de Mestres, primer a Granada i després a València, on s’hi quedarà fins a la jubilació, el 1922. Desenvolupa una intensa activitat social, amb participació en entitats com les Colònies Escolars de València, l’Associació pel foment de la Cultura i la Higiene, la Junta Provincial de Protecció a la Infància i Repressió de la Mendicitat o el Comité Femení d’Higiene.
El desembre del 1915 fou nomenada filla predilecta de València i se li ret un homenatge al qual se subscriuen totes les autoritats, des de l’arquebisbe fins a l’Ajuntament, passant per la Universitat, l’Institut per a l’Ensenyament de la Dona i l’Escola Normal.
Morirà a València el 27 d’agost del 1926.
