Jo, com a metge, he tingut casos particularment singulars. Estranys dins de la normalitat humana. Àdhuc, una volta vaig tindre un cas únic en la història terapèutica: una malaltia totalment desconeguda per la humanitat; però que una vegada estudiada i catalogada va esdevindre una fita en la història de la medicina. Però això que se m’havia presentat era totalment distint. Mai, per a cap ment, podia haver passat un cas semblant al que en eixos moments tenia davant de mi.
La persona que pateix la malaltia ja és de per si summament anòmala. No és que el seu físic siga estrany, horrible o senzillament diferent, no, sinó que el seu conjunt ofereix un aspecte terriblement simple, mes quan ho estudies per parts segueix sent totalment normal. Aquesta cosa m’ha portat a pensar que tal volta el defecte rau en el fet que els meus ulls no sàpiguen mirar correctament aquesta persona; en una paraula, que siga jo el que involuntàriament deforme aquest ésser. Per altra banda, tampoc entenc per què no té sexe específic. Ni és mascle ni és femella, ni tampoc tot el contrari, o les dues coses alhora. És estranyament amorf quant al seu sexe. S’absté de tindre’l sense que, per això, sembla ser, s’alteren les seues funcions pròpies de l’ésser humà, perquè evidentment humà és. El seu aspecte denota una humanitat irreprotxable, palesa, d’allò més normal.
Aparegué un dia en la meua clínica, i des de llavors pràcticament no n’hem eixit. Em té completament absorbit, ja que, en certa manera, diu que no té cap alteració, que es troba perfectament, que és cosa congènita en ell ser de la manera que és. Però jo tracte per tots els mitjans de fer-li veure que alguna cosa no funciona correctament en el seu cos, que el seu aspecte de conjunt deixa molt a desitjar, i amb tot, s’ha de quedar amb mi fins que trobe una solució al seu cas tan impropi.
M’és impossible deixar-lo sol, perquè tem que en qualsevol moment s’absente i no torne a veure’l. Això comporta una sèrie de problemes enormes. Fa, com deia abans, diverses setmanes que no isc de la meua consulta. He deixat altres pacients desatesos per estudiar-lo per complet. Entenc que puc caure en una obsessió estèril (almenys per a mi), ja que també sé que no trauré res positiu d’aquest estudi. Ho sé, sense poder explicar-me el perquè. És probable que un altre cas igual que aquest no el trobe ja en tota la meua carrera. Tal volta és tot un somni i estic perdent el temps en una fantasia. El cas és que no puc deixar de pensar-hi.
Encara que això em coste la meua posició professional, la meua família, i àdhuc la meua vida, no desistiré en el meu afany.
Em vaig deixar caure, suaument, sobre la seua falda. Com a butaca era molt còmoda i formosa; destacaven les seues blondes de vellut i els seus collarets assiris. Intentí relaxar-me i dormir uns minuts.
